Immersió a les 15:30 hora local

Només arribar a Johannesburg, ja ens han parlat de possibles senyals o claus, igualment no sabem si és exactament això perquè de moment no hi ha qui els entengui. Això sí, les bodes les fan igual que nosaltres però amb un mocador al cul i la corbata retallada de casa.
En la boda on hem anat a parar tot seguint les pistes del Kwaito, on tres tios anomenats "Kimii-nzef-a" (Els tres tambors en la llengua Nguni) home-natga-ven als nuvis amb un Kwaito ballat a l'estil de Yeoville.

Marxem
1 de juliol

Feia dies que no dèiem res. Continuàvem de boda (o això creiem...) Johannesburg no està mal però hem decidit marxar. Voleu algun motiu? Doncs per ara un d'ells no us el podem mostrar, però ben aviat el tindreu aquí mateix. Però el que no veieu només és un. L'altre motiu es culpa del del mig del Kwaito:
"no ei ua broma pesada
el què auratz d'anar en tot pensar
entre onades e palmeres,
ja podetz anar en tot passar"
Pot semblar mentida, però el paio parlava aranès.
Ja ho deia en Pujols: "Vindrà un dia que els Aranesos anant pel món ho tindran tot pagat”. Bé, és igual. Palmeres i onades? Doncs Hawaii.

Marenga i Massala
3 de juliol

Platges blanques de postal
no hem vingut aquí a fer els 'guiris'
que la Clau encara ens cal
i la busquem entre Daikiris.



I ara què?
8 de juliol

Un vell i gros samoano, ple d'arrugues i tatuatges se’ns acosta amb la taula de cavalcar onades sota l'aixella, aquesta put la cera encara fresca."Do you mind if I drink your Daikiri?" Natros, que el cocktail ja ens surt per les aurelles, li acostem el vas al nas.
Se les pren amb un xarrup i ajup el seu immens cul a la sorra, al costat de les nostres hamaques. Després de observar l'horitzó o qui sap què durant més de dues hores, en silenci naturalment, ens desvetlla del trànsit etílic.
"Trobareu la resposta nanos..."
Ho diu sense mirar-nos, és clar, ell manté els ulls de big Kahuna ancats a les onades.
"Collons" espeta un de nosaltres, "Saps català?"
S'aixeca deixant un forat al sorral blanc, clava la taula a la seva dreta i gira tots els quilos de tatuatges cap a la nostra direcció. Acluca els ulls i ens fa por.
Aprofitem el breu silenci del ballenot Hakuno Matato aquest per demanar tres daikiris més, que ja se sap que sota aquest sol tot s'evapora molt ràpid.
"Ara us toca ja partir,
morenes teniu ses anques,
busqueu a l'escolanet,
que prem les negres i blanques"
Tot seguit agafa la taula amb la seva manassa i corre fins desaparèixer sota una gran onada.
Que collons vol dir tot això?
Un de natros tres, no sé qui, diu entre xarrups de daikiri que potser era mallorquí.