Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Violència'

11.05.2009

Introducció

LA TÚNICA ENSANGONADA DEL TIRÀ

Recordo una vella història que diu que hi havia un obrer
de qui sospitaven que robava: cada dia al vespre, quan surt de
la fàbrica, els vigilants inspeccionen el carretó que fa rodar.
Però no hi troben res. Sempre el porta buit. Finalment, hi
cauen: el que roba l’obrer són els carretons...
Si hi ha una tesi que unifiqui el calaix de sastre de les re-
flexions sobre la violència que vénen a continuació, és que
pel que fa a la violència ens trobem davant d’una paradoxa
similar. A primera vista, els signes de violència evidents són
els actes criminals i terroristes, els disturbis al carrer, i els
conflictes internacionals. Però hauríem d’aprendre a mi-
rar-los amb perspectiva, a distanciar-nos de la fascinació
d’aquesta violència directament visible protagonitzada pel
subjecte, una violència duta a terme per un agent clarament
identificable. Caldria que fóssim capaços de percebre els
contorns del rerefons que genera aquests esclats. Una mi-
rada amb perspectiva ens faria possible identificar una vio-
lència que és a la base dels nostres mateixos esforços per
lluitar-hi en contra i per fomentar la tolerància.
Aquest és el punt de partida, potser fins i tot l’axioma,
del llibre que teniu entre mans: la violència del subjecte no-
més és la part més visible d’un triumvirat que també inclou
dos tipus de violència objectiva. Primer, existeix una vio-
lència «simbòlica» que forma part del llenguatge i les seves
formes, el que Heidegger anomenaria «la nostra casa de
l’ésser». Com veurem més endavant, la violència no opera
solament en els casos evidents —i estudiats exhaustiva-
ment— d’incitació i de les relacions de dominació social
que es reprodueixen en les nostres formes de discurs habi-
tual: encara hi ha una forma de violència més fonamental
que pertany al llenguatge com a tal, a la imposició d’un de-
terminat univers de sentit per part d’aquest. Segon, hi ha
un altre tipus de violència, que jo anomeno violència «sis-
tèmica»: les conseqüències, sovint catastròfiques, del fun-
cionament sense conflictes del nostre sistema polític i eco-
nòmic.
La trampa és que la violència subjectiva i la violència
objectiva no es poden apreciar des del mateix punt de vista:
la violència protagonitzada pel subjecte s’experimenta com
a tal damunt del rerefons d’un nivell zero que és no violent.


Es considera una pertorbació de l’estat de coses «normal» i
pacífic. La violència objectiva és invisible atès que és a la
base del mateix nivell zero estàndard sobre el qual perce-
bem una acció d’un subjecte com a violenta. La violència
«sistèmica» és, per tant, una cosa com la famosa «matèria
obscura» de la física, la contrapartida d’una més que visible
violència subjectiva. Pot ser que sigui invisible, però cal te-
nir-la en compte per tal d’explicar el que, altrament, sem-
blen esclats «irracionals» de violència subjectiva.
Quan els mitjans de comunicació ens bombardegen
amb unes «crisis humanitàries», que sembla que sorgeixin
constantment arreu del món, caldria que no oblidéssim que
una crisi en concret només esclata en la visibilitat dels mit-
jans de comunicació com a resultat d’una lluita complexa.
Les consideracions veritablement humanitàries, com a re-
gla general, aquí tenen un paper menys important que les
consideracions culturals, politicoideològiques i econòmi-
ques. La portada de la revista Timedel 5 de juny de 2006,
per exemple, feia referència a «la guerra més mortífera al
món». El reportatge donava documentació detallada sobre
com, al llarg de la darrera dècada, aproximadament 4 mi-
lions de persones havien mort a la República Democràtica
del Congo de resultes de la violència política. Però això no
va provocar cap de les protestes humanitàries habituals, no-
més un parell de cartes del lector —com si alguna mena de
filtre n’hagués esmorteït l’impacte en el nostre espai sim-
bòlic—. Per expressar-ho amb cinisme, Timeno la va en-
certar en escollir la víctima que patia en la lluita per l’hege-
monia. Hauria d’haver-se limitat a la llista dels sospitosos
habituals: les dones musulmanes i el seu calvari, o les famí-
lies de les víctimes dels atemptats de l’11 de setembre i com
han superat el dol. El Congo avui ha ressorgit com un «cor
de les tenebres» conradià. Ningú no gosa parlar-ne oberta-
ment. La mort d’un nen palestí de la franja de Gaza, i en-
cara més un israelià o un ciutadà dels Estats Units, té im-
mediatament un valor multiplicat per mil en relació amb la
mort d’un congolès anònim.
¿Ens calen més proves per admetre que el sentit d’e-
mergència humanitària està influït, millor dit, sobredeter-
minat, per consideracions polítiques clares? ¿I quines són
aquestes consideracions? Per tal de respondre a això, cal
que ens en distanciem i ho mirem des d’un altre angle.


Quan els mitjans de comunicació dels Estats Units van re-
treure al públic de l’estranger que no demostrava prou
compassió per les víctimes de l’11-S, alguns vam sentir la
temptació de respondre amb les paraules que Robespierre
va adreçar a aquells que protestaven per les víctimes inno-
cents del terror revolucionari: «Deixeu d’espolsar-me la
túnica ensangonada del tirà a la cara, o creuré que desitgeu
encadenar Roma».
En lloc d’encarar-se a la violència directament, aquest
llibre hi dóna sis ullades de biaix. Tinc motius per mirar el
problema de la violència de gairell. La meva premissa sub-
jacent és que hi ha algun element desconcertant que actua
quan ens encarem directament a la violència: l’horror acla-
parador dels actes violents i l’empatia amb les víctimes
actuen inexorablement com un reclam que ens impedeix
pensar. Un desenvolupament conceptual desapassionatde la
tipologia de la violència, per definició ha de deixar de ban-
da el seu impacte traumàtic. Amb tot, ens queda la sensa-
ció que una anàlisi freda de la violència d’alguna manera
reconeix i participa del seu horror. Cal fer una distinció,
també, entre la veritat (factual) i la veracitat: el que fa que
una descripció d’una dona violada (o qualsevol altra narra-
ció d’una situació traumàtica) sigui veraç és la seva incon-
sistència, confusió i desconfiança factual. Si la víctima fos
capaç d’informar de la seva experiència humiliant i penosa
d’una manera clara, amb totes les dades ordenades en un
ordre lògic, aquesta mateixa claredat ens faria sospitar de la
veritat dels fets. El problema aquí és part de la solució: les
mateixes deficiències factuals de la descripció del subjecte
traumatitzat de l’experiència viscuda són testimoni de la ve-
racitat de la seva informació, atès que assenyalen que el
contingut del relat ha «contaminat» la manera de relatar-
lo. El mateix val, és clar, per a la suposada poca fiabilitat de
les informacions verbals dels supervivents de l’Holocaust:
el testimoni que és capaç d’oferir-nos una narració clara de
la seva experiència al camp de concentració es desqualifica-
ria ell mateix per raó d’aquesta claredat.Així, l’única ma-
nera d’apropar-se de manera apropiada al meu tema sembla
que és aquella que permet variacions a distància sobre la
violència, sobretot per respecte a les seves víctimes.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies