Cares i creus del Sabadell

Aquesta temporada 2008/09 semblava feta a la mida del Centre d’Esports Sabadell per assolir d’una vegada per totes, fites de més alt nivell que no pas simplement salvar-se del descens. Cal recordar que el Sabadell és, per palmarès, el tercer club de Catalunya i el segon de tot l’estat amb més temporades a la categoria de plata. Havia arribat doncs, a una conjuntura que feia presagiar aires d’optimisme a l’equip arlequinat. El president de l’entitat, Joan Soteras, segueix en l’anomenat càrrec i aquesta és la seva tercera temporada consecutiva al capdavant de l’entitat, més del mateix es pot dir del seu entrenador, en Ramon Moya i, la veritat sigui dita, amb l’historial que arrossega el Sabadell en les dues últimes dècades, de per si aquesta ja és tota una bona notícia.

L’ajuntament, per la seva part, a través de la seva fundació per a l’esport, també s’ha implicat directament amb el club i s’està començant a construir el que ha ser la ciutat esportiva d’on surtin els nous valors de la cantera arlequinada. Tot plegat dóna al club una estabilitat econòmica i social, present i futura, que pocs recorden haver viscut amb anterioritat.

Si a això li sumem que la majoria de clubs es troben en una rescissió econòmica important -la crisi, eminentment del “totxo”, ha arribat molt abans a segona B que a segona A i ja ni parlem de Primera-, ha fet que les limitacions d’uns, combinat amb el manteniment en el pressupost dels sabadellencs, ens doni un resultat de més igualtat entre els equips més potents de la categoria (excepte el Vilareal, que aquests mengen apart) i els de la capital del Vallès, que poc a poc han aconseguit fer-se un forat per on treure el cap i recuperat part del prestigi perdut.

Ara que el més important en aquest club, el seu veritable patrimoni, el trobem a la graderia. Tot i estancar-se a la segona divisió B des de fa més de quinze anys, fent aquesta llarga travessia pel desert amb més pena que glòria, l’estadi municipal de la Nova Creu Alta acostuma a tenir sempre els seus dos mil fidels seguidors –hom s’atreviria a anomenar-los gairebé ‘feligresos’- que no fallen a la seva cita quinzenal. I ja no parlem dels partits importants o els derbis amb l’etern rival, on les cinc o sis mil persones s’hi apleguen amb molta facilitat. Aquí rau l’ànima de l’històric equip de la samarreta a quadres.

Aquesta conjuntura però, no ha acabat d’instal·lar-se allà on més li convé a una entitat esportiva, que no és altre que el terreny de joc. L’equip encara no ha sabut trobar la cohesió necessària per fer-ne d’ell un conjunt amb opcions reals per aconseguir fer-se amb una de les quatre primeres posicions, les que donen dret a jugar les eliminatòries d’ascens.

L’excusa, si se li vol donar aquest adjectiu, la tenim en que l’equip és pràcticament tot nou, per la majoria dels jugador aquesta és la primera temporada al club i amb tantes cares noves encara no s’han sabut coordinar, tot i que val a dir que, per primera vegada des de fa moltes temporades, la directiva ha pogut treballar amb temps, calma i fins i tot si voleu, seny i, tot s’ha de dir, amb molta més màniga ample de la què se n’està acostumat per aquestes contrades.

Però a fi de comptes el que val és la casella on s’hi troben els punts, que són els que determinaran la classificació a final de temporada i, si mirem els últims tres partits jugats, veurem com els homes de Ramon Moya només han sumat un dels nou punts possibles i amb aquest números no es pot ni somiar en fer promocions per ascendir. Capítol apart mereixeria aquest últim partit jugat davant la Penya Deportiva Santa Eulària, d’Eivissa, equip que acaba de pujar de Tercera divisió i que pel sol fet de ser un equip recent ascendit, compta a totes les travesses per tornar a la categoria on ja militava la temporada anterior. Com dèiem, derrota per un escandalós 4-0 i jugant setanta minuts amb superioritat numèrica. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

La cara en aquest sentit, si és que se li pot buscar i sobretot trobar, és que la categoria que se’ls hi pressuposa als jugadors de la plantilla arlequinada ha d’acabar per aflorar, esperem que més d’hora que tard i serà llavors quan podrem saber si ens haurem de lamentar pels punts perduts o per contra, congratular-nos per saber anar de menys a més i reservar aquesta pressuposada qualitat pels partits clau, els de les eliminatòries d’ascens a segona divisió A.



Manel Escribà, president de la Penya @rlekinats.com i director de la revista independent sobre el Sabadell "El Saballut".