El feminisme sense embuts de Nancy Spero arriba al MACBA

Encara que Nancy Spero (Cleveland, 1926) passi per una de les artistes nord-americanes contemporànies més importants, museus com el MOMA i el Whitney no l'inclouen als catàlegs, ni han volgut oferir-ne la retrospectiva que s'acaba d'inaugurar al MACBA, la primera d'una certa importància que hom li fa a Europa. Spero és una pionera de l'art feminista, contestatària i molt polititzada, i resulta incòmoda als poders imperants.

'Dissidances', comissariada per Manuel de Borja-Villel, director del Reina Sofia, i per Rosario Peiró, repassa les etapes més significatives de Spero: des de les primeres obres, de quan estudiava a l'Art Institute de Chicago, fins a les que va exposar a la Biennal de Venècia l'any passat. El títol evoca tant la dissidència respecte de la situació política i artística que li ha tocat de viure, com el moviment i el cos, tan importants en el seu discurs. El 1959 es va establir a París amb el seu marit, el pintor Leon Golub, que havia conegut d'estudiant. Tots dos, pintors figuratius, volien allunyar-se del corrent abstracte que dominava l'art nord-americà del moment.

Masculinitat = violència

Torna a casa el 1964, en plena guerra del Vietnam, i és aleshores que l'esperit rebel de Spero es catalitza en la repulsa de la violència i de la guerra que ha mantingut des d'aleshores. Spero identifica violència i guerra amb masculinitat, per això dibuixa bombes fàl·liques i incrusta als seus dibuixos paraules vulgars dels 'marines'. A 'Torture of Women', hi apareix l'horror de les dones torturades sota la dictadura xilena, i la compassió per Marie Sanders, la jove martiritzada per la Gestapo perquè s'havia enamorat d'un jueu (Bertolt Brecht també li havia dedicat un poema.) També deixa de pintar sobre tela perquè la considera un vehicle artístic masculí i fa servir el paper.

'He arribat a la conclusió que el món de l'art s'ha d'unir a nosaltres, no que nosaltres ens hàgim d'unir al món de l'art. Quan les dones hi tinguin un paper capdavanter, podrem pensar a treballar plegats', sentencia.

Els anys vuitanta i noranta Spero fa moltes exposicions: aconsegueix el reconeixement de la crítica, esdevé més exuberant i positiva, i comença a creure, segons que diu, en una possibilitat de canvi.

L'exposició restarà oberta fins el 24 de setembre, i després es podrà veure al Reina Sofía de Madrid i en alguns museus més d'Europa. Spero té una malaltia degenerativa que la priva de treballar, per això no ha pogut assistir a la presentació de l'exposició.

(Foto: Nancy Spero, i 'The bug, helicopter, victim', de 1966.)