Barak Obama no serà més que el 44è president dels Estats Units d’Amèrica

Ha guanyat. Volia de tot cor que així fos. Esperava i desitjava el seu triomf. Honestament: he tingut l'ai al cor durant molt de temps. Gaire bé no vaig dormir la nit electoral. Finalment, una victòria sense precedents, aclaparadora. I allò millor: un bon repàs a McCain i tota la colla de neocons. En el fons, la victòria d'Obama ha estat la derrota de Bush i de tot allò que representa. Com al 2004: la victòria de Zapatero fou la derrota d'Aznar, per molt que no és presentés; Rajoy, com ara McCain, no era més que el que continua essent: un titella. Era una lluita de conceptes, d'idees que puntualment van prendre prestades la veu i la forma de dos individus. Volia que guanyés Obama per damunt de tot. I ho ha aconseguit. Des d'un punt de vista emocional, ho necessitava.

He de reconèixer però, que les sensacions que aquesta lluita m’ha provocat tenen, malauradament, una extraordinària semblança a les que em produeix un Barça-Madrid. Tenen, sobretot, un caràcter simbòlic. Vull que guanyen els ‘bons’. Em farà sentir bé, faré broma amb els amics; ‘Que n'aprenguin!’, pensaré dels ‘roïns’. Sí: per a mi, per a moltes persones, per a l'imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, és tota una alegria que Obama siga president. Ens fa sentir bé; ens genera esperança i il·lusió. Això no és poc. Potser, tan sols per això, per sentir que, ni que fos per un dia, el món semblava content i esperançat, ha valgut la pena aquest triomf. Em tem però, que aquest fet tindrà només una importància simbòlica; malauradament, la realitat –la que ara vivim– no tardarà a imposar-se. Els gestos, les formes, els matisos... No cap dubte que són importants. Tanmateix, no crec que Obama puga anar molt més enllà d'això; del matís. Aturarà els peus a les multinacionals americanes que devasten el planeta? Avantposarà els drets humans de la població mundial als interessos comercials del seu país? Deixarà de fer negocis amb la Xina per aquest motiu? Què farà amb Cuba? Derogarà la llei Helms-Burton i el miserable embargament comercial que pateix l'illa des de fa quaranta anys? Demanarà perdó a Xile pel suport econòmic i militar que els EUA atorgaren a Pinochet per a assassinar Allende i la democràcia xilena en 1973? Donarà suport als països sudamericans per a dur endavant reformes socials que permeten l'emancipació i el benestar dels menys afavorits? Què farà amb Palestina? I amb les resolucions de l’ONU en contra de l’ocupació israeliana? Té present el genocidi kurd? Seguirà fent negoci amb les armes que dessagnen Àfrica? Abolirà la pena de mort al seu país? I què farà de l'exèrcit més poderós del món? Sabrà mantenir-lo distret dins de casa sense cap divertiment armat? Si? Fins quan? Em pregunte com s'ho farà: com aconseguirà desprendre's de tot allò que ha fet possible que els EUA es convertiren en el país més ric i poderós de la Història. És conscient que totes les barbaritats ecològiques, econòmiques i militars comeses són el fonament de la seua hegemonia mundial?
Kennedy representava l'esperança, la renovació del somni americà i fou ell qui acabà d'endinsar els EUA en la guerra del Vietnam. Era el president ‘humà’, l'home que ens salvaria, que canviaria la mentalitat nordamericana per fer un món més just, i estigué a punt d'iniciar una guerra nuclear amb la Unió Soviètica per la crisi dels míssils del 1962. I sort que era dels ‘bons’. El càrrec dilueix la persona, tot adaptant-la a les seues característiques: Obama és convertirà en president però és probable que el nou president no és convertirà en l’Obama que coneixem. Malgrat tot, insistesc: esperava amb neguit la seua victòria per tot el simbolisme que això representa. Aquest triomf és un símptoma inequívoc que alguna cosa està passant als Estats Units d’Amèrica. I, en el fons, no puc estar-me de sentir-me una mica esperançat perquè, malgrat que considere ben improbable que siga capaç de canviar el món, no tinc cap dubte que, si aquest canvi és possible, començava inequívocament per ací: per aconseguir que un home com Barak Obama siga el president del país més poderós del món.




©Dídac Botella i Mestres