Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Meditacions en el desert (1946-1953)'

26.10.2010

LES DRETES ESPANYOLES

17 de maig
Quan des del cim de la meva llarga i trista experiència
contemplo la desolació actual de la ciutadania espanyola,
em sembla que el mal pitjor d’Espanya és la incapacitat
congènita, inguarible, de les seves classes dites «directores
» i «conservadores», de la burgesia en bloc, per a regentar
la cosa pública. Les conec molt bé, aquestes classes, per
haver-les tractades i sofertes llargs anys.
Un país no pot ser políticament ben conduït sense una
minoria que el porti: tant si es tracta de la democràcia més
perfecta, per exemple, Anglaterra, com de la dictadura més
forta, a estil de Rússia. Direcció per baix, des de la massa, no
n’hi ha hagut ni podrà haver-n’hi mai. Doncs bé: l’élite espanyola,
que des de l’implantament del règim democràtic havia
de ser, com ho és arreu, la burgesia, mai no ha funcionat
satisfactòriament, ni a penes mitjanament.
Les classes espanyoles que haurien de ser directores, però
que en realitat no dirigeixen res, en el fons són d’una passivitat
i un escepticisme increïbles. Tot el que sobrepassa la
llar o el negoci personal els esdevé suspecte. «Béns del comú,
béns de ningú» és una dita popular de Catalunya, l’indret
d’Espanya on modernament ha estat més viva la ciutadania.
Dels valors col·lectius o els de l’esperit, davant els quals (com
en això deia molt bé Maurras) cal posar la política, perquè
sense ella perillen els altres, no en volen saber gairebé res. La
religió, reduïda al compliment desganat, morós i de bon to
d’unes petites pràctiques més socials que fervoroses, de bona
gana la deixen en mans de capellans i monges. L’administració
pública, a càrrec dels organismes adients, tot i fer-los de
sotamà tantes mistificacions i travetes com calguin per a de-
fugir el fisc i els impostos. La política exterior, com els partits
de futbol, compartida en fílies i fòbies... Això sí: volen
que el poble faci bondat i el país marxi bé. Si els encarregats
de la cosa pública la menen d’una faisó que no els convé, o
si el poble té un estuf que els espanta, corren a llançar-se en
braços dels militars.
El món actual ha presenciat i nosaltres viscut, que és
molt pitjor, el cas eloqüent.ssim de la Segona República espanyola.
Aquesta vingué el 1931, no per res més sinó perquè
la monarquia s’havia enfonsat tota sola. Com que la naturalesa
política tampoc no admet el buit, la desaparició imprevista
de la monarquia, que era el sistema establert, provocà
automàticament l’aparició de l’únic altre sistema disponible
en aquell moment: la república.

I encara aquesta disponibilitat
era tan vaga i primparada, que els primers espantats de
veure baixar del cel la república foren els republicans. Els
qui ho presenciàrem ho recordem perfectament: allò va ser
el mateix que si caigués un bòlid.
Davant un fet semblant, l’actitud de les classes «directores
» i «conservadores» era ben clara. El règim enrunat havia
estat relativament el d’elles, gràcies a Cánovas, que en el precís
moment de la Restauració, el 1874, l’havia arrabassat de
mans dels militars, després que aquests l’introduïren amb un
cop dels seus, és a dir, amb un pronunciamento. L’obra genial
de Cánovas, de relatiu assentament de la ciutadania i del poder
civil, anà tirant, aquí caic allà m’aixeco, fins al 1923, que
els militars en tornaren a fer de les seves, vull dir de les que
sempre acaben malament. Vingué, en efecte, el cop d’Estat
seguit de la Dictadura, i el dictador, general Primo de Rivera,
fou el veritable enterrador de la monarquia espanyola.
No havent estat portada per ningú la Segona República
espanyola ni pels mateixos republicans, a la inevitable caigu-
da de la monarquia, el 1931, l’actitud assenyada de les classes
conservadores envers el nou règim plogut del cel hauria
hagut de ser, evidentment, veure de fer-se’l seu, tal com el
1871 ho havien realitzat les seves iguals de França, i en condicions
molt pitjors. La Segona República espanyola portava
un gran rètol que deia: disponible. I ja és sabut el que
s’esdevé arreu quan la burgesia és forta, sap el que vol, i ho
vol de veres —i aquesta és, precisament, una de les falles més
vistents de la democràcia, que el comunisme sempre li retreu.
Comptant amb els diners, l’Església, la milícia, la premsa,
la burocràcia i una gran part de la classe mitjana, una
burgesia resoluda i amb bon sentit, encara no hi ha a Europa
occidental qui la bati.
S’esdevingué, però, que davant el fet de l’adveniment fatal
de la Segona República a Espanya, la major part de la
burgesia, per no dir tota, s’hi va girar obtusament d’esquena.
Després, quan ja no hi hagué remei, aqueixes dretes abúliques
i curtes de vista, digueren, per atenuar l’immens disbarat
comès, que si s’havien comportat amb la República
com ho havien fet era perquè tot seguit la República les havia
escomeses a elles. Aquesta excusa fa al·lusió a les poques
cremes de convents, les inevitables mesures anticlericals, les
empaitades de monàrquics i altres excessos que mogueren
fressa als començaments del nou règim. Però, descomptant
que uns disbarats semblants eren increïblement lleus, després
del podrimener fantàstic que havia corcat i destruït la
monarquia, i calia més aviat considerar-los com un simple
xarampió revolucionari, constituïen sobretot el saludable
advertiment que calia no fer el bot i adormir-se, sinó actuar
tot seguit i amb energia.

Perquè, si la gent de cabals i d’ordre
li tancava portes i finestres, què volien que fes la República
abandonada enmig del carrer?
Només hi havia dos homes nous, que haurien pogut ser
els polítics que la consolidessin: un de centreesquerra,
Azaña, i un altre de centredreta, Gil Robles. Si la burgesia
espanyola, amb tot el que arrossega de menestralia i poble
benestant, hagués sostingut resoludament aquests dos caps
entorn dels quals s’agombolaren espontàniament esquerres i
dretes, el règim hauria pogut afermar-se i descompartir-se en
dues grans formacions governamentals, com en els temps crítics
també de Cánovas i Sagasta, estalviant-nos així l’esgarrifosa
Guerra Civil i el cul-de-sac sense sortida on som ara.
Mai, però, aquells dos homes no pogueren arribar a una
entesa capital (ni que fos d’amagat, com en el Pacte d’El Pardo)
ni a poder ells desplegar-se com els hauria calgut, perquè
sempre els mancà la suficient base pròpia. Azaña, un solitari
amb cara de pocs amics, faltat de republicans de veres —els
radicals o lerrouxistes eren un rebuig de la corrupció monàrquica
i els radicals-socialistes uns caps de trons sense suc ni
bruc—, no tingué més remei, per a trobar quelcom de coherent
i de no llefiscós, que recolzar-se sempre en l’extrema esquerra
de socialistes integrals, que no volien la República
com un règim definitiu i estable, sinó com una passera per
ells anar de dret cap al marxisme. I Gil Robles, del seu cantó,
presoner també de la reacció més revellida i tronada, tampoc
no podia ser el conductor franc d’una política que cristallitzés
en una dreta francament republicana. Les dretes vivien,
com he dit, als llimbs, i el seu líder es veia cada cop més voltat
de tota mena d’enemics del règim: monàrquics, carlins, feixistes,
integristes, etc., que no volien pas que la república es
consolidés, sinó, fos com fos, ensorrar-la. Azaña i Gil Robles,
desbordats igualment, sucumbiren. Guanyaren la partida els
desbocats extrems partidaris de la Guerra Civil.
En una paraula: salvant comptadíssimes excepcions, les
classes burgeses no veieren que els únics republicans possibles
eren elles.
Així la República, primer abandonada enmig del carrer,
i mancada després de republicans honestos i autèntics,
caient en les successives mans de les extremes esquerres i les
extremes dretes, que si ella no els feia el joc revolucionari la
maltractaven descaradament, anava d’Herodes a Pilat, i
s’afeblia a cada passa. Les organitzacions obreres, encegades
per la passió sectària, no s’adonaven que, dutes les coses pel
pedregar de l’anarquia, els militars acabarien, com sempre
s’esdevé a Espanya quan hi amenaça la revolució del carrer,
per imposar-se amb un dels seus ja llegendaris cops de sabre.


I la manca de visió de les classes burgeses espanyoles fou tan
greu que no s’adonaren de l’única manera d’equilibrar aquell
gran desgavell i privar que, volent fugir del foc, anéssim a
raure a les brases: enfortir elles aquella república sense republicans,
que cap dels extremistes no volia.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies