Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Fòrums

Fòrum del món rural

Afegir aportació
  • plataforma salvem el territori pla d'urgell

    15.04.2013 17:28

  • David Colell Orrit

    28.10.2012 21:52

    Les centrals de biomassa: els diners abans que la salut?

    L’informe de l’OMS del 2011 adverteix que la contaminació atmosfèrica és un dels problemes principals per a la sanitat mundial. Aquesta pol·lució ve donada, sobretot, per la combustió a gran escala de materials com la biomassa o el carbó, procedent de la biomassa prehistòrica. Al seu torn, el Comitè Científic de l’Agencia Europea del Medi Ambient, el 15 de setembre de 2011, adverteix que “És poc probable que es puguin duplicar, o més, els aprofitaments de la biomassa sense patir serioses conseqüències ambientals”. Per tant, la voluntat de certes empreses i de la Generalitat de concentrar 4 centrals incineradores de biomassa, amb capacitat per cremar 380.000 t/any, en un radi d’11 km, entre Juneda i el Palau d’Anglesola, és, com a mínim, una temeritat injustificable. L’únic que podria justificar aquests projectes és la intenció d’anteposar el benefici econòmic a la salut pública.

    Efectes de la incineració de biomassa

    La crema de restes vegetals o animals també crea gasos d’efecte hivernacle, despesa i contaminació d’aigua, cendres i escòries, partícules en suspensió i tot per aprofitar només el 20% de l’energia generada. El conjunt de tals residus es dispersa sense control per l’atmosfera, cursos d’aigua i el sòl, fins arribar als aliments i els líquids que ingerim o fins l’aire que respirem. A més, la crema de qualsevol material produeix dioxines, furans i altres compostos orgànics persistents, així com un seguit de partícules tan fines que cap filtre pot capturar. El potencial cancerigen d’aquestes partícules, fins i tot en quantitats diminutes, està demostrat. Val a dir també que no es pot considerar segur cap límit legal de contaminació, ja que es desconeix la totalitat de tòxics emesos i els llindars de seguretat s’ajusten a la tecnologia disponible. Prova d’això és que els llindars s’amplien sempre segons el criteri de beneficis de les empreses. Tampoc es té en compte, pel que fa a Ponent, que el relleu pla envoltat de serralades i el clima anticiclònic predominant, afavoreixen l’excés d’ozó troposfèric, un gas que afecta l’aparell respiratori i els vegetals que formen els conreus de la zona. Cal tenir present que l’estació mesuradora d’ozó a Juneda indica ja que se sobrepassa el límit de seguretat una trentena d’ocasions a l’any, quan la normativa en determina un màxim de 25. Què passarà quan es posin en marxa les centrals previstes? Actualment, la central que Nufri projecta al Palau d’Anglesola (14 MW i 150.000 t/any), la de Sener (un fabricant de míssils) a Juneda (17 MW i 125.000 t/any), la planta d’oleàcies (de 20.000 t/any ampliables a 40.000) i la termosolar de les Borges Blanques (22 MW i 70.000 t/any) podrien suposar l’emissió de 648.000 t/any de CO2. Això agreuja l’incompliment del tractat de Kioto per part de l’Estat, el qual se situa en un 53%. Científicament, no es pot admetre que les emissions de CO2 producte de la combustió de biomassa siguin neutres perquè es retorna a l’atmosfera el CO2 captat pels vegetals durant anys i es concentra en zones ja prou contaminades, com és el cas de Lleida i comarques. A banda, no es consideren les emissions d’òxids de sofre i nitrogen, CO, etc., que no capten els vegetals, sinó que esdevenen molt perjudicials per a les plantes en tant que n’afecten el creixement i la resistència a les plagues. L’argumentació de les empreses promotores tampoc comptabilitza les emissions del procés de producció de biomassa: treballs amb maquinària, agroquímics, transport, deshidratació, instal·lacions elèctriques... Fins i tot, un país tan neoliberal i industrialitzat com els EUA s’ha pronunciat al respecte; així el Senat nord-americà, per mitjà de la resolució 322 de novembre de 2011, inclou la combustió de biomassa dins els riscos per a la salut. A casa nostra, la gran majoria de professionals mèdics, com els del Grup de Medi Ambient i Salut del CAPS, coordinats pel doctor Josep Martí, han manifestat públicament la seua alarma davant els plans d’expansió d’aquestes centrals. El mateix podem de l’Associació de Persones Afectades per Productes Químics i Radiacions Ambientals (APQUIRA).

    Inviabilitat de la biomassa com a font d’energia a gran escala

    Si bé l’aprofitament energètic de la biomassa per escalfar aigua arriba al 80%, la incinerada en grans quantitats per produir electricitat tan sols se situa en el 20%, per tant, deixa de ser una energia neta, renovable o sostenible, ja que no hi ha prou recursos forestals ni cultius per satisfer la demanda energètica. Tampoc hi ha prou aigua per a les centrals projectades o per als cultius previstos. Només la central de Nufri consumiria 65.000 l/h. (i 6.000 m3/ha/any per als conreus de biomassa previstos). O és que el canal Segarra-Garrigues s’ha construït per a les centrals i no per a usos agrícoles? Sense primes de l’Administració per a la producció elèctrica, l’única sortida per a la viabilitat econòmica de les centrals de biomassa és la incineració de residus urbans, fangs de depuradora i brossa industrial diversa, des de fusta tractada fins a plàstics, roba o peces de cotxes, la qual cosa s’adiu amb la línia política de CiU. Ja en el seu darrer programa electoral anteposava la incineració al reciclatge o la reutilització dels residus. Avui dia, algunes cimenteres catalanes ja cremen aquests materials amb el vistiplau de la Generalitat. D’aquesta manera també pretenen estalviar-se les polèmiques que susciten els projectes d’abocadors. El professor Carles Gràcia, de la UB, va impartir al Poal la conferència “Biomassa com a font d’energia: la mentida verda”. La seua tesi principal diu que a Catalunya, disposem de 300.000 t/any de biomassa apta per a l’aprofitament energètic (que només cobririen el 0,45% del consum energètic català), una part rellevant de la qual es troba en boscos pirinencs a 1.800 m. No hem d’oblidar que el transport del combustible a més de 100 km de distància, com preveu Nufri, el fa inviable econòmicament i mediambiental (s’emetrien 915 t de CO2). Únicament per a la central del Pla d’Urgell caldrien 100 camions diaris de 12 tones. Quant a la Vall de Miravall, a les Garrigues, el que hi ha projectat i en funcionament requereix de dos camions cada hora. Recordem que sols les quatre centrals previstes a les nostres comarques poden arribar a cremar 380.000 t/any, com a mínim. I aquestes només són una part de la trentena de projectes catalans. Tantes incorreccions, com bé diu el professor, només poden ser degudes a dos causes: ignorància o mala fe. Quant a la central de Nufri, el professor Gràcia va considerar en un informe, emès l’abril del 2012, “absolutament desaconsellable el projecte”.

    Unes centrals imposades al territori

    A pesar que en el referèndum convocat al Palau d’Anglesola s’obtingués un 73% de vots contraris a la central de Nufri, que el 90% de les al·legacions siguin de la població del Poal, més a prop de la central projectada, els promotors no escolten la voluntat del territori afectat, igual com els responsables polítics, i presenten uns estudis primaris, contradictoris i amb una mínima anàlisi de l’impacte ambiental, amb el suport i la complicitat de certs membres de la UdL, la UdG o la Universitat de Saragossa, els quals no tenen en compte la contaminació de fons. Totes les promeses de taxes municipals o llocs de treball no poden competir amb els beneficis que reporta el sector agrari, al qual perjudiquen, ni compensa els riscos per a la salut pública. Mentrestant, les plataformes i grups ecologistes, davant la passivitat administrativa i el desvetllament tardà dels partits abans en el poder, han d’encarregar-se de la feina del Govern i investigar els efectes possibles al medi i a les persones, els incompliments urbanístics, així com els tractes de favor que es puguin donar o bé embrancar-se en recursos judicials com el contenciós que s’oposa a la llicència urbanística de la central projectada a Juneda, que han presentat Ipcena, l’Ateneu Popular Garriguenc i la Plataforma Garrigues per la Defensa del Territori. Aquestes entitats denuncien la ubicació de la indústria en sòl rústic i agrícola a prop del nucli urbà. També destaquen el risc per a la salut, reflectit en un manifest signat per una trentena de professionals sanitaris de la comarca. A més, no s’expliquen la necessitat d’aquesta central quan a la zona es produeix 14 vegades més d’electricitat que la que s’hi consumeix. A la vegada, lamenten que el consistori de Juneda negués la possibilitat d’efectuar un referèndum popular al respecte.

    Males pràctiques dels promotors

    Tant els promotors de la central del Palau com els de Juneda han ofert a Ipcena l’elaboració remunerada d’estudis de mesures de millora ambiental dels projectes. L’entitat ecologista s’hi ha negat perquè ho considera una manera de comprar-los. Per un altre costat, el proppassat 19 de juliol, es feia públic que l’Audiència Provincial de Terol condemnava a dos anys de presó i a una multa de 2.400 euros el gerent d’una central de biomassa de Beseit, Juan Antonio E., per un delicte de contaminació al riu Matarranya, entre 2006 i 2009. Va quedar provat que la incineradora cremava plàstics, neumàtics, radiografies..., el que produïa cendres tòxiques i altres residus que van exterminar pràcticament tota forma de vida en un tram de riu d’uns 7 km, fins a Vallderoures.

    Doncs, quin ha de ser el paper de la biomassa?

    El mateix que ha tingut des de sempre: produir calor per escalfar aigua o calefactar llars, granges, equipaments, etc., mitjançant instal·lacions petites i d’àmbit local. Pensem també que una bona part de la biomassa ha de romandre al bosc o conreu que l’ha generat com a matèria orgànica bàsica per a la fertilitat del sòl. El que no podem fer és cremar-la en benefici d’uns quants a qui no importa la salut pública, sinó el lucre ràpid i a cost baix.


    Article basat en la 1a Trobada per la Sostenibilitat, el Poal, 9 de juny de 2012

    RespondreInapropiat
  • PLATAFORMA SALVEM EL TERRITORI PLA D'URGELL

    30.04.2012 10:46

    ENTREVISTA A L'ALCALDE DEL POAL A LLEIDA TV

    PLATAFORMA SALVEM EL TERRITORI PLA D'URGELL us comunica que el proper dimecres dia 2 de maig, a LLEIDA TV, i dins el programa LLEIDA AL DIA, serà entrevistat l'alcalde del POAL, Sr. Rafel Panadés, en directe, sobre l'actualitat del projecte de la planta incineradora projectada al PLA D'URGELL, i sobre les actuacions previstes en un futur...

    RespondreInapropiat
  • informació

    06.03.2012 19:49

    Salut i medi

    Fira Natura a Lleida dies 9,10 i 11 de març de 2012.
    Acte inaugural aquest divendres dia 9 a les 18:00h.a càrrec de Santi Cutura, membre de la Plataforma antiincineradora del Congost de la Garriga.
    I a les 19:00h: conferència “La incineració de biomassa per a la producció elèctrica i els impactes en la salut de la població i el medi”, a càrrec de Josep Martí, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador del Grup de medi ambient i salut.
    El diumenge de les 12:40 a les 14:40h: projecció de “Cenizas del Cielo (José Antonio Quirós) i xerrada sobre els projectes de centrals elèctriques de biomassa al Palau d’Anglesola, Juneda i les Borges Blanques i el seu risc potencial per a la salut i el medi.
    Les activitats són gratuïtes amb l’entrada de la Fira. Les entrades són vàlides tot un dia. El divendres és gratuït, el dissabte són 3€ i el diumenge 4€.
    Per a més informació al link : www.firanatura.org

    RespondreInapropiat
  • plataforma salvem el territori pla d'urgell

    23.02.2012 17:06

    PLATAFORMA SALVEM EL TERRITORI

    Plataforma de la gent que no estem d’acord amb la ubicació de la planta incineradora de biomassa projectada al Pla d’Urgell. Defensem la nostra salut, el nostre territori i el medi ambient!
    NECESSITEM EL VOSTRE SUPORT! VISITEU LA NOSTRA PÀGINA AL FACEBOOK :
    Plataforma Salvem el Territori Pla d’Urgell ( i feu un click al botó “M’AGRADA”)
    plataformasalvemelterritori@blogspot.com

    RespondreInapropiat
  • David Colell Orrit. Vicepresident d'Ipcena-EdC

    16.02.2011 11:59

    L'aeroport de la vergonya

    Des d'Ipcena, fa més de 20 anys que advertim de la inutilitat dels aeroports i aeròdroms de Lleida. Es pot considerar una presa de pèl que s’hagin invertit uns 80 M d’euros en un aeroport que, ara, es demostra a ulls de tothom que és ruïnós. A banda, quan costa el manteniment d’aquesta infraestructura infrautilitzada? Cap empresa ha volgut concursar per fer-se’n càrrec. I les poques que hi ha instal•lades, es plantegen el tancament. És que no havien previst que la gran majoria de vols no serien rendibles? L’alumnat de primària sap que els vols amb un recorregut inferior als 1.000 km no són pràctics ni eficients. Com podien afirmar que el volum de passatgers s’acostaria als 400.000 anuals fins assolir el milió a llarg termini (potser volien dir en 1 M d’anys?), quan la realitat és que només s’ha arribat als 60.000, moguts per la novetat? És ètic invertir en aquesta mena de projectes faraònics, sobredimensionats, que no responen a les necessitats reals del territori quan hem de retallar la despesa en salut i educació? És més important anar de vacances a Mallorca que rebre un tractament sanitari digne o garantir els recursos per un ensenyament de qualitat? Podem subvencionar amb diners públics els bitllets d’avió fins abaratir-los de forma escandalosa, quan no hi ha diners per als serveis socials? Qui està pagant la diferència de preu entre el cost real i el preu abaratit? És legítim subvencionar l’aviació, la modalitat de transport més contaminant? Podem atorgar un crèdit de 10 M d’euros a Spanair, mentre Catalunya lidera el tancament d’empreses a l’Estat espanyol (amb un total de 5.203 societats desaparegudes fins el 2009)? Com es pot ensopegar dos cops amb la mateixa pedra? Segons els promotors de l’AVE, els esquiadors farien cua per agafar el tren i anar en helicòpter des d’Alfés fins a les pistes d’esquí. El mateix van creure que passaria amb Pyrenair, una companyia que només sobreviu gràcies als ajuts públics. Ara, el Govern andorrà reclama la seua part de la inversió “en publicitat”. Recordem que la UE prohibeix subvencionar línies aèries. Sort que ho prohibeix! Almenys, el moviment ecologista va impedir la destrucció absoluta de la Timoneda d’Alfés, un espai natural únic a Catalunya, que havia d’acollir aquest aeroport inviable. Però encara hem de suportar els greuges que hi causa l’activitat del Reial Aeroclub de Lleida. Un col•lectiu tan problemàtic que no van voler acollir a Alguaire? Cal dir, però, que realment volem, volem endeutar-nos inútilment!

    RespondreInapropiat
  • David Colell Orrit - Vicepresident d’Ipcena-EdC

    16.08.2010 14:21

    Respecte a la sobreprotecció dels caçadors i simpatitzants

    La Federació Catalana de Caça ha denunciat que la política sobreprotectora del Departament de Medi Ambient ocasiona que algunes espècies, com el senglar, el conill, el conill, el cérvol o la daina, es multipliquin fins a convertir-se en plagues que perjudiquen els cultius. Diuen que el Govern ha hagut de recórrer als caçadors per controlar la situació. Així, davant el suposat problema de la superpoblació, els caçadors tenen permisos extraordinaris per a caçar pràcticament tot l'any. Els caçadors consideren que es tracta de plagues, encara que Medi Ambient eviti utilitzar aquest terme per no haver de pagar indemnitzacions. Segons els caçadors, els tècnics s'han equivocat a l'hora de censar els animals i de controlar les captures. Davant aquesta situació, els caçadors s’ofereixen per fer una regulació (o extermini) de la fauna salvatge. Per la seua banda, Unió de Pagesos es mostra satisfet per les compensacions pels danys causats als ramaders i agricultors per les espècies protegides. Tot i que reclamen que els perjudicis provocats per les que no ho són també tinguin compensació. Es refereixen a la cabra salvatge, el cérvol i el cabirol, que es mengen les pastures, igual que el porc senglar i el conill, que s'escapen de les àrees protegides de caça.
En aquest sentit, el sindicat espera que la nova llei de caça catalana -que haurà de substituir la llei actual, de l'època franquista- serveixi per crear nous fons de compensació, tal i com ja succeeix a França. El sindicat agrari coincideix amb els caçadors quan demana que s’ha d'evitar que a les àrees privades de caça hi hagi una sobrepoblació d'aquests animals.

    Entenem que la protecció de la fauna ha de ser compatible amb les activitats tradicionals del medi rural. Per aquest motiu, estem d’acord que es compensin les limitacions a l'activitat agrícola quan es prohibeix la sega que afecta nius d’esparver, quan l’ós es menja la mel o fins i tot, alguna ovella moribunda o ja morta, perquè pot espantar el ramat; també que es compensi per les abelles que captura l’abellerol, etc. Però, els pagesos i ramaders haurien d’assumir almenys, un 10% de pèrdues sense cap compensació, ja que aquest és el percentatge habitual que tot negoci ha d’afrontar. Tot el que depassi d’aquest 10% que es compensi, ja que l’agricultura és una activitat estratègica per al territori. Tampoc s’hauria d’indemnitzar la gestió agrícola o ramadera que no incorporés alguna mesura agroambiental o de bones pràctiques, com a mínim. En el cas de la ramaderia, des que s’agrupa i es vigila el bestiar, a la Vall d’Aran, els atacs de l’ós són anecdòtics. A més, també cal demostrar científicament que els voltors matin animals vius o en un bon estat de salut. La vigilància del ramader també evitaria situacions d’aquesta índole. Un ecosistema en bones condicions, és a dir, amb tota la piràmide tròfica, que compti amb preses i depredadors, s’autoregula per ell mateix i no necessita la intervenció dels caçadors. Ara bé, si no comptem amb prou rapinyaires, óssos, linx, llops o guineus, l’ecosistema es desequilibra i les seues preses, com els conills, els senglars, els cèrvids o els estornells, es multipliquen i poden causar danys. Però, a casa nostra, els enverinaments de fauna i la caça furtiva, que han exterminat o dut al límit de l’extinció aquests depredadors, estan a l’ordre del dia. Per això, resulta irònic que els propis caçadors, els causants del desequilbri ecosistèmic, es queixin del que ells mateixos han provocat i carreguin la seua responsabilitat a l’administració. Ens agradria saber de quins estudis científics disposen per assegurar que els conills, els cérvols o els senglars són una plaga. La comunitat científica adverteix que les espècies de caça menor, tant de pèl com de ploma, pateixen un greu declivi poblacional que contribueix a la desaparició dels seus predadors. La davallada de la perdiu i el conill, en lloc de motivar una veda que permetés la seua reproducció i autoimmunitat davant les malalties, ha estat compensada per la caça d’espècies tan escasses com la becada, i per les repoblacions, ja generalitzades, amb exemplars de granja que no solen aparèixer a les estadístiques oficials, com la majoria dels exemplars abatuts. No seria més lògic i eficient, que per controlar les suposades superpoblacions i per restablir la biodiversitat que atorga equilibri al medi ambient, en lloc d’omplir el medi de plom, de maltractar els animals, i de reclamar indemnitzacions que hem de pagar amb els nostres impostos, demanessin la reintroducció i una major protecció dels grans depredadors, així com unes sancions més contundents per frenar l’allau d’infraccions. Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó, per exemple, compten amb molts més óssos i llops i la caça i l’agricultura hi conviviuen sense gaires dificultats. També resulta molt curiós que no reclamin compensacions pels danys que causen a la ramaderia els gossos abandonats pels caçadors o pels propis pagesos. A Raimat, a la finca del celler lleidatà del grup Codorniu, des que s’ha prohibit la caça a les vinyes, hi ha hagut una proliferació de conills i perdius, la qual ha afavorit la presència de depredadors com guineus i aus rapinyaires. Aquests han foragitat els grans estols d’estornells que devoraven el raïm. Això demostra que la pràctica de la caça porta associada més perjudicis que no pas beneficis per a l’agricultura. Pensem també en les espècies foranes, com el mufló o la marmota, i híbrides, com els senglars creuats amb porcs, introduïdes pels caçadors i que són realment danyoses. Però, l’actual manera de fer de la majoria de caçadors i pagesos provoca desequillibris al medi ambient que hem de reparar amb diner públic. Potser, doncs, els que haurien de pagar aquests danys són els seus responsables. En el cas del cérvol i, sobretot, del senglar, resulta prou evident que el control cinegètic és un fracàs i, en conseqüència, no evita les superpoblacions que afecten severament l’agricultura, la vegetació salvatge i, fins i tot, provoquen accidents de trànsit. Per tant, no entenem que un sindicat agrari com UP s’erigeixi en expert en la matèria i aconselli la modificació de la llei de caça a l’hora de fer front l’augment de les poblacions d’aquestes espècies.

    La demarcació de Lleida és una de les que registra major activitat cinegètica de Catalunya. Per aquesta raó, a la Noguera hi ha la unitat especialitzada en caça furtiva i enverinament d’animals dels Agents Rurals. Un terç de l’activitat del Cos a Ponent està relacionada amb el control de la caça i la majoria de les denúncies es cursen per manca de llicència d’armes, ús de paranys i altres mètodes de captura i munició il·legals, i afectacions a espècies protegides. És molt penós, que la Federació Catalana de Caça es queixi també per la falta d'autoritzacions per capturar ocells vius, com la carderola, que s'utilitzen als concursos de cant. A Ponent, encara es maten milers de petits ocells amb rateres, vesc (una substància enganxosa i tòxica, prohibida per la normativa europea, no pas per la catalana) i anant a caçar la joca, és a dir, disparant els moixons mentre estan dormint. Les males pràctiques no s’han pogut eradicar a pesar de la creació del Cos d’Agents Rurals, el 1987; del Seprona, el 1988, i de la Unitat Central de Medi Ambient dels Mossos d’Esquadra, el 1989, perquè les sancions, si és que s’arriben a imposar, resulten molt toves. Ens costa molt a tots els contribuents mantenir aquestes autoritats i les administracions que intenten minimitzar els impactes mediambientals dels caçadors. Tot i això, encara es queixen! A l’Estat espanyol, un milió d’escopetes s’aprofiten d’una legislació feta a mida i d’unes administracions que obtenen importants beneficis —si sumem els impostos sobre vedats, béns, llicències d’armes i multes. A Espanya, cada any, sols amb les llicències s’ingressen 76 milions d’euros i amb els vedats, 86 milions. En total, el negoci de la caça mou 3.000 milions. Així es compra el dret d’irrompre al medi per matar uns cinc milions d’animals, teòricament, només de les espècies cinegètiques, que són majoria. Per aquest motiu, França, Itàlia i l’Estat espanyol encapçalen la llista de països que més vulneren la normativa europea referida a la caça. La caça, furtiva o regulada, representa un dels majors factors de regressió per als grans mamífers i les aus de Catalunya, la qual cosa, demostra que l’activitat cinegètica, tal i com està gestionada avui, és insostenible perquè no garanteix el manteniment de l’equilibri ecològic necessari per a l’agricultura i per a la conservació del patrimoni natural.

    RespondreInapropiat
  • David Colell Orrit-Vicepresident d’Ipcena-EdC

    10.06.2010 19:43

    El barroer pantà de l’Albagés

    El pressupost d’aquest embassament de cua del Segarra-Garrigues arriba als 60 milions d’euros, una “pluja” de milions per als terratinents afectats, que no han dubtat en oblidar la vocació de pagès que tan proclamen els defensors del canal per reclamar el reg. Les seues característiques tècniques són rellevants: afecta els municipis garriguencs de l’Albagés, Cervià, la Pobla de Cérvoles i Juncosa, i té una capacitat útil de 79,8 hm3, amb una superfície similar al d’Oliana. Recordem que les declaracions d’impacte ambiental, han de fer referència a projectes adequadament desenvolupats segons la legislació vigent. Llavors, com es pot entendre que les emeses, entre els anys 2003 i 2002, fossin favorables si el projecte d’embassament es redactava l’any 2004 i sortia a informació pública el juliol del 2007. Així, difícilment s’ha pogut avaluar l’impacte ambiental d’una presa amb afectacions sobre hàbitats prioritaris de caràcter estèpic. Davant d’aquestes circumstàncies, Ipcena va demanar la nul•litat de les avaluacions ambientals del Segarra-Garrigues. Aquesta nova superfície lacustre, segons l’alcalde Salvador Ortiz (PSC), obrirà la possibilitat d’explotar turísticament la zona (creiem que amb noves urbanitzacions). Ara bé, els regants del Garrigues-Baixes es van oposar a rebre aigua de l’Albagés, perquè s’havien invertit 1.800 milions de PTA per al revestiment del canal principal de l’Urgell a fi que aquest pogués abastar les Garrigues. Cal recordar que, entre els impactes d’aquest pantà tan barroer com innecessari, la carretera comarcal C-233, entre Castelldans i l’Albagés, dos pobles de poc més de 500 habitants cadascun, es va ampliar, sense tenir en compte cap mena de respecte pel medi, per facilitar la construcció de l’embassament. Es van foradar turons creant trinxeres de fins a 10 m de profunditat. Les terres sobrants ara cobreixen torrents i escorrenties, esquarterant el territori en trossos inconnexos. El que era un paisatge lleugerament accidentat, amb alguns turons i petites valls d’oliveres i ametllers, es convertirà en un paisatge desolat i anodí, allunyat de la típica estampa garriguenca. Es tracta d’una autèntica i absolutament gratuïta desvirtuació del territori. El mateix govern que ens imposa retallades en els drets socials malbarata milions en projectes forassenyats com el pantà de l’Albagés i la resta de la xarxa del canal Segarra-Garrigues, perquè es pugui transvasar cap a Barcelona i se n’aprofiti l’agroindústria protransgènics.

    RespondreInapropiat
  • David Colell Orrit. Vicepresident d'Ipcena-EdC

    19.04.2010 19:23

    La pantomima del debat de política agrària

    El medi ambient és un bé comú de la societat i ha de ser conservat per la ciutadania i les diferents administracions perquè el seu gaudi sigui possible en el futur. Per posar només un exemple, en les Conclusions del Consell de Gothemburg, de juny de 2001, els estats membres de la Unió Europea van ressaltar la necessitat d'assolir la integració del medi ambient i del desenvolupament sostenible en les diferents polítiques, entre aquestes, la Política Agrària Comunitària. Aquest principi ha estat menyspreat en el debat que va tenir lloc al Parlament de Catalunya el 14 d’abril. Tampoc es va considerar el que recull la Constitució espanyola. A l’article 45, hi llegim: “Tothom té dret a disposar d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-lo. Els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals, a fi de protegir i millorar la qualitat de la vida i defensar i restaurar el medi ambient, amb el suport de la indispensable solidaritat col•lectiva. Mentre que a l’Estatut de la nació catalana del 2006, l’article 27 recull que: “Totes les persones tenen dret a viure en un medi equilibrat, sostenible i respectuós amb la salut, d'acord amb els estàndards i els nivells de protecció que determinen les lleis. També tenen dret a gaudir dels recursos naturals i del paisatge en condicions d'igualtat, i tenen el deure de fer-ne un ús responsable i evitar-ne el malbaratament”. Notem, doncs, que la normativa legal vigent no és coincident amb el discurs de la classe política i dels sindicats agrícoles majoritaris, que porten dècades defensant un model agrari retrògrada i que frega la il•legalitat. Declaracions tan demagògiques com les de l’Artur Mas, a qui les enquestes situen com a nou presidenciable a la Generalitat, compartides per sindicats com Unió de Pagesos o Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya, entre altres, en lloc de fer avançar el sector primari, no fan altra cosa que condemnar-lo a una crisi crònica. Però, el mateix podem dir de la resta de diputats, sobretot, del conseller Llena. Fins que no entenguin que l’agricultura només serà rendible quan mantingui un respecte escrupolós al patrimoni mediambiental, del que en forma part, qualsevol debat o congrés que s’organitzi no deixarà de ser un engany i una pèrdua de recursos. La política agrària no pot restar al marge de la política mediambiental, perquè n’és un dels seus pilars, i aquesta darrera ha de ser una política transversal, que relligui tots els sectors. Per aquesta raó, sostinguda per les cartes magnes i altres codis legals i directives, els agradi o no, han de prioritzar la conservació dels valors mediambientals, ja que, això significa preservar els autèntics valors agraris. El model rural que s’allunyi del respecte al medi ambient representa una estafa social, un greuge cultural i una il•legalitat, com així ho ratifiquen múltiples sentències de la justícia europea.

    Com es pot ser tan hipòcrita i escenificar un debat de política agrària quan el 2 de juliol de 2009 el Parlament va rebutjar debatre la Iniciativa Legislativa Popular que havia impulsat la plataforma Som lo que Sembrem sobre la producció, importació i consum de transgènics? PSC, CiU i PPC no es van immutar davant les més de 106.000 signatures de la ILP ni davant una manifestació de més de 3.000 persones, ni per la vaga de fam de diversos activistes allotjats en una autocaravana al pàrquing del Parlament. ERC, ICV i el Grup Mixt hi van votar a favor, però, en cap moment, els partits del govern van plantejar l’abandó del Tripartit. A la tarda del 2 de juliol, la comitiva del president Montilla es va desplaçar a Guissona per concelebrar el 50è aniversari de la Corporació Alimentària, un dels principals consumidors de transgènics. Aquella ILP sí que hauria pogut endegar un debat assenyat per adreçar l’agricultura pel camí de la sostenibilitat. Entre els riscos menyspreats dels OGM cal destacar els efectes al•lèrgics, així com una reducció de la biodiversitat mitjançant la pèrdua de cultius tradicionals. Convertir els agricultors en “esclaus” d’unes patents biològiques, que sols enriqueixen un grapat d’empreses multinacionals, no és progressar. El conreu de transgènics, de passada, fa inviables l’agricultura i la ramaderia ecològiques, ja que les contamina de forma irreversible.

    Amb els 1.600 milions d’euros de l’innecessari canal Segarra-Garrigues, quants projectes i empreses sostenibles s’haurien pogut finançar o quants parcs naturals o agraris s’haurien pogut constituir i mantenir? Deixem clars alguns conceptes que la propaganda i la demagògia obvien: en primer lloc, les produccions agrícoles i ramaderes han d’adaptar-se a las característiques agroclimàtiques de la zona; en segon lloc, ja són uns quants els plans governamentals que asseguren que de la xarxa del canal es transvasarà aigua cap a Barcelona; i en tercer lloc, la transformació de secà a regadiu suposa una intensificació de l'agricultura el que implica desequilibris ecològics i afectació a la qualitat de vida. A la zona exclosa del regadiu dels Monegres, hi elaboren pasta d’alta qualitat amb els cereals de secà. Ningú s’ha arruïnat per respectar el medi natural mitjançat les ZEPA o altres figures de protecció, ans el contrari, hi han trobat fonts d’ingressos segures.

    La programació relativa a les mesures agroambientals de la nova política agrària comunitària estipula mesures destinades a fomentar produccions compatibles amb la protecció del medi. L’extensificació agrícola, la conservació de l'entorn natural i les varietats autòctones, el manteniment del paisatge i els trets històrics, són algunes mesures concretes que s’exigiran als qui aspirin a rebre subvencions de la UE. Per tant, menys debats enganyosos i obsolets, i més posar-se en sintonia amb les demandes comunitàries, si és que, realment, hi ha voluntat de salvar el món rural i de continuar sent europeus.

    RespondreInapropiat
  • David Colell Orrit - Vicepresident d’Ipcena

    03.07.2009 19:44

    La Generalitat dóna suport a la CAG, una indústria molt problemàtica

    El proppassat 3 de juliol, el mateix dia que el Parlament rebutjava la ILP contrària als transgènics, la Corporació Alimentària de Guissona (CAG), una de les majors empreses que usen organismes modificats genèticament, va celebrar el seu 50è aniversari mitjançant un acte que va aplegar unes 6.000 persones. La festa va comptar amb una representació de la Generalitat de Catalunya encapçalada pel president José Montilla. Considerem que resulten, com a mínim, inoportuns els elogis que Montilla i els mitjans de comunicació afins, com el diari Segre, van dedicar a la CAG, a la qual atorguen qualificatius com “model empresarial i social”, “un dels autèntics motors de l'economia lleidatana”, “model de desenvolupament d'un poble i d'integració social”, etc., emesos en ple debat sobre la conveniència dels transgènics. Les causes de l’èxit empresarial de la CAG (els beneficis nets obtinguts el 2008 ascendien a 38 milions d’euros) cal cercar-les en la fidelitat a ultrança a un model productivista, d’agricultura intensiva, de baixa qualitat i de preus rebentats. La CAG s’ha apoderat del mercat, ja que controla tot el circuit comercial, des de l'explotació agropecuària fins a la venda al consumidor, d’uns productes, coneguts com “menjar escombraria”, a un preu impossible d’oferir per a una PIME i destinat, com a últim recurs, a les classes socials amb menys poder adquisitiu. Aquest èxit empresarial, tan lloat pels qui en reben lucre, viu de cometre irregularitats de tot tipus. Nosaltres ens centrarem en les agressions ambientals i a la salut pública.

    “Passant” de la sostenibilitat

    Aquest “monstre” industrial s’ubica, no pas en un polígon, com marca la legalitat vigent, sinó al nucli urbà de Guissona. A les plantes de la Segarra i el Segrià, el soroll, la pudor, l’emissió de gasos i partícules contaminants, i els vessaments contaminants al Sió, al Segre i al Llobregós estan a l’ordre del dia i han causat queixes continuades. Segons el Registre Nacional de Drets d’Emissió, el 2005, la CAG generava un excés de gasos contaminants xifrat en 8.693 t/any. Per aquesta raó, l’empresa va demanar una ampliació de la quota d’emissió de 4.007 t/any. Però, sovint, el pes dels 3.300 llocs de treball, els favors o negocis paral•lels silencien les protestes i anul•len algunes sancions. En aquest sentit, el maig del 2002, Jaume Alsina, president de la CAG, va prometre a l’Ajuntament de Guissona que facilitaria calefacció per gas a meitat de preu, gràcies a una planta de cogeneració. Tant és si aquest sistema no està dins les tecnologies sostenibles. A principis d’agost del 1993, uns motors alimentats amb fuel van començar a funcionar per obtenir electricitat, aigua calenta i vapor a les plantes de Lleida i les Pallargues. Així, la CAG es convertia en la primera fàbrica de pinsos de l’Estat que usava la cogeneració, un sistema molt brut per reduir costos. Només els barris de Lleida, de Cappont i la Bordeta, no tan collats per l’empresa, van gosar manifestar públicament, l’agost del 2000, la sospita que les males olors i els sorolls que patien s’originaven a la CAG.

    Arran de la prohibició d’usar farines càrnies com a prevenció de la malaltia, coneguda popularment, de les «vaques boges», la major part del pinso s’elabora a partir de soja o panís transgènic, sovint, importat dels EUA. Desenes de camions de la CAG esperen aquests productes als ports de Tarragona i Barcelona. Evidentment, l’empresa no disposa de cap línia ecològica, ans el contrari, es dedica a fomentar l’agricultura i la ramaderia intensives i l’ús dels zoosanitaris que comercialitza, amb una política agressiva de reducció de costos basada en l’externalització dels impactes ambientals i en la retallada de les rendes i els drets dels assalariats. Una dotzena de granges de la CAG es van veure involucrades, el 2003, en un dels casos més importants d’engreix massiu i il•legal de bestiar. El setembre del 2004, la Fiscalia de Lleida va demanar al jutge de Tremp que imputés, com a presumptes autors d’un delicte d’engreix il•legal de pollastres, el responsable d’Integració de la CAG i un dels seus veterinaris. Abans, el Seprona i el DARP van immobilitzar, el 26 de gener de 2001, a la planta del polígon del Segre, 20.720 kg de pinso perquè estava compost de farines càrnies. El 15 de febrer, a Tarragona, van confiscar uns altres 960 kg i, a Castelló, 5.360 kg més. La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya va criticar durament l’actitud irresponsable de la CAG.

    La gran flota de camions de la CAG no circula gràcies a combustibles «ecològics», sinó amb uns carburants de baixa qualitat i molt més contaminants que la resta. A pesar d’això els ofereix al públic. El concessionari oficial d’Honda a Lleida, entre altres, desaconsella el seu consum perquè pot causar greus avaries mecàniques que les garanties dels vehicles no cobreixen. L’Ajuntament de Guissona, el 2004, va haver de construir un pàrquing de 4 hectàrees per a camions situat a la sortida del nucli urbà, ja que, fins aleshores, estacionaven pels carrers fins col•lapsar-los. La manca de respecte per la qualitat mediambiental arriba a l’extravagància de col•laborar en el I Rally de Torrefeta i Florejacs-Bon Àrea. Disputat els dies 6 i 7 de març de 2004, va realitzar-se perquè el DMA va rebaixar las fiances establertes per minimitzar els impactes ambientals. Tant debò acabés aquí la relació d’impactes ambientals que genera la CAG. En tota la seua xarxa de carnisseries d’autoservei, tots els productes s’ofereixen envasats amb plàstic, alumini i porexpan. Aquest material, de difícil reciclatge, constitueix un volum de residus ingent, destinat a escurçar la vida útil dels abocadors. Quant a les botigues anomenades Servei d’Enginyeria, ens crida l’atenció que siguin autèntics basars asiàtics, ja que hi podem trobar: fitosanitaris i zoosanitaris al costat de pernils ibèrics i altres queviures, begudes alcohòliques, cosmètica, roba, etc.

    La contaminació dels cursos d’aigua

    Un altre efecte perniciós de l’activitat de la CAG el trobem en la contaminació i en l’exhauriment dels aqüífers, com el Vicfred-Guissona, dels quals n’obté l’aigua mitjançant captacions poc controlades. Molt a prop d’aquests cursos fluvials subterranis hi havia una envasadora d’aigua mineral, la Font del Pi, que va haver d’afrontar unes analítiques que indicaven un excés de nitrats, d’origen desconegut. Com a súmmum d’aquesta manca de respecte per la qualitat de l’aigua, la CAG no disposa d’una estació depuradora d’aigües residuals pròpia. Per tant, es limita a saturar la depuradora municipal de Guissona. El setembre del 2005, l’Ajuntament es va veure obligat a obrir-li un expedient sancionador, seguint els dictàmens de l’ACA, perquè el gran volum d’aigua residual de la indústria sobrepassava el límit de matèries en suspensió i comprometia la potabilització de l’aigua de boca. A més, la CAG va negociar amb la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell la concessió d’un nou cabal de 90.000 m3 per tal d’assegurar-se el subministrament, ja que la captació des dels seus pous no és fiable. Així donava a entendre que s’estaven esgotant els aqüífers arran de la sequera i de la sobreexplotació creixents. I atès que també absorbeix aigua de la xarxa municipal, suposa una càrrega massa feixuga que amenaça les reserves de la població. El 24 de desembre de 2006, la premsa local de Lleida donava a conèixer que un abocament originat a la CAG “tenyia de negre” el riu Llobregós, entre Massoteres i Sanaüja. La zona afectada coincidia amb un espai del PEIN. El dia anterior, el Seprona havia obert diligències i comunicava els fets a l’ACA. Els llots contaminants procedien d’una bassa de la Corporació, que recull un 30% de les aigües residuals de la indústria. Aquesta instal•lació va ser creada per tal de regar el camp de golf de Massoteres. Segons la versió de la CAG, el volum de sediments acumulats al llarg de 2 anys va superar les seues previsions. Tanmateix, no es tractava del primer cop que la CAG cometia aquest “error”. El setembre del 2005, l’Ajuntament de Guissona li va incoar un altre expedient per la mateixa falta. El 19 de setembre de 2008, la CAG va abocar uns 1.500 litres de fuel al Segre, a l’alçada del polígon industrial de Lleida paral•lel al riu. Atenent els antecedents reconeguts per la Paeria de Lleida, segons els quals, el març del 2004, la CAG va efectuar un abocament d’oli de palma i, el mateix 2008, un altre de greixos, Ipcena va demanar que s’apliqués a la indústria infractora una sanció d’acord amb els danys i els agreujants de mala fe i benefici obtingut, que no podia ser una altra que la derivada d’un expedient per un acte molt greu. Així mateix, l’ACA, proposava una sanció qualificada igualment de greu, amb un import màxim de 300.056,61 euros. I una altra sanció coercitiva de 30.000 euros. Aquesta mena de càstigs potser sí que farien abandonar les males pràctiques industrials. Però, la realitat ens mostra que l’Administració, en cas d’aplicar alguna sanció, ho fa de forma tan suau que la indústria veu més rendible seguir contaminant.

    Fins i tot, especulació urbanística

    La CAG, el 2004, va construir 240 habitatges de protecció oficial i de lloguer per als seus treballadors a Guissona a fi de tancar el cercle productiu i blindar la dependència o submissió dels seus assalariats. I, com un bon oportunista, va gaudir de la bombolla immobiliària mentre va poder. Prova d’això és la construcció d’un camp de golf a Massoteres, a pocs quilòmetres de Guissona. Allí ha convertit la vegetació mediterrània del turons en una immensa catifa de gespa. L’Ajuntament de Massoteres, obligat pel rebuig popular, va haver de retallar la superfície urbanitzable d’11 a 6 ha. El cinisme de la CAG no té límits, sinó com s’explica que es dediqui a desaprofitar aigua en un camp de golf, sense tenir permisos per abocar-la, quan, al llarg de l’estiu del 2001, un camió cisterna va estar subministrant 2.310.000 litres a la setmana, extrets de l’estació de bombeig de la Vall del Sió, per resoldre la insuficiència hídrica de l’empresa. Fins i tot, la Fundació Privada Bonàrea, de la CAG, té la barra de sol•licitar a la CHE la concessió d’un cabal de 12,5 l/s per al reg del camp de golf, mentre diuen als mitjans que reutilitzen aigua depurada.

    President Montilla i companyia, s’ha de tenir molt poca vergonya per rebutjar, al migdia, el tràmit parlamentari d’una ILP contrària als transgènics, amb el suport d’unes 105.000 signatures, i beneir una de les majors empreses que usen transgènics assistint a la seua festa, el mateix dia. Permetre l’existència de cultius transgènics, suposa condemnar a l’extinció les varietats autòctones! Que no eren vostès els catalanistes i “ecologistes de debò”? En lloc d’oferir una imatge tan evident de servilisme a les grans corporacions, per què no respecten la voluntat popular i ajuden la pagesia que ha decidit treballar segons els principis de la sostenibilitat i practicar l’agricultura i la ramaderia ecològiques?

    RespondreInapropiat

1/3>