L'oblidat tenor manacorí

Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) és músic, i es va revelar com a escriptor l'any 2003, quan va guanyar el Premi Blai Bellver amb 'Les rares pedres fines'. Ara l'editorial Moll acaba de publicar-li la segona novel·la, 'Bel canto', premiada amb el Vila Lloseta 2006 de narrativa. Una història que neix de l'interès de Matamalas pel tenor manacorí Bartomeu Massanet, que fa més de cent anys va triomfar als principals teatres lírics d'Europa i d'Amèrica.

El punt de partença del llibre és la fascinant història del tenor Bartomeu Massanet, un home altíssim per la seva època que es passejava per Mallorca amb vestit blanc i polaines i que feia sensació. Es va formar a Palma i va ser un dels grans de l'època. Va actuar als grans teatres lírics del món: Liceu, Bolxoi, Fenice, Scala... Els darrers dotze anys de la vida, els va passar a Cuba. Això va fer que la gent de Manacor i de tota l'illa de Mallorca acabés oblidant-lo. Són moltes les anècdotes que Tomeu Matamalas ha recollit del tenor, gràcies a haver pogut fullejar documents, llibrets d'òpera, cartells, cartes, fotografies... que un renebot seu, mort l'any passat, servava.

'S'ha de tenir en compte, diu l'autor, que durant la segona meitat del XIX la gent de Manacor sols anava dos cops l'any a Palma, vull dir que llavors la gent es movia molt poc. És clar, la vida del tenor era totalment excepcional. Una vegada va venir a Manacor amb un cubà. Era el primer negre que la gent del poble veia a la vida. Bartomeu Massanet estava absolutament italianitzat, vida i òpera es barrejaven. La veritat, era un personatge de cine!'

Però 'Bel canto' no és una biografia novel·lada del tenor Massanet, ans té un argument més complex, amb històries i personatges que van i vénen del present al passat: un pianista manacorí, Andreu Riera, d'una cinquantena d'anys, torna a la ciutat natal després de la mort de la seva dona. Feia molt que s'estava a Londres. En una subhasta adquireix un harmònium antic que havia pertangut al tenor Bartomeu Massanet, l'Àngel Massanet com l'anomenaven, i que aquest havia deixat a mossèn Antoni Mascaró, bon amic seu. Andreu Riera descobreix un diari del mossèn que explica l'amistat amb el tenor.

Diu Matamalas: 'L'argument sembla complicat, però no ho és. I, de fet, la novel·la parla sobretot de música, d'enamorar-se als cinquanta anys, i de prendre consciència de la cultura i de la llengua, un fet que a Mallorca, fa cent anys, va començar a reivindicar el clergat: Costa i Llobera, Alcover, Llorenç Riber i Salvador Gamés.' I continua: 'La novel·la busca el to melodramàtic, passional, líric, èpic, de les òperes clàssiques. Però amb una gran diferència en relació amb els llibrets operístics: la meva novel·la acaba bé.'

L'autor barreja personatges reals amb personatges inventats, i diu: 'És una ironia, però semblen més reals els personatges de ficció que els històrics. La figura de mossèn Antoni Mascaró, per exemple, és inventada. He intentat que fos una mena de compendi dels quatre capellans que van ser fonamentals per a la nostra cultura a final del segle XIX.'

Fotos: a dalt, a l'esquerra, l'autor; resta de fotos, el tenor.