Ha de ser el 51% (Xavier Deulonder i Camins)

Darrerament, al Sud sembla haver-se donat la polèmica de quin és el suport social mínim que ha d’assolir l’opció sobiranista per tal de poder proclamar la independència del Principat.
Si es tenen en compte els principis de la democràcia, la resposta a aquesta qüestió hauria de ser òbvia, però, pel que es veu no és pas així perquè hi ha qui vol complicar la qüestió amb raons i arguments que no semblen pas venir al cas.

Ara fa unes setmanes...>>

... Artur Mas va considerar que només es podia proclamar la independència si aquesta opció obtenia més del 60% dels vots dels catalans; poc després, des del sobiranisme, es va recordar que amb un 51% dels vots ja n’hi havia d’haver prou; ara bé, ara fa pocs dies vaig llegir a l’eNoticies que un suport del 51% no resultaria pas suficient ja que “Una mesura d’aquest tipus ha de tenir un gran consens, per evitar que sigui traumàtica i creï divisions dins el nostre país. Tot el que sigui buscar guanyar per la mínima només servirà per crear tensions innecessàries entre els catalans”.

En qualsevol societat, tota qüestió en què no es pugui esperar una aprovació o un rebuig del 100% dels seus membres causa divisió, per això, si considerem evitar la creació de divisió dins de la societat com un bé a assolir a tot preu, acabaríem suprimint la democràcia i instaurant un règim totalitari; al capdavall, durant el segle XX, sistemes com ara el feixisme, el nazisme i el comunisme es presentaven com a superadors de les tensions i divisions que provoca la democràcia en la societat.

L’única peculiaritat de Catalunya és que, en no haver-hi un discurs nacional únic i acceptat com a cosa òbvia per tots els seus ciutadans –tal com passa en els països nacionalment normals- sinó dos discursos nacionals antagònics i incompatibles com ho són el català i l’espanyol, tota qüestió nacional i identitària hi crea divisions; evidentment, aquesta situació, en què la posició del catalanisme i de l’espanyolisme resulta comparable a la de dues persones que es disputin la propietat d’una mateixa finca, només es podrà superar en el moment que un dels dos adversaris elimini el contrincant.

Què passarà amb els catalans espanyolistes després de la independència?
Segurament, no res; com que, aleshores, Espanya es veurà com una causa vençuda, ningú no voldrà ser del bàndol dels perdedors i, per això, excepte uns pocs recalcitrants, tothom es farà independentista, fins i tot aquells que en el referèndum hagin votat a favor d’Espanya. A més, com que llavors el discurs espanyolista quedarà fora de joc perquè Espanya haurà hagut de reconèixer la pèrdua de Catalunya igual com en el seu dia va haver de reconèixer la de Cuba, Puerto Rico, Filipines així com de tants d’altres països on mai no es ponia el sol, a Catalunya només hi haurà un discurs nacional per la qual cosa les qüestions identitàries ja no hi provocaran divisions.

I així arribarà que a Catalunya tothom celebrarà el Dia de la Independència, igual com als Estats Units tothom celebra el 4 de juliol, malgrat que, el 1776, va haver-hi americans partidaris de mantenir-se fidels a la Corona Britànica i que, per tant, no veien pas George Washington com un alliberador sinó com un traïdor i un rebel.

Xavier Deulonder i Camins (30-12-2007)
deulonder@mesvilaweb.cat