Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Fòrums

Fòrum de Fondarella

Afegir aportació
  • Armand Sanmamed

     

    Els catalans i el Premi Nobel


    Aquests dies, arran de la mort de l’escriptor Baltasar Porcel, s’ha parlat molt de la desaparició d’un dels canditats més ferms de la literatura catalana a obtenir el premi Nobel. A partir d’aquí, s’ha obert el debat, no tant de si l’obra de l’escriptor mallorquí reunia els requisits de qualitat necessaris per ser premiada, com de les possibilitats reals que una cultura com la catalana, sense un lobby estatal al darrera, té d’assolir un reconeixement d’aquesta magnitud.


    L’opinió generalitzada coincideix en què la cultura catalana té molt poques possibilitats que, algun dia, l’Acadèmica Sueca, tan sensible a les pressions polítiques, tingui prou indepèndencia de criteri per premiar els seus representants. No us penseu pas que aquesta conclusió és fruit d’una actitud gratuïtament paranoïca. Al contrari, la història del premi instaurat per Alfred Nobel ha acumulat en els seus més de cent anys d’història, alguns greuges amb la cultura catalana.


    És el cas d’Àngel Guimerà, escriptor que havia assolit, a principis del segle XX, una fama internacional ben merescuda, gràcies a la seva obra poètica i teatral, traduïda amb èxit a les principals llengües europees. A banda de dramaturg i poeta, Guimerà era un significat representant del moviment catalanista. Segurament per això, l’Acadèmia Sueca, que tenia previst concedir-li el premi Nobel de literatura de l’any 1904 juntament amb l’occità Frederic Mistral, es va fer enrere en l’últim moment, per pressions del govern espanyol i va atorgar el premi a José de Echegaray, prestigiós enginyer i matemàtic, més famós pel fet d’aparèixer en els bitllets de 1000 pessetes que per la seva contribució a la literatura universal. La concessió del nobel de literatura a la seva obra va ser criticada durament fins i tot en els cercles literaris i culturals castellans.


    O el cas del doctor Josep Trueta, la importància de la seva contribució a l’avenç de la ciencia mèdica va fer que fos proposat per al Premi Nobel de medicina en diverses ocasions. Premi que no va rebre, tot sembla indicar, per la intromissió política espanyola, motivada també pel fet de ser un català plenament compromés amb el seu país. José Antonio Molero, en el seu apunt biogràfic de Josep Trueta a Gibralfaro la revista de creació literària i humanitats de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Màlaga ens diu:


    “Pero esta militancia democrática y catalanista de Trueta le había malquistado la voluntad del régimen franquista, que vetó su nombre en el ámbito científico español durante muchos años, e incluso impidió, a través de severas presiones diplomáticas, que recibiese el Premio Nobel, al que Trueta había sido nominado en dos ocasiones”.


    Encara va més lluny el professor Llauradó de la University School of Medicine de Loma Linda (Califòrnia), com queda recollit al Butlletí del Casal dels Catalans de Califòrnia (tardor de 1997).


    “Havia estat nomenat vegades mantes per al Premi Nobel. Fa poc, l’historiador lleidatà Josep Maria Prim que estava a Estocolm el 1975 a l’entorn decisori dels Premis Nobel ha divulgat que el Sr Salvador de Madariaga, republicà, ministre de Justícia en el gabinet de Lerroux al 1934, antifranquista, home de gran prestigi internacional, però també totalment incomprensiu del fet català, s’hi oposà d’una manera draconiana al nomenament d’En Trueta, perqué Madariaga creia que un Premi Nobel atorgat al Dr Trueta el 1975, l’any quan el General Franco es moria “hauria suposat una patent internacional per al nacionalisme català” i, com que ell el coneixia molt bé perquè havia estat veí d’En Trueta a Oxford, sabia que En “Trueta hauria utilitzat la distinció en benefici de la sobirania de Catalunya”.


    Pensa malament i encertaràs, diu la dita. Als catalans la història ens demostra que ens cal alguna cosa més que talent perquè l’Acadèmica Sueca o d’altres estaments internacionals reconeguin la vàlua dels nostres escriptors o científics. Cal, doncs, que tinguem molt present la història a l’hora de valorar quina és la nostra posició al món i quina hauria pogut estar en altres circumstàncies. Cal tenir-la molt present i, sobretot, actuar en conseqüència.

    RespondreInapropiat