Diari de la primeria de la resistència francesa

Agnès Humbert tenia quaranta-tres anys el 1940. Historiadora de l'art, treballava al Musée Nationale des Traditions Populaires. Havia tingut dos fills amb un pintor egipci, però s'havien deixat. Era una dona de caràcter, culta, activista antifeixista. Uns poques setmanes després del 15 de juny, dia que les tropes alemanyes van ocupar París, ja formava part d'un dels primers grups de resistència. I anotava els fets de la vida clandestina en un diari.

Ara la Magrana publica en català 'La Resistència', el llibre d'Agnès Humbert que aplega, en una primera part, el diari de la primeria de la resistència francesa: del juny del 1940 a l'agost del 1941; i una segona part en què relata els seus quatre anys de captiveri, de primer a les presons de França i després a les d'Alemanya, fins a l'alliberament, el 1945. Com que durant els anys de presó no tenia ni paper ni llapis, va plasmar aquells records vivíssims i durs en paper immediatament després d'ésser alliberada.

El seu nét, Antoine Sabbagh, ha passat per Barcelona per presentar un llibre, editat per ell, que va causar sensació a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. Sabbagh ha portat a la maleta dos volums antics i molt especials, que ensenya amb il·lusió, bo i explicant què són: una edició antiga d'un llibre de Descartes i un volum de pàgines blanques escrites a mà per la seva àvia.

La primera edició de 'La Resistència', la va publicar Agnès Humbert mateix l'any 1946. El volum va funcionar, però en aquell moment hi havia molts títols sobre la matèria, i quan l'edició es va esgotar el llibre es va anar oblidant. 'Quan jo comptava vint anys, explica Antoine Sabbagh, un professor de filosofia ens va fer llegir Descartes. Jo vaig trobar aquest volum de Descartes a la biblioteca de casa: era un edició del 1942 i contenia unes anotacions de la meva àvia. Explicaven el dia del judici, quan els companys de la Resistència van ser condemnats a mort i les dones a presó. Així vaig començar a saber la història de la meva àvia, què li havia passat durant la Segona Guerra mundial, i el llibre que havia escrit. Jo en sabia coses, però no se'n parlava gaire a casa. El meu pare, que era militar i molt conservador, no s'entenia amb l'àvia i van tenir una relació molt difícil. L'àvia va morir quan jo tenia deu anys i el record que en tinc és el d'una dona molt dura i inflexible; això de quedar bé no li esqueia gens, i després de la guerra donava l'esquena als col·laboracionistes.'

'Uns quants anys més tard, el 2002, vaig treballar per a l'editorial Tallandier; hi dirigia la col·lecció 'Arxius contemporanis'. Fou llavors quan em vaig proposar de reeditar el llibre de l'àvia. El trobava interessant sobretot per dos motius: perquè relata un moment poc conegut, el principi de l'ocupació nazi i, en aquest context, explica com es va formar la xarxa de la Resistència. Ella va ser molt imprudent escrivint el diari, perquè hi posava què feia i què veia i, si els nazis l'haguessin aconseguit, molta gent hauria caigut. Per aquesta raó hi ha molt pocs testimonis d'aquesta mena.'

'Finalment, l'editorial va avenir-se a publicar el llibre. Llavors vaig demanar al meu pare si n'hi havia cap manuscrit. M'ho va negar rotundament. La reedició va aparèixer el 2004 com s'havia publicat el 1946. Però el meu pare es va morir l'any 2006. I fa dos mesos, remenant els seus papers, vaig trobar el quadern manuscrit de l'àvia on hi havia el relat de les presons, de l'abril al juny del 1945. I he descobert que hi ha diferències amb la versió publicada: el manuscrit és més precís en alguns aspectes. És un reportatge extraordinari, increïble, que explica el final del nazisme a Alemanya i l'arribada dels americans. Al poblet alemany on ella es trobava diu que els alemanys anaven tan desconcertats que les dones s'oferien als americans, que aquell poble es va convertir en una mena de bordell. I també explica la caça dels nazis.'

'La Resistència' va causar furor durant la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. La raó de l'èxit, segons Sabbagh, té a veure amb el moment actual, quan ja no resten sinó els últims testimonis vius de les atrocitats comeses pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. A banda, ha assegurat que publicaria el manuscrit trobat, un material adreçat sobretot als estudiosos.

M. S.