Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Biblioteca de Catalunya. 100 anys. 1907-2007'

18.10.2007

Entre el final del segle xix i l’inici del segle xx, el moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes portat a terme durant la segona meitat del XIX presentava unes característiques peculiars que van quallar en dos moviments consecutius però també superposats, el modernisme i el noucentisme. Ambdós tenien com a objectiu la superació de l’aire localista i nostàlgic de la Renaixença i responien a un afany general de renovació i europeïtzació de la cultura catalana en tots els seus aspectes.

L’any 1906 apareixia a La Veu de Catalunya el primer text del Glosari, punt de partida del moviment noucentista. En aquest conjunt d’articles que Eugeni d’Ors va publicar quasi diàriament fins el 1920, el que fou inventor i definidor del nou corrent comentava l’actualitat i exposava amb un llenguatge culte i artificiós les seves teories estètiques, polítiques i culturals.

L’esperit noucentista va incidir especialment en les idees amb capacitat de reunir en un treball conjunt intel·lectuals i polítics i va tenir en la Mancomunitat de Catalunya el seu principal instrument d’acció pública a partir del 1914. Aquest organisme va crear institucions que responien a la nova mentalitat i va col·locar els intel·lectuals noucentistes en els càrrecs oficials a fi que organitzessin i dirigissin la política cultural del país.

Convençuts que només la innovació i la modernització de la societat permetrien avançar en el camí del progrés, els polítics noucentistes posaren les seves energies en l’electrificació del país, la millora del transport, la implantació d’una política de salut, la creació d’una xarxa hospitalària moderna, el desenvolupament de la instrucció pública i l’organització de la cultura com a servei públic. L’obra educativa de la Mancomunitat va ser essencial per al reforçament dels ensenyaments tècnics que necessitava la indústria catalana en aquell període, amb la creació de l’Escola Industrial com a exemple paradigmàtic. Però és especial llengua escrita i publicava periòdicament articles que reflexionaven sobre els obstacles que hauria de superar el català, entre els quals hi havia el caràcter arcaic del seu llenguatge literari i el cúmul de castellanismes que carregaven la llengua parlada.

La qüestió de la llengua va esdevenir un assumpte tan important i controvertit que el 1906 s’organitzà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit per Mossèn Antoni Maria Alcover, amb la participació de destacats filòlegs de tot Europa i dels principals intel·lectuals catalans.

El Congrés va fer palesa la necessitat d’estudiar científicament el català com a llengua, d’inventariar-la en diccionaris, de depurar-la i de normalitzar-la, bo i unificant-ne l’ortografia, fixant-ne la gramàtica i convertint-la, en definitiva, «en una llengua d’escola i d’Estat, apta a totes les necessitats d’un poble que s’incorpora amb fisonomia pròpia a la complexitat de la vida moderna».

Malgrat que la necessitat de la reforma era una evidència, les Normes ortogràfiques no van ser oficialment publicades per l’Institut d’Estudis Catalans fins a l’any 1913, després d’una laboriosa gestació.

El panorama bibliotecari en la Catalunya del canvi de segle:

S’ha dit que l’existència de biblioteques públiques marca en gran mesura el punt de progrés d’una societat. A Catalunya, la situació de la lectura pública en acabar el segle xix era d’una pobresa que contrastava amb el nivell de benestar del país. Si l’accés als llibres i l’avenç d’un poble estan directament relacionats, era evident que Catalunya presentava una mancança desproporcionada en la seva estructura cultural, plasmada en la precària disponibilitat de biblioteques públiques o centres de lectura.

Les biblioteques públiques oficials eren pobres i antiquades. La més important, la Provincial Universitària de Barcelona, malgrat el valor cultural dels seus llibres, procedents dels convents suprimits, havia evolucionat poc des del segle anterior. Obria exclusivament els matins, perquè no disposava de llum artificial i els catàlegs només eren consultables per la condescendència dels seus bibliotecaris.

«L’Estat li envia, de tant en tant, algunes escorrialles del Depósito de libros oficial i anualment hi destina una subvenció irrisòria per a compra de llibres nous.»

Les biblioteques de les acadèmies eren generalment centres obsolets o bé destinats a públics molt especialitzats. Destacaven la de l’Acadèmia de Medicina, la de l’Acadèmia de Ciències i Arts, i la de l’Acadèmia de les Bones Lletres, relativament importants, però sotmeses a canvis i de valor desigual. L’any 1913, la de l’Acadèmia de Ciències i Arts tot just arribava a 9.000 volums i 6.000 fullets.

La del Seminari, declarada pública des del 1775, malgrat els esforços realitzats per convertir-la en el gran centre bibliogràfic de la cultura catalana, conservava una col·lecció que no passava dels 20.000 volums, de caràcter eminentment religiós, disposava de pocs recursos, i oferia horaris molt limitats.

El Col·legi d’Advocats tenia una biblioteca d’una certa importància, però clarament insuficient; els museus de Belles Arts i de Ciències Naturals posseïen bones biblioteques, no d’al·luvió, sinó de compra, però, en paraules de Rubió:

«creixen a batzegades, sense pressupost fix, subjectes a l’albir de les juntes de cada museu que, de vegades, suspenen la compra de llibres. En conseqüència, sèries i obres truncades, difícils de completar».

Durant tot el segle XIX, malgrat l’aparició de diverses disposicions legals encaminades a millorar la dotació de biblioteques públiques a Catalunya, la creació d’autèntics centres bibliogràfics no va passar d’intents efímers o fracassats.



La iniciativa privada havia reaccionat positivament davant la desídia de l’administració i com a fruit dels esforços de mecenes, d’organismes particulars o d’associacions culturals de tota mena, havien sorgit des de la segona meitat del segle xix biblioteques privades d’una qualitat més que notable. Dins d’aquest grup es poden incloure la Biblioteca de Foment del Treball, fundada el 1889 però amb col·leccions heretades de corporacions anteriors, exemple de biblioteca privada que disposava d’una bona col·lecció d’obres, en aquest cas, de tema econòmic. També la Biblioteca de l’Escola d’Enginyers tenia un destacat conjunt d’obres tècniques. Foren importants també el Centre de Lectura de Reus, inaugurat el 1859, així com la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, fundada per Víctor Balaguer i oberta al públic el 1884 amb 22.000 volums,6 la Biblioteca de la Cambra de Comerç, i la Biblioteca Arús, pública des de l’any 1895 amb 12.000 volums de temàtica especialitzada en moviments socials.7 Però, sobretot, s’ha de citar la Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona, pública des del 1872, que l’any 1906 disposava d’un fons de prop de 75.000 volums i rebia les grans publicacions periòdiques europees. Jordi Rubió i Balaguer la considerava «l’única biblioteca útil per als estudis superiors».

D’altra banda, la classe treballadora, amb altes cotes d’analfabetisme, va prendre consciència aviat de la seva necessitat de formació i va organitzar centres de caire molt divers, on generalment es podien trobar llibres. La idea de la «lectura redemptora» que perseguia la millora personal i col·lectiva a través de la instrucció i de la cultura escrita va comptar amb molts partidaris, però també amb l’oposició oberta dels elements més conservadors que veien en les lectures incontrolades de les classes populars futures reivindicacions socials perilloses. Des del poder polític hi va haver alguns intents de crear biblioteques populars al llarg de tot el segle XIX, de vegades amb finalitats electoralistes, que tingueren poca repercussió i que no passaren de petits lots de llibres a partir de duplicats i donatius.

Les innombrables associacions de caire popular que van sorgir a Catalunya al llarg dels segles XIX i XX, moltes amb biblioteca pròpia, són representatives dels esforços de la classe obrera per a accedir a la cultura: clubs de republicans, acadèmies populars, ateneus obrers, cooperatives i corals populars, van esdevenir, en algun cas, autèntics nuclis de coordinació de la vida política de sectors obrers, però al mateix temps van ser centres difusors d’una intensa vida cultural, no oficial, enfront del món conservador, corporatiu i acadèmic dominant.

L’aparició en el segle XIX d’un nou grup social de classe mitjana cultivada, format per professionals liberals, comerciants, empleats, treballadors qualificats, petita burgesia i mestresses de casa, va crear noves necessitats de lectura.

La baixada del preu del paper, la difusió de la fotografia i els avenços en les tècniques del gravat que permetien il·lustrar llibres i revistes a baix cost, van generalitzar les publicacions, tant les de caire literari com les de divulgació científica i tècnica, que tenien en aquestes classes mitjanes el seu públic principal. Els gabinets de lectura per subscripció, molt lligats als impressors i a la premsa periòdica, seran l’eina principal d’accés als llibres per a aquests grups cada cop més exigents.

La pobresa de la infraestructura bibliotecària catalana i el buit bibliogràfic eren sentits especialment pels intel·lectuals i els estudiosos, els quals, immersos en el moviment de regeneració de la cultura i la llengua pròpies, es trobaven impossibilitats d’accedir a les publicacions més recents, necessàries per a les seves recerques, i, al mateix temps, veien impotents com les antigues edicions, els manuscrits i els documents que constituïen el patrimoni literari i bibliogràfic nacional es perdien en subhastes i vendes a l’estranger o es destruïen per la incúria i la ignorància.

La mancança de llibres era ja tan notòria que els elements més cultivats del país van reaccionar amb denúncies a la premsa i memorials adreçats a les autoritats públiques. Les queixes es referien tant a les biblioteques destinades als estudis i a la recerca com a les destinades a unes classes populars que s’anaven alfabetitzant i cada cop demanaven més accés a la instrucció. Però les reclamacions van servir de poc, i, en començar el segle xx, els polítics no havien ni tan sols intentat resoldre aquesta qüestió. Barcelona continuava mancada de la gran biblioteca que demanava.

En aquest context, l’any 1907 es produí la fundació de la Biblioteca de Catalunya, inicialment com a Biblioteca de l’Institut d’Estudis Catalans, però ja amb el punt de mira fixat en la creació d’una biblioteca nacional. Els fets de caràcter polític i cultural que es van concentrar en els anys 1906 i 1907 no foren fruit de l’atzar ni una simple coincidència cronològica. El Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), la publicació de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba (1906), la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, i la creació de la Biblioteca de Catalunya (1907), varen ser el resultat d’un conjunt de fenòmens, llargament gestats, que es van manifestar en el marc polític i cultural de la Catalunya del canvi de segle. En tots els esdeveniments que confluïren en aquest bienni, hi havia un mateix sentiment: la recuperació i l’enaltiment de la llengua i la cultura catalanes com a elements imprescindibles d’una identitat nacional pròpia.

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies