En el fluctuant mercat de valors dels conceptes filosòfics, la idea de Bennedict Anderson que explica la nació com a «comunitat imaginada» es troba actualment al capdamunt del rànquing. Més enllà de les definicions amb què la comunitat acadèmica tractava de descriure nació i nacionalismes a partir de concepcions culturalistes, ètniques o jurídiques, la teoria d'Anderson posseeix la virtut d'explicar satisfactòriament una qüestió complexa resistent a encaixar en esquemes preestablerts. En poques paraules, la nació existeix a partir del moment que un grup comparteix un imaginari a partir d'una consciència comuna i referents acceptats col·lectivament.

En les darreres dècades, es va tractar de reduir la nació i els nacionalismes com a factor de resistència a la modernitat i oposat a un suposat progrés hegelià. Tanmateix, esdeveniments recents han posat en relleu que aquestes qüestions no són fets del passat, sinó del present, i que sovint es presenten de manera sobtada i conflictiva. En el cas d'Espanya, al llarg de la darrera dècada, es detecta una creixent animositat respecte a qüestions nacionals quan des d'àmbits intel·lectuals i mediàtics es duu a terme una ofensiva contra els nacionalismes perifèrics. Si bé la singularitat del País Basc i Catalunya es tolerava en els inicis de la Transició, en l'actualitat es nega obertament la condició de nació a aquelles comunitats que, d'acord amb l'acceptat enunciat d'Anderson, ho són sense cap mena de dubte. Els arguments utilitzats, tot i no resultar de gran sofisticació, són reiterats a la manera goebbeliana per mitjans de comunicació poderosos. A banda de desqualificar el nacionalisme com a egoista, maquiavèl·lic, regressiu i violent, és considerat un invent de determinats grupuscles que busquen trencar amb la solidaritat interterritorial o assolir nous privilegis. Des de coordenades aparentment no-nacionalistes, titllen d'heretges aquells que no combreguen amb el monoteisme de la nació espanyola, maquillat precàriament a partir d'una certa lectura esbiaixada del «patriotisme constitucional» elaborat per Jürgen Habermas. Aquesta ofensiva va ser desplegada recentment a màxima potència durant l'elaboració de l'anomenat Pla Ibarretxe, el període de discussió de l'estatut català i el frustrat procés de pau d'Euskadi, tot i que té una llarga història de fluxos i refluxos.

En aquest context resulta difícil comprendre com el darrer llibre d'Antoni Simon passés desapercebut. El 2005, i amb l'aval de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, aquest professor d'història moderna de l'Autònoma de Barcelona va publicar un magnífic treball historiogràfic en el qual va resseguir la genealogia paral·lela de la construcció política de la idea de l'Espanya d'hegemonia castellanista i de la identitat nacional catalana. L'èxit militar i econòmic de l'imperi hispànic va permetre bastir un poder que requeria recursos i lleialtats creixents. L'assimilació cultural i política forçada esdevenia una necessitat per alimentar aquest poder concentrat en una elit. Tanmateix, no són només les armes els principals instruments de domini. Ben aviat un conjunt d'intel·lectuals submisos a la reialesa, d'aquells que pomposament s'inscriuen en el Siglo de Oro van esdevenir aviat propagandistes de la causa nacional única, dedicats en cos i ànima a justificar la societat estamental i l'absolutisme centralista d'una monarquia que únicament satisfeia les expectatives materials de l'aristocràcia. Evidentment és aquí on neix Espanya com a nació, com a construcció intel·lectual artificial que acaba penetrant en bona part de la psicologia col·lectiva difosa des de l'escola i la cultura. La pressió per assimilar el territori dissident de Catalunya és la que genera, al seu torn, un moviment de resistència, en un primer moment associat als estaments amb representació a les institucions catalanes i, posteriorment, quan la maquinària militar de la monarquia infligeix un tracte de territori ocupat al país, es genera una forta consciència nacional. Tot i ser aquesta una conclusió arriscada, es pot dir que la nació artificial de les elits acaba sent la causant d'un nacionalisme resistent d'una major base popular.

Curiosament, qui llegeixi el llibre d'Antoni Simon veurà que les coses no han canviat tant, i que els arguments que assetgen la identitat catalana no han variat gaire des del segle XVI. La insatisfacció respecte a la relació amb Espanya, tampoc. En l'actualitat, els intel·lectuals orgànics neguen la validesa de l'autodeterminació en un context democràtic. A diferència dels seus arguments, la subordinació d'un grup nacional a un estat, no es tracta només de qüestions sentimentals o econòmiques. Ras i curt, és un fet de relacions de poder. Per molta democràcia que hi hagi (i si no que ho preguntin als irlandesos!), qui domina no vol perdre la seva posició de privilegi. I certament, l'Espanya constitucional d'avui no resulta precisament un entorn igualitari entre les diferents nacions que la componen. És un problema gros que cal resoldre, ja sigui mitjançant un nou pacte de convivència o mitjançant una separació amistosa. Es fa difícil la convivència en un estat que demostra ser una comunitat amb poca imaginació.