Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Fòrums

Debat general

Afegir aportació
  • dedicat els excloents , barroers i insultadors del fòrum.

     

    Va ser algú, Prat de la Riba?

    Avui avui

    Una figura cabdal gairebé oblidada per tothom

    Va ser algú, Prat de la Riba?

    Cada any, quan el dia de Nadal vaig a la seva tomba del cementiri de Montjuïc per retre homenatge al president Macià, passo per davant de la tomba d'en Prat de la Riba.

    És una tomba molt de l'estil dels anys 1910-1920, d'una certa rellevància, just en un revolt de la pujada cap a la part alta del cementiri.

    Algun cop m'hi he aturat, i a partir d'ara ho faré cada any.

    Se la veu deixada. Dóna la sensació d'oblit

    si ningú mai no hi anés ni s'hi fixés. I això mateix passa amb la figura d'en Prat de la Riba.

    Amb el record de qui fou, i del que va fer.

    Com si no hagués existit.

    Fins i tot la plaça que li ha dedicat la ciutat de Barcelona és d'allò més discreta, àdhuc difícil de fixar-s'hi. No és ben bé una plaça, és simplement una cruïlla de carrers.

    Em sembla que ni tan sols hi viu ningú.

    Quin contrast entre això i el que en Prat de la Riba va representar per a Catalunya, i representa encara.

    I quin contrast -diguem-ho de passada- amb l'atenció que es dedica a tants personatges als quals devem moltíssim menys. De vegades fins i tot res de bo.

    El fet és, en canvi, que la Catalunya d'avui no seria el que és sense la seva obra intel·lectual, política i institucional. I sense la seva manera de fer.

    Fou un home d'idees i de govern.

    Va donar base doctrinal al catalanisme i va contribuir més que ningú a fer de la reivindicació cultural, política i econòmica de Catalunya el centre de la política catalana i un element molt principal, indefugible, de la política espanyola.

    I fou també, i molt, un home de govern.

    Que va disposar d'un instrument de govern modest, la Mancomunitat, però que en va saber treure un formidable profit per al país.

    En pocs anys va crear l'Institut d'Estudis Catalans, l'Escola d'Administració Local, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola d'Agricultura, les Biblioteques Populars, l'Escola de Bibliotecàries, l'Escola d'Infermeres, l'Escola de Directors d'Indústria, i un llarg etcètera.

    I va donar un nou i poderós impuls a l'Escola del Treball.

    I va fer aprovar les normes ortogràfiques del català, és a dir, va normalitzar la llengua.

    Però va fer més.

    Perquè una cosa és fer coses, fer obra de govern, i una altra també molt i molt important és donar a la gent la sensació de formar part d'un país que va endavant, que s'està configurant i construint, i que ho fa d'una manera que probablement pot arribar lluny, que arribarà lluny.

    La Mancomunitat d'en Prat de la Riba va donar prestigi a Catalunya i, sobretot, va donar autoestima als catalans.

    Els va fer sentir que tenien un bon govern.

    Limitat, però un bon govern.

    Els va donar confiança. I es va guanyar l'afecte, la confiança i el respecte de la gent.

    Tot això ho va fer introduint en l'acció de govern dos elements molt importants, i que avui de vegades trobem a faltar, que és la idea d'excel·lència i el sentit del bé comú.

    I també del que és decorós, que és una barreja de seriositat i de dignitat.

    Tot plegat renyit amb la barroeria i la superficialitat. Renyit amb jugar amb les peces del país alegrement i amb poc seny.

    I una altra cosa, va fer.

    A més d'home de doctrina i de govern, fou home de partit.

    I això també és positiu, perquè per construir, enfortir i donar impuls a un país cal disposar d'una bona eina, o de més d'una.

    Però una d'elles, del tot imprescindible i molt important, és un partit fort i eficaç.

    Però el que ara vull subratllar és que malgrat ser un home de partit va buscar col·laboració de gent que no n'era, simplement perquè per a la tasca concreta a fer eren els millors.

    Fou el cas d'en Campalans i d'en Pompeu Fabra, i també el de l'Albó.

    I això no és fàcil de fer ni es pot fer fins al punt de ferir molt el teu propi partit.

    Però ell ho va fer en la mesura justa.

    Això lliga amb el concepte que en Prat tenia de Catalunya. O com volia que fos. Ho deixen ben clar aquestes frases seves:

    "Catalunya podria ser uniformista, centralitzadora, democràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista i imperialista sense deixar de ser catalana.

    Són problemes interiors que es resolen en la consciència i en la voluntat del poble".

    I afegia: "Jo podria no estar-hi d'acord, amb segons quina d'aquestes Catalunyes, però no podria dir mai que no és Catalunya".

    És a dir, en Prat de la Riba no hauria pogut mai exclamar "Visca Catalunya de la Lliga", o "Visca Catalunya conservadora".

    Sabia que això seria apostar per una gran amputació de Catalunya.

    L'única frase de Prat de la Riba amb to excloent és aquella que diu que "Catalunya serà moderna o no serà".

    I tenia raó.

    Tot plegat va fer que, com ja he dit, es guanyés el respecte de tothom, fins i tot de molts que en moltes coses no coincidien amb ell.

    Per què un personatge així sembla que no hagi existit?

    Que només el recordin i l'honorin a Castellterçol? En tot cas, de la seva obra en bona part encara en vivim.

    Però aniríem molt millor si el seu exemple d'home de govern, de generador de confiança i autoestima i d'ordenador i constructor d'un país no fos ignorat.

    Sembla que volgudament ignorat.


    Jordi Pujol
    Expresident de la Generalitat

    Avui avui

    RespondreInapropiat