Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

<1/32>

'Els quaderns de Malte'

03.05.2010

Estic assegut i llegeixo un poeta. Hi ha molta gent a la sala, però ningú no ho diria. Són dins els llibres. De tant en tant es belluguen en els fulls, com homes que dormen i es tom- ben entre dos somnis. Ah!, que és agradable d’estar entre gent que llegeix! ¿Per què no estan sempre així? Pots anar a un i tocar-lo amb suavitat: no se n’adona. I si topes una mica amb un veí en aixecar-te de la cadira i t’excuses, llavors s’inclina cap al costat d’on li arriba la veu, la seva cara se’t gira sense veure’t, i els seus cabells són com els cabells dels qui dormen. Quin benestar! Estic assegut i tinc un poeta. Quin destí! En aquest moment, potser hi ha tres-centes persones, a la sala, que llegeixen; però és impossible que cadascú tingui un poeta. (Déu sap el que tenen!) No hi ha tres-cents poetes. Però mireu quin és el meu destí: jo, potser el més infeliç d’aquests lectors, un estranger, tinc un poeta. Tot i que sóc pobre. Tot i que el vestit que porto comença a gastar-se per alguns llocs; tot i que a les sabates que calço se li podrien retreure força coses. Prou són nets el coll de la camisa i la roba interior, i, tal com vaig, podria entrar a qualsevol cafeteria, fins i tot les dels grans bulevards, i podria allargar tranquil·lament la mà davant un plat de dolços i agafar-ne. Ningú no se n’estranyaria, ni em renyarien ni m’assenyalarien amb el dit, perquè fet i fet és una mà de casa bona, una mà que es renta quatre o cinc vegades cada dia. Sí: les ungles són ben netes, el dit on recolza la ploma no és tacat de tinta, i els polzes, sobretot, són impeca- bles. És sabut que la gent pobra no es renta fins tan amunt. Per això es poden treure conclusions de la seva netedat. I un les treu. És a les botigues, que un arriba a aquestes conclusions. Però hi ha uns quants individus, al boulevard Saint-Michel o a la rue Racine, per exemple, que no es deixen enganyar pels meus polzes, i se’n burlen. Em miren i ho saben. Saben que sóc un dels seus, que només estic fent una mica de comèdia. Som al carnaval, ¿oi? I no volen estalviar-me aquest lleure; fan sola- ment ganyotes i piquen l’ullet. No ho ha vist ningú. Això a banda, em tracten com un senyor. Només que hi hagi algú a la vora meu, ja es mostren fins i tot servicials. Fan com si portés un abric de pells i em seguís el meu cotxe. De vegades els dono dos rals i tremolo, de por que els rebutgin; però els accepten. I tot aniria bé si no haguessin tornat a fer ganyotes i a picar l’ullet. ¿Qui és, aquesta gent? ¿Què volen de mi? ¿M’esperen? ¿De què em coneixen? És cert: la meva barba té un aire una mica deixat i només fa pensar una mica, molt poc, en les seves barbes, malaltes i esblaimades, que sempre m’han causat im- pressió. Però ¿és que no tinc el dret de descurar la barba? És el cas de molts homes ocupats, i a ningú no se li acut de comptar- los per això entre els proscrits.

Perquè estic segur que tots aquests són proscrits, i no solament captaires; no, de fet no són captaires, cal fer la distinció. Són deixalla, closques d’home que el destí ha escopit sobre la terra. Amarats encara de la salivada del destí, s’enganxen a una paret, a un fanal, a una columna d’anuncis, o corren lentament carrer avall tot dei- xant al darrere una traça fosca i bruta. ¿Què diantre volia de mi aquella vella que amb el calaix de la tauleta de nit, en el qual rodolaven uns quants botons i agulles, s’havia esmunyit al carrer a través d’algun forat incògnit? ¿Per què em rondava i em guaitava d’aquella manera, com si mirés de reconèixer-me amb els ulls lleganyosos, com si un malalt li hagués escopit flegma verdosa a les parpelles sagnants?, ¿per què, damunt, aquella doneta grisa va venir a plantar-se al costat meu una estona, davant un aparador, mentre m’ensenyava un llapis llarg, tronat, que feia escórrer, amb una lentitud infinita, entre les mans tancades i malèvoles? Vaig fer veure que mirava els objectes de l’aparador i feia com aquell qui res. Però ella sabia que jo l’havia vista i que em preguntava què estava fent al cos- tat meu. Perquè el secret de la situació no residia en el llapis, això ho sabia prou bé: vaig sentir que això era un signe, un signe per a iniciats, un signe que els proscrits reconeixen; em donava a entendre que jo havia d’anar a algun lloc o havia de fer alguna cosa. I l’estrany era que no podia fer-me escàpol de la sensació que existia, de debò, un cert acord al qual aquest signe feia referència; i en el fons aquesta escena era una cosa que ja podia haver-me esperat.
Això va ser fa dues setmanes. Però ara no passa gairebé ni un sol dia que no tingui un encontre d’aquesta mena. No solament al crepuscle, sinó també a ple dia, als carrers més plens de gent, succeeix que topo de sobte un homenet o una dona vella que belluga el cap, m’assenyala alguna cosa i torna a desaparèixer, com si allò més imprescindible ja esti- gués fet. Ja podria ser que un dia se’ls acudís de venir fins a la meva habitació; segur que saben on visc, i ja s’apanyaran per tal que el concierge no els barri el pas. Però aquí, a la biblio- teca, estimats, estic fora de perill. S’ha de tenir una targeta especial per poder entrar en aquesta sala. Jo tinc sobre vosal- tres l’avantatge de posseir-la. Camino amb timidesa pel carrer, com és natural, però al final m’aturo davant una porta de vidre, l’obro com si fos casa meva, ensenyo la targeta a la porta següent (exactament com vosaltres m’ensenyeu les vostres coses, però amb la diferència que a mi m’entenen i saben el que vull dir)... i ja sóc entre aquests llibres, m’he escapolit de vosaltres, com si m’hagués mort, i m’assec i lle- geixo un poeta.
¿No sabeu el que és això, un poeta? ¿Verlaine? ¿Res? ¿No us diu res? No.

¿No l’heu distingit entre la gent que coneixeu? És veritat, vosaltres no feu cap distinció. Però és un altre poeta, el que llegeixo, un que no viu a París, un poeta ben diferent. Un que té una casa tranquil·la a la muntanya. Que repica com una campana enmig de l’aire pur. Un poeta feliç que parla de la seva finestra i de les vidrieres de la seva biblioteca, que reflecteixen, pensaroses, una llunyania estimada i solitària. Aquest és precisament el poeta que jo hauria volgut ser, per- què sap moltes coses de les noies, i jo també n’hauria sabut molt. Coneix noies que van viure fa cent anys: no hi fa res que siguin mortes, perquè ho sap tot. Això és l’essencial. Pronun- cia els seus noms, aquests noms suaus, escrits amb lletra esvel- ta i amb floritures antiquades a les majúscules; i els noms adults de les amigues més grans, en què ja ressona una mica de destí, un bri de desengany i de mort. Potser en un calaixet del seu escriptori de caoba trobaríeu les seves cartes esgrogueïdes i els fulls solts dels diaris desgavellats on són descrits aniver- saris, excursions d’estiu, aniversaris. O pot ser que hi hagi un calaix de la còmoda panxuda, al fons de la seva habitació, en què es conserven els vestits de primavera; robes blanques estrenades per Pasqua, vestits de tul clapejats, que de fet hau- rien estat més adequats per a l’estiu que no sabien esperar. Oh, quina sort feliç, seure en l’estança calma d’una casa heretada, entre coses pulcres, callades i en repòs, i escoltar al defora, al jardí lleu, verd clar, els primers ocells de primavera que assa- gen, i sentir al lluny el rellotge del poble. Seure i mirar un càlid raig de sol de l’horabaixa i saber moltes coses de les noies d’antany i ser un poeta. I pensar que jo també hauria esdevingut un poeta així si hagués pogut viure —en algun lloc, en algun indret del món— en una de les moltes cases de pagès tancades que la gent ha abandonat. Hauria fet servir una sola habitació (l’habitació assolellada de les golfes). Hi hauria viscut a dins amb les meves andròmines, amb els retrats de família, amb els llibres. I hauria tingut una butaca i flors i un gos i un bastó fort per als camins pedregosos. Res més que això. Només un llibre, relligat en pell groguenca, color d’ivo- ri, amb un vell gravat de flors a les guardes; allà hi hauria escrit. Hauria escrit molt, perquè hauria tingut un munt de pensaments i records de molta gent.
Però no ha estat així, Déu sap per què. Els mobles antics se’m malmeten en un graner on m’han permès deixar-los, i ni jo mateix, Déu meu, no tinc aixopluc, i plou en els meus ulls.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies