Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Ausiàs Marc'

01.08.2010

La màscara de les paraules

Molt me reprenc com d’amor he mal dit
ne diré mal de dona al món vivent.


Ausias Marc subministra poques pistes sobre la seua vida privada, tot i la freqüència de l’ús del pronom de primera persona en els seus versos. L’abisme entre obra i vida pública, la coneguda fins ara, ha provocat no poques suspicàcies a propòsit de la «sinceritat» dels seus clams d’amor i d’altres angoixes. Però un «cor de carn» tan ferit no podia ser el resultat només d’una perícia afortunada, d’una inspiració sublim, del dur treball amb la rima i les paraules, fruit en definitiva d’una consciència autènticament «professional», en expressió de Joan Fuster. No s’hi hauria de descartar el desengany també com una de les espurnes creatives. El poema és una manera d’esbandir el fracàs. Marc es considera una víctima del seu temps, i ocasions per al desassossec íntim, començant per les amoroses, no li’n faltaran al llarg de la seua vida. La malenconia havia de ser la seua vocació.
El jove cavaller de Gandia es declara insistentment com el més dissortat dels amants. ¿Pura retòrica del poeta? La seua «complexió de dones amar», que no s’està de reconèixer, ha de dur-lo a més d’un tràngol. És jove, sense l’experiència amb què, ja madur, es vantarà, per totes les «regles» i «art» que havia proporcionat a través dels seus versos «als amadors freturants de saber». Però, just en haver deixat l’adolescència, no pot girar la cara a les aventures platòniques o eròtiques, amb el risc implícit del desencís; de la derrota més aviat, en termes estrictament de milícia cavalleresca. La cort ducal de Gandia delimita, com totes les corts europees, un territori de depredació sexual per a «los escolans de qui Venus és mestre», amb tot de criades, fadrines de la petita noblesa servint les senyores de la casa, joves viudes, desitjoses d’un segon marit i una casa pròpia, i dones casades, temporalment abandonades per marits que se n’han anat a servir el rei o a resoldre afers qui sap on. Les mirades persuasives, les paraules precipitades o les missives secretes encenen les passions de la joventut nobiliària que acudeix a la casa del senyor arran d’una festa, d’unes noces o d’un consell. La donzella, però, sap el que s’hi juga amb aquests fogosos voltors que la ronden: buides paraules que se’n du el vent per comptes de fermes promeses de matrimoni. Justament això és el que farà Joan de Mompalau, l’amic d’Ausias, amb Damiata Martorell. Fins i tot el Consell de la vila s’havia vist obligat a intervenir amb una ordenança el febrer de 1415, que prohibia a tothom de «fer, tractar, fermar o esposar per paraules de present, per si ni per interposada persona, ab alguna donzella o fadrina o fembra que vaja sots hàbit de fadrina sens llicència y exprés consentiment del pare de aquella, si n’haurà.

E, si no haurà pare o mare, del tudor e curador e parents de aquella». A la parella de possibles transgressors se l’atemoria amb la «pena de mort corporal en abdui, que abduis seran penjats en manera que muiren», contundència que no passa de l’amenaça verbal i reflecteix la impotència per frenar els concerts secrets.
Entre les donzells i els cavallers la seducció no és més que un joc, una manera més de passar el temps i entretenir-se, com feien els heralds de l’amor cortès retratats per la literatura recreativa que es consumeix a les corts baronials. Però és un joc perillós, perquè la captura de la presa sense el consentiment del llinatge hauria encès la còlera dels homes que portaven la seua pròpia sang.
Quan no hi ha altre més remei, aquests fadrins de la cavalleria, famolencs i arrauxats, busquen la presa fora del clos del palau -dels palaus- i dels cercles propis de la seua classe. Les satisfaccions somàtiques, masculines, no són incompatibles amb les diferències socials. Sempre que es tracte només de donar compliment als apetits de la carn, és a dir, d’«usar dels fruits que na Venus conrea», i no un assumpte tan seriós com el matrimoni.
Als vint-i-un anys Ausias ja s’ha llaurat un prestigi en els àmbits aristocràtics de València i de la vila Gandia, en les sessions del Consell de la qual participa. Ell, «gran parler», com s’autodefineix, pot recitar la gesta de Galvi i l’episodi desgraciat de Bonifazio, però segurament és amb l’estimable cultura que posseeix, els recursos literaris en definitiva, amb què encisa els seus interlocutors i les seues interlocutores. Assidu del palau reial de València, de les festes i músiques que hi tenen lloc, hi deu haver fet lectures d’alguna cobla primerenca de manufactura pròpia. Entre la primera i segona empresa italiana, el 6 de juliol de 1422, Ausianus March, dominus loci de Beniarjó, és amb tota certesa al palau, perquè ací mossèn Bernat de Vilarig, procurador general del duc de Gandia, li demana que faça de testimoni del préstec de 200 florins a favor de fra Roderic de Luna, cavaller de Sant Joan i comanador de Montesa, escripturat pel notari Joan de Llorca.
Ausias és un seductor. Deu fer servir el que millor sap: les paraules, les referències literàries que poc joves com ell són capaços d’adduir en els ardits per a l’encalç de donzelles, ansioses de conèixer l’amor i trobar un marit que els traga de casa. «Per apagar sa perillosa fam», Ausias es llança a les passions de l’«apetit brutal» amb la mateixa imprudència que se n’ha anat a la guerra. Abans dels 20 anys ja és pare d’una criatura, Francesc, però el més sorprenent és que la mare professa en un convent: 'spurium, ex vobis, dicto Ausiasio, uxore non habente et muliere religiosagenitum et illegitime susceptum', llegim en el document de legitimació del bord signat pel Magànim el 1453.

El desordre sexual de molts monestirs del país escandalitza els contemporanis. A les filles dels cavallers i els burgesos les han ficat dins un hàbit monacal des de petites sense vocació i, així que es fan grans, no s’estan de satisfer els seus desigs, les seues ànsies i les seues ambicions. «Desafrenades e incorregibles dones» diuen els jurats de València de les monges de la Saidia, i l’acusació pot estendre’s a molts més monestirs. Una d’aquestes santes de la clausura és l’amant de l’Ausias, encara no batejat en fets de guerra però sí en els combats de la carn.
Les reincidències irresponsables d’aquest femeller el fan pare abans dels trenta anys almenys d’altres dos fills, Joana i Pere. El quart, Joan, vindrà una mica més tard, perquè quan Ausias dicta el seu testament encara està per casar, mentre que Felip, el cin¬què, deu haver nascut pocs anys —o mesos- de morir son pare, fruit d’una relació amb la seua esclava Marta. Ja ens podem ben creure el que gosa de reconèixer:

Tant és ma carn al delit inclinada,
dona no veig que m’alt, que no sospire
i en posseir, sens fi, aquella mire

Quan Ausias escriu, però, es refereix sobretot a persones de la seua condició, no a aquelles amb què impetuosament resol voluptuositats imperioses i que el fan pare de tantes criatures. Les filles dels cavallers podien prestar-se als jocs amatoris, entorn de la paraula i el gest, però amb la precaució de respectar les regles i no oferir els seu més preat tresor a aquests addictes de la concupiscència. Més que les urgències del sexe, fàcilment resoltes, gràcies als serveis del personal domèstic, les amistats i fins el concubinatge amb joves de la vila o la fornicació venal, el problema de la joventut de la cavalleria, es decanta del costat de les seqüeles del desengany, a causa de la inexpugnabilitat de la fortalesa de la dona, que ni amb

cobles e lais, danses e bon saber
lo dret d’amor non poden conquerer.

No tots els cadells de la noblesa reaccionen igual. La majoria intueix de bestreta el previsible resultat i l’ha d’acceptar com una prova més del seu aprenentatge fins a l’ingrés definitiu en l’edat adulta per l’expeditiva, i ben sovint anhelada, via matrimonial. Ausias Marc és un cas a part, afortunadament per a la literatura, en fer «públics» els seus fracassos; és l’home que, «llagremejant», a frec de malediccions, mentre l’amant canta de goig el Tedéum, s’interroga sobre la misteriosa naturalesa de l’amor:

Tant he amat que mon grosser enginy,
per gran treball de pensa, és subtil

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies