El millor Barça de la història enfonsa el Madrid (2-6) i posa el llacet a la lliga

Partit històric del Barça al Bernabeu, d'on l'equip de Pep Guardiola eixí guanyador de la lliga, si no matemàticament, sí futbolísticament. Henry dues vegades, Puyol, Messi, també dues vegades, i Iniesta feren callar un camp molt agressiu contra el Barça i els catalans. Potser és per això que Puyol celebrà el gol traient-se el braçalet amb la senyera i besant-la repetidament i ostensible. Aquest és, possiblement, el millor equip de la història del Barça fins avui, i el partit d'ahir fou, segurament, el millor partit del millor equip (vegeu en vídeo els gols del partit).

El Reial Madrid somnià l'impossible deu minuts, però hagué de rendir-se a l'evidència d'un equip que té una relació sublim amb la pilota i que és a una distància sideral del seu. El quadre blau-grana plasmà damunt la gespa del madridista una de les tantes obres d'art en què els jugadors de talent exquisit són mestres i, per tant, capaços d'atuir un Bernabeu inflamat que esperava la resurrecció dels seus.

L'anomenada 'fe blanca' reeixí a moure una muntanya tan gran com la del Barça en deu minuts de bogeria, en què Abidal perdé la matrícula d'un Robben titular, però en els altres vuitanta minuts els blau-grana s'erigiren en senyors absoluts de la lliga. Abidal s'estarrufà qui-sap-lo quan Sergio Ramos centrà i Higüaín, el nou heroi del Bernabeu, rematà de cap a la xarxa. Era l'1 a 0. Despuntava, un moment, el gen guanyador dels blancs, però allò que semblava l'assalt definitiu a la lliga es transformà en una tragèdia en pocs minuts.

Resposta de campió

Exactament, car n'hi hagué prou amb dos perquè el Barça aconseguís els seus gols abans de merèixer-se'ls: Ramos, que féu d'Abidal, possibilità l'empat; i en un tres i no res, el capità blau-grana, Carles Puyol, tornà a foradar la porteria de cap, a una centrada de Xavi (1-2).

El porter madridista blocà tots els cops que pogué: un patac de Messi, un llançament d'Eto'o, un altre de Messi després de fer paret amb Iniesta davant un Bernabeu que obria la boca desesmat i admirat.

El gol, gairebé sempre, és una conseqüència del futbol total que practica el Barça, i el tercer afonà els madridistes sense remei. El jugador més fiable dels blancs des de les festes de Nadal, Lass Diarra, perdé una pilota a la sortida, sense que ningú li guardés l'esquena, i Messi agraí el regal de poder-se estrenar al Bernabeu i millorar la posició del Barça.

El Reial Madrid tornà a treure pit a la represa, amb un cop de cap a la xarxa de Sergio Ramos. Però encara no havia tingut temps de degustar aquest glop d'il·lusió, que Henry esbucà la porteria madridista aprofitant un servei magistral de Xavi.

Ja no hi havia fe que valgués, ni això que ells en diuen la raça, sinó solament 'delikatessen' del Barça a lloure: maniobres de Xavi i d'Iniesta i 'cavalcades' de Messi, que féu el cinquè gol quinze minuts abans del final, seguit del sisè, obra de Piqué, que arrencà un murmuri d'admiració del coliseu blanc i reblà sense contemplacions la rendició dels madridistes.