Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Enviar i rebre'

07.05.2008

Sipadais

Albert Buendia va ser el primer que em va parlar del
Sipadais, però altres lectors corroboren el seu relat.
Afirma Buendia que, a finals dels seixanta, al Maresme
hi va haver una pintada enigmàtica que ningú no ha
pogut mai desxifrar. La situa en una d’aquelles petites construccions,
entre búnquer i barraca, que hi ha a les zones
desertes de la platja. En aquest cas concret, entre les platges
de Premià i el Masnou. Afirma Buendía que la pintada
completa deia «JUEGUE AL SIPADAIS» i que estava escrita
amb brotxa, perquè tot això succeïa abans de l’era de
l’esprai. I també en una època en què les pintades solien tenir
una intencionalitat menys, diguem-ne, lúdica. Al·ludien a
la dictadura, al trio LAE (llibertat, amnistia i estatut d’autonomia),
a Pujol empresonat, als treballadors, a l’alliberament
sexual. En aquest context això d’invitar a practicar un
joc ignot fins i tot podria ser vist com un missatge en clau,
tot i que potser simplement es referia a algun invent que no
va quallar. El Maresme va ser el centre neuràlgic des d’on
es van projectar jocs tan famosos com la màgia Borràs o les
diverses versions del Monopoly. ¿Per què no podria ser el
Sipadais un joc que no va passar del prototip?

No sé pas quin atzar misteriós ha activat en el cervell del
senyor Buendía aquesta evocació. Tal vegada una xerrada o
un passeig. El cert és que quatre dècades de perplexitat
s’han vist incrementades per un detall impossible de preveure
fins fa només quatre dies. Perquè de sobte Buendía
s’adona que vivim en l’era de la informació, es llança a la xarxa
sense ídem i comprova, sorprès, que la paraula sipadais —ni sypadais ni sipadays ni similars— no figura a cap entrada de les milions de pàgines web que componen internet. És a dir, que és mot aliè al vast reialme del déu Google.

L’excepcionalitat del cas l’empeny a llançar un SOS per vies diverses
per veure si algú sap què dimoni era el Sipadais. Des del portal
verbalia.com ho divulguem i aprofitem l’avinentesa per
sol·licitar més paraules verges de xarxa, la qual cosa pensàvem
que seria molt difícil. I no. En poques hores ens omplen el
fòrum de termes botànics que fins llavors no figuraven en
cap web: aixadic, bordimany, destrompassacamins, fumiliterra, menjamallol,
quitxaire, segamurgó, terrafríjol, virumbelles, xúrdiga...
Més encara, busquin a internet la paraula hepaticocolangiocolecistenterostomia.
És una malaltia, els ho garanteixo, però no
figurava a la xarxa fins que un lector la va introduir al nostre
fòrum. I ara jo la introdueixo en aquest article que també
serà accessible des de la xarxa.

L’efecte pervers d’una
convocatòria com aquesta és que, en respondre-la, totes les
paraules proposades deixen immediatament de ser alienes a
la xarxa i perden la virginitat davant del déu Google.
El mateix ha succeït amb Sipadais. Diversos comunicants,
com Jordi Boixadós, certifiquen haver llegit l’enigmàtica
pintada mentre conduïen per la N-II, entre Premià
i el Masnou. A tots els cridava l’atenció i mai ningú no va
saber què era. D’altres descobreixen Siadapis (Sipadais però
llegit del revés) en pàgines de paleontologia. Podran comprovar
que ara Sipadais ja té presència a la xarxa, però el seu
enigma continua irresolt. Aquesta és la gran diferència entre
erudició i saviesa. A l’era de la informació, la mancança
principal és la saviesa. El que falta és criteri. ¿És potser això,
l’enigmàtic Sipadais?
(23 de novembre de 2006)

El que recordo és que passant amb el tren es veia la inscripció que
indiqueu però em sembla recordar que el text era: JUEGUE AL SIIPADAIS i és cert que sempre m’havia intrigat saber què volia dir.


Llegint el teu article d’avui em fas recordar una època de la meva
infantesa, de petit quan anava al camp a passar el dia amb els pares,
em sembla que era per la carretera que va de Dosrius a Canyamars
hi havia una gran pintada amb brotxa «Juegue al Sipadais» i encara
de vegades recordo aquella imatge. Mai vaig saber què volia dir
allò, primer pensava que s’havien equivocat a l’hora d’escriure i
volia dir «que si jugaves havies de parar»: «Sipadais-Si paráis» i ara
veig que no era error d’escriptura. Han calgut quasi 25 anys per
saber-ho. Gràcies Màrius, m’has tret un pes de sobre, però el
millor és que encara no sé quin significat té aquest joc. ¿Podria
tractar-se d’una secta? A veure si hi ha més gent que hagi vist
aquesta pintada per tot el país i si investiguem una mica potser
podrem jugar-hi o almenys fer d’espectadors.


Tengo 37 años y soy de Barcelona. Le escribo para decirle que no
sabe lo feliz que me ha hecho leer la palabrita de marras en su artículo.
Me explico: Veraneo en Vilassar de Mar de toda la vida, y
he pasado tantas veces por delante del búnker / nido de ametralladoras,
donde estaba escrita la palabra que despertó en mí una gran
curiosidad, pregunté a toda mi familia, a todos mis amigos, nadie
me podía informar, el diccionario tampoco me era útil, ni la Enciclopedia,
nada, todo era un conjunto vacío. Al cabo de bastantes
años de haber descubierto la palabreja, resulta que un día hablando exactamente igual a la de la casamata de la playa, un fondo blanco
pintado con letras negras. Cada vez que paso trato de ver si aún
perdura, porque la fachada ha quedado cubierta por hiedra, pero
seguro que la pintada sigue ahí.

En cuanto podamos iremos a ver
si todavía es legible y a hacerle unas fotos. A modo de comentario
creemos que la palabra correcta era «SIIPADAIS». Intentaremos
confirmarlo y aportar documentación gráfica. Esperamos que después
de tantos años logremos descubrir el significado de nuestra
querida y a la vez odiada palabra.


Vull explicar-te una història amb la intenció d’aclarir-te una mica
l’enigma del SIIPADAIS (perquè s’escrivia amb doble i llatina,
crec recordar). Les dades que et facilitaré poden no ser del tot
exactes perquè han passat molts anys i, per tant, t’explico aquest
relat des de la visió d’un nen de deu anys. Tot es remunta a trenta
anys enrere. Vaig passar tota la meva època escolar a Premià de
Mar i, com que el meu pare era sastre i treballava per encàrrec, jo
l’acompanyava en moltes ocasions a Barcelona per entregar les feines.
En tornar, sempre fèiem servir Cercanías, i recordo encara
aquells viatges (ja saps que quan ets petit les distàncies són més
grans, tot és més gran) com les meves primeres aventures viatgeres
que després han estat una constant a la meva vida. Jo no vaig saber
per què servien els famosos búnquers fins que el meu pare m’ho
va aclarir. Després jo els vaig donar una altra utilitat completament
diferent: primers porretes i tocaments amb les primeres novietes
del col·le. Hi havia diferents pintades, entre elles la famosa (gràcies
a tu) «JUEGUE AL SIIPADAIS». A la caleta de l’Hotel Bellamar
també n’hi havia una altra però ja no existeix ni l’hotel ni la caleta.
En aquests viatges el meu vell i jo ens preguntàvem què diantre
seria el siipadais, ens agradava la paraula. Estàvem segurs que
era un joc i ens moríem de ganes de jugar-hi. Amb el temps vàrem
descobrir que començaven a aparèixer uns adhesius als cotxes que
deien «YO JUEGO AL SIIPADAIS» de la mateixa mida dels típics
«I love NEW YORK o qualsevol cosa». Allò ens ferí l’orgull no saps
de quina manera. Si algú tenia aquest adhesiu era perquè ja sabia,
i encara més, ja jugava al cony de siipadais. Una vegada superat el
trauma, vàrem aconseguir esbrinar l’origen del joc. Hi havia un
senyor que tenia una o diverses botigues de roba i regals anomenada
«CASA OREJA» que regentaven la seva senyora i les seves
con un amigo, también veraneante en Vilassar, me soltó la dichosa
palabrita y claro, le pregunté si sabía lo que era, a lo que me
contestó que no lo sabía, pero que como yo, estaba harto de leerla
en la susodicha casamata de la playa y no saber su significado. Mi
amigo, totalmente desesperado, se había planteado llamar al programa
«La nit dels ignorants» para ver si algún oyente nos sacaba
de dudas, pero al final no hizo la llamada.

Ahora bien, tanto él
como yo coincidimos en algo: habíamos leído una pintada igual
en otro sitio, concretamente en la carretera que va de Argentona a
La Roca, cruzando la antigua collada de Parpers. La pintada se
encuentra en una pequeña construcción casi devorada por las
hierbas, está justo enfrente del restaurante «Els quatre rellotges». La
pintada sólo era legible si circulabas en dirección a La Roca y era filles. Tenia algun fill que havia anat a escola amb mi, però amb qui
mai havíem establert contacte. La qüestió és que el senyor Oreja
era l’inventor del joc. El siipadais constava d’un tauler molt semblant
al de les dames i un sistema de joc també molt semblant: les
dames del Maresme. A mi em va fer molt feliç que al meu poble
hi hagués un tio que inventés un joc, perquè en aquella època en
tots els pobles hi havia un tonto però no un inventor. El vàrem
comprar i hi vàrem jugar una temporada. Al final, com amb quasi
tots els jocs de nen, va quedar arraconat a l’armari. Han passat
més de trenta anys, visc en un lloc diferent, però curiosament
penso en aquella paraula molt sovint «siipadais, juegue al siipadais,
yo juego al siipadais»... I ahir llegeixo que aquesta paraula és tot un
enigma. Espero haver-lo ajudat en la resolució de l’enigma i aprofito
per...


SIPADAIS: Nombre de 8 letras. Iniciales de nombres de 8 hijos/as
del inventor del juego. Premià de Mar, años 70. Juego de mesa
entre dos jugadores. Tablero cuadrado de 8 por 8 cuadros, como
el de DAMAS, pero a colores verdes y rosados, a rayas. Cada jugador
dispone de 8 piezas, en línea, frente a frente. Cada pieza tiene
una función, según la letra-número que le corresponde, de 1 a 8.
Fue precursor del famoso STRATEGO, y cada jugador debe eliminar
piezas del rival, según un reglamento de juego, hasta ganar.
Por falta de inversión publicitaria no consiguió mayor difusión: Se
vendía en la tienda de su inventor, en Premià de Mar. Yo lo he
tenido durante más de 30 años.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies