Conversem amb el sociòleg Felipe Aranguren

Felipe Aranguren va inaugurar amb una conferència la vuitena Festa de la Diversitat. Va ser presentat per un membre de la coordinadora de la festa com a sociòleg, politòleg i poeta, entre molts altres qualificatius. Després de la xerrada al Casal Pere Quart va atendre’ns una estona, donant-nos el seu punt de vista en relació a l’actual situació social i el marc polític en que desenvolupem la nostra vida.

Durant gran part de la xerrada has parlat de la crisi i la situació socioeconòmica actual, pel que fa a immigració, és una bomba de rellotgeria o una oportunitat de canvi cap a la millora?

Hi ha les dues possibilitats. La crisi col·loca totes les contradiccions a la superfície. Aquestes contradiccions fan que uns treballadors s’enfrontin amb els altres i en aquest moment els espanyols tenen a qui dirigir les seves frustracions: els immigrants. I en gran part són els governs qui deriven aquestes frustracions contra els immigrants, ja els va bé. Del sistema capitalista sempre se’ns havia dit que tenia crisis periòdiques, però no és això, sinó que s’ha instal•lat en la crisi.
El problema de la immigració penso que no acabarà.

Suposo que al que es dedica el govern és a criminalitzar tot allò que és un risc pel seu sistema, el sistema capitalista. Per exemple, si ens fixem en els successos de fa unes setmanes en relació a les protestes dels estudiants contra Bolonya i la resposta del govern, que, quina és? Repressió violenta…

En principi la manera d’abordar la seguretat des de l’esquerra és ideològicament diferent. De sempre, per part de l’esquerra la seguretat s’ha plantejat amb la idea de la policia de barri, desarmada, de proximitat, un concepte de seguretat col•lectiu, que no és la seguretat basada en la repressió. Però, què passa? Que de vegades l’esquerra, o la suposada esquerra, arriba al govern i quan arriben els problemes fa com a la dreta, que té gran facilitat per fer passar els problemes socials per qüestions d’ordre públic. Estem parlant encara de que si els mossos van donar pallisses i no parlem del que hi ha darrera, el problema real és Bolonya. L’esquerra, en aquest cas el senyor Saura, ha evitat el tema i l’ha convertit en una qüestió d’ordre públic. Amb això la gent cau en la trampa del propi sistema, inclòs el senyor Saura, que està mantenint que la policia està per donar seguretat i mantenir l’ordre públic i no, no és això, la policia està per altres coses.

En aquest cas el que està garantint la policia és la seguretat del sistema, per tal que ningú el posi en dubte. Parles d’esquerres i de dretes dins del govern. En un sistema que no és una democràcia real, sinó que està manipulat i controlat per les entitats econòmiques i comercials, es pot seguir parlant d’esquerres?

L’esquerra en aquest moment participa només d’un sistema de tipus ideològic, jo faig una discussió aquí, faig una imatge d’esquerra, sense poder, no tinc cap poder. Com agafo aquest poder? Acceptant l'única manera que tenen de fer els partits polítics: llistes tancades, etc. i aleshores tota la vida política es trasllada a aquest àmbit, que és estrany per la gent. Finalment, qui es llegeix els programes? La gent es mira si li cau millor aquest candidat o pitjor. Si jo sóc conservador voto al PP, però si jo sóc una mica més progressista... però en tots els casos el marc polític és un, i de fet acaba sent el mateix, no hi ha moltes possibilitats per l’esquerra.

No hi ha marge de joc?

Exacte, la diferència està en si uns donen un tant per cent per més o menys a una o altra cosa. Jo he escoltat a gent dir: ‘Chávez és un populista’, i tu dius, bé, però Zapatero a les altres eleccions va dir a aquells que el votessin que donaria 400 euros a tots els espanyols si ell sortia escollit. I això no és comprar el vot? Descaradament. Això no és populisme? Ah, no! Zapatero no és populista, Zapatero és del PSOE!
Home, hi ha una part que és la nostra pròpia responsabilitat com a ciutadans. Hem deixat en mans d’aquesta gent tota la vida pública i política i ens hem anat enretirant. Les primeres eleccions hi havia un 80 per cent de participació i ara estem a Europa, amb un referèndum en què no arribà al 40 per cent el nombre de gent que va anar a votar.

L'única possibilitat d’esquerra està en els moviments socials?

Sí. De totes maneres, l’esquerra no pot deixar del tot l’espai institucional, cal que hi sigui per fer escletxes. No és el mateix entrar al govern per pujar al poder i no canviar res, que entrar dins el sistema i fer escletxes. Avui dia es dóna molt el fet que la gent, al món polític, hi entra a fer carrera, hi entren a agafar un bon tros del pastís, diguem-ne. Jo he fet ciències polítiques però per mi la política no és una manera de guanyar-me la vida. És per això que els càrrecs haurien de ser traslladables, mai ningú hauria de ser el cap sense que una assemblea ho digués. Tot el que serien estratègies tradicionalment d’esquerres. És difícil en el marc actual . Com ho fem?

impossible, a no ser que es faci des del moviment associatiu...


La democràcia representativa és el sistema polític de que ens ha dotat el capitalisme per viure.

És democràcia una democràcia representativa o és una mentida?


És un altre model de democràcia, però no una autèntica democràcia. Hi ha altres països i models en què es ressalta més la importància de les idees polítiques que no pas dels partits. Això és el que diu Lula o el que diu Chávez, quan reconeixen que no poden només respondre al que demana el seu entorn sinó al que demana tota la col·lectivitat. Si no estàs als moviments socials no ets d’esquerres. I no només és estar als moviments socials sinó també com hi estàs. Jo sempre tinc una mica de problema amb les ONG.

Home, tot allò que depengui de subvencions del govern deixa de ser independent d’aquest mateix...


Clar, i, a més, què canvies amb això? Estàs tapant uns forats que deixa el sistema o ajudes a canviar el sistema? Tu tria qualsevol ONG i demana’n els estatuts, i si en aquests no hi diu que el capitalisme és el que cal combatre l’únic que farà serà tapar forats i mantenir el sistema, això no canvia la realitat. Si analitzes moltes de les situacions injustes al món darrere hi ha un culpable, que és el capitalisme. El que cal és identificar l’enemic comú. És el que passava amb Franco, llavors hi havia gran varietat d’esquerres, però, què ens unificava? Que hi havia un enemic clar. I això necessita l’esquerra, aclarir qui és l’enemic. Actualment l’enemic està desdibuixat, no tenim clar si són els bancs, les empreses, els governs... ens atomitzem en molts grups que potser en realitat en podrien ser menys i més potents.

I, a més, haurien de ser grups que s’autogestionin, no?


Sí. Autogestió, això sí que és esquerra. No existeix en el discurs capitalista, suposa que el poble s’autorganitzi i això no agrada, no agrada perquè s’escapa de les mans de l’administració.

Vaja, que si volem canviar alguna cosa hem d’identificar l’enemic, deixar ben clar qui és, autogestionar-nos i moure’ns. Arribarem a sortir al carrer els ciutadans o estem massa adormits?


Jo crec que sí. No tinc por a la violència revolucionària, però el que em fa molta por són les explosions de violència incontrolades, una violència que no duu enlloc, és explosiva, però no té una direcció. Això tampoc no és bo. No s’ha de tenir por, la violència ens acompanya en molts àmbits. Són plantejaments que cal treballar, em fa patir que no hi hagi organitzacions que vehiculin tot el procés i després de les explosions de violència no hagi canviat res.

Els ciutadans han d’ensenyar les dents al govern.


Sí, el ciutadà no és conscient del poder que té. Ells són l’estat, i n’hi haurà prou amb una decisió col·lectiva de retirar els nostres estalvis dels bancs per provocar que el sistema financer fes fallida. Tot és nostre i podríem dir ‘fins aquí hem arribat’.