[FESTES D'AUTOR] La cultura del foc (per Santi Parés)

El maig, temps de foc, a Badalona. Després de la cremada del Dimoni, uns dies abans del Correfoc i a dues setmanes de les brases que ompliran la platja de la ciutat amb olor de sardina, el meteoròleg Santi Parés fa una reflexió sobre el foc des d'un prisma personal i també reflexiu, reivindicant com aquest element forma part de la nostra cultura. Al seu poder de destrucció, cal sumar-hi un poder cohesionador i lúdic molt important.

Si jugues amb foc et cremes, especialment si jugues a encendre llumins dels antics, aquells amb el cap de pólvora blanca. I si jugues amb encenedors, també. Aquestes experiències es vivien a l’infantesa d’abans. Actualment, la cultura del risc i, a vegades, una certa paranoia sobre el perill, han aconseguit erradicar aquesta mena de jocs imprudents. Passada la infantesa, el foc torna a aparèixer com a eina d’importants experiments: encendre restes de fusta a la platja o encendre petroli comprat a l’adroguer del poble. La culminació d’aquesta fase vital experimental és la descoberta de la pólvora. No es tracta de treure mèrits als xinesos, però la fórmula és ben simple. Els elements per fabricar pólvora són ben fàcils d’aconseguir i la temptació és molt forta. Tard o d’hora, dins la colla d’amics s’acaba jugant a ‘elaborar’ pólvora. El curiós del cas és que és fácil aconseguir de fer-ne de la que crema. Això sí, sempre hi ha un de la colla a qui se li’n va la ma i l’experiment li peta als morros. L’objectiu en la majoria de casos és fruir de la intensa i ràpida flama que provoca un regueró de pólvora,… també aquesta etapa és superada.

Amb l’edat aquesta mena d’experiments deixen de tenir interés; els veiem com ximpleries o 'gamberrades'. En la vida adulta hi ha poc espai pels jocs, sobretot els que son fruit de la imprudència. De fet, si enxampessin un adult a la platja encenent restes de barquetes de pescadors jubilats, o fent proves sobre com de ràpid crema el petroli, és més que posible que acabés passant una nit a una comisaria. Tampoc imagino algú elaborant pólvora i fent-la petar al parc per explicar, després, a la policia que només experimentava una lliçó de química aplicada.

I al cap dels anys, amb sort, la filla es fa 'diable'. No és que la seva actitud degenri fins a límits infernals. Simplement, un bon dia , a les festes majors, descobreix la diversió de córrer sot una pluja d’espurnes, sentir espetegar el tro arran d’orella o rebre petites cremadtees, de les que no deixen senyal. Amb sort i paciencia, acaba sent posible formar part de la colla de Diables del poble. El fill feliç d’adquirir un nou estatus a la seva vida, ser 'diable'. El pare recupera un joc d’infant que amb l’edat tornava a enyorar. La colla de diables encantada de tenir un grup més gran.

A Badalona tenim sort de la colla de Diables. Els que en som part i els que es miren els correfocs, seguicis, cercaviles,… Un exemple de necesaria transgressió. Una expressió cultural, fins i tot artística, pròpia de les festes locals. Diuen que el foc ens recorda, dins l’inconscient de les persones, l’ambient dels avantpassats remots, fa milers d’anys, quan el foc era un element imprescindible de protecció i de supervivència. El foc permetia una alimentació de més qualitat. El foc també feia les tribus mes menys vulnerables a l’enemic. Diuen que front la globalització els pobles tendeixen a reforçar els seus lligams propers, pot ser els jocs amb el foc ens fan sentir més propers ?