"Le diable n'a pas de bite..."

La sèrie 'Festes de Maig d'autor' continua amb un nou capítol, en aquesta ocasió dedicat al Correfoc. La gran cita de la pólvora i el foc té lloc dissabte al vespre, pels carrers de Baix a Mar.

Primer passarem per Perpinyà, que a finals dels 80 tenia aeroport, un gran magatzem dedicat a l'esport que es deia Decathlon, i gitanos que parlaven català. Badalona no.

El meu germà gran feia un intercanvi amb un club de tennis de Perpinyà. S'allotjava a casa d'un noi, el François, els passatemps preferits del qual eren arrencar les estrelles dels escuts dels Mercedes i fer-los servir com a arma ninja, torturar gats, i intentar apedregar els avions que volaven damunt de casa seva amb un tirapells. Un pinxo, vaja.

Tornem a Badalona, un mes de maig. A la segona part de l'intercanvi vam tenir el François a casa, amb la tranquil·litat de saber que a casa no teníem gat, ni Mercedes i cap aeroport a prop. I tement que la vida d'un pis del centre de Badalona no li despertaria cap tipus d'emoció, vam portar-lo al correfoc, on podria deixar anar la preceptiva dosi d'adrenalina adolescent.

El François va escoltar condescendent les instruccions: si es perdia, havia de seguir la gentada fins a "une promenade avec des palmiers", i esperar-nos sota "une statue d'un homme et deux enfants." Els meus pares van donar-li 40 duros i van apuntar-li l'adreça i el telèfon de casa en una cartolina plastificada amb aironfix (perquè l'aigua no escorregués la tinta).

I vam anar a l'Ajuntament, davant del Círcol, a esperar. Va sonar un petard, van arribar els diables, va haver-hi corredisses i van rebotar les primeres guspires damunt del meu barret de palla. I el francès va desaparèixer.

Jo tenia 12 o 13 anys, i encara havia d'aprendre moltes coses dels correfocs. Com que cal deixar passar una, dos, fins i tot tres colles, perquè es buidi el carrer de porucs i badocs, que sempre fan nosa. Que l'aigua és per als covards. Que respirar pólvora és com la morfina pels soldats i anestesia contra les cremades. Que cridar "El dimoni no té tita, i si la té, la té petita", pot sonar ridícul, si es diu fugint d'un diable; o heroic, si es diu empaitant-lo. I que, com en els partits de rugby, l'últim acte del correfoc té lloc al bar, a la Sargantana, on dimonis i mortals s'ensenyen les ferides de guerra i es narren les gestes èpiques de la batalla que acaben de lliurar.

Però tot això tampoc ho vaig aprendre aquell any, en què vaig passar-me la meitat del recorregut buscant el François. Vam trobar-lo refugiat dins d'un portal del carrer d'en Prim, amb la caçadora texana tapant-li el cap i les mans a les orelles. Vaig tocar-li l'esquena amb la mà i va aixecar la mirada, demanant clemencia: no, no me l'emportaria a l'infern. I en un gest que els francesos porten als gens des de fa més de 2.000 anys, va dur-se el dit índex a la seva templa dreta, mentre un pensament se li endevinava en els seus ulls transparents: "Són folls, aquests catalans."

I jo encara me'n ric de les seves estrelles ninja.