Opinió

 

1/88>

Xavi Sarrià

06.11.2009

Una nit a Xàtiva

S'alçà el teló i el Gran Teatre emmudí quan el primer guitarró tocà una melodia de notes tallades pel repic de les mans expertes i a poc a poc s'hi incorporà algun llaüt de sonoritats llunyanes i properes que parlen de la mar que ens agermana. I aleshores aparegué aquella veu que s'amaga sota un escut d’humilitat. I el teatre fou un clam seguit d’un silenci estricte quan entonà una melodia, dolça però aspra, d'aquelles que parlen de la terra i dels qui la viuen i la treballen i l’estimen.

I tots quedàrem amb el cor encongit quan entraren més guitarrons i llaüts i arxillaüts que embolcallaven notes que han germinat entre bancals i tarongers i que es deixaven fascinar pel tam-tam exòtic i llunyà de darbukes i kanjires que seguien el compàs càlid dels panderos de casa. I la veu brodava cançons l'una rere l’altra. I eren cançons amb noms de persones i pobles i oficis. I ara us cantaré l’U d’Aielo i la Jota Vella de Moixent i el Romanç de Senyera i ara vull parlar-vos del tio Batiste Punxes de la Llosa de Ranes o de la tia Leonor del Genovès o de la tia Maria de la Torre d'en Llorís.

I tots vérem com una llàgrima d'emoció li acaronava les galtes quan a les pantalles aparegueren fotografies d'aquestes persones, majors, sàvies, que tresoregen patrimoni en cuirasses de pell cansada, però plena de tendresa. I humor. Com el de la tia Elvira Navarro de Nàquera que de sobte pujà en aquell escenari senyorial sense manies ni vergonyes, perquè aquell dia era seu, perquè de fet sempre hauria de ser seu, del poble, de les persones humils i senzilles que omplien les graderies i es desfeien les mans amb la il·lusió d'escoltar cançons d’ahir vestides amb robes de demà.

I ara una havanera i ara una cançó de bressol i fins i tot una vetla sentida. Però la tristesa era fugaç perquè allí imperava l’alegria i era una alegria espontània que es disfressava amb l’humor negre i fresc que naix en les entranyes de la irreverència popular. Però també en la música de banda, els picapedrers de la festa, els qui entonen melodies que ens bateguen a les venes en les festes dels nostres carrers. Sense oblidar els dansaors de vestit tradicional que ballaren danses que imitaven festeigs d'enamorats que seduïren una legió d’amics convidats a desplegar les seues arts de qualitat sobrada sota el mateix decorat.

I tots ens sentíem com xiquets i rèiem amb els acudits i les explicacions improvisades que demanaven els qui cridaven des de la platea ‘conta això i això altre!’ Perquè l'ambient era com si fórem a peu de carrer, al ras, sota els estels de qualsevol dels pobles de la Costera o la Vall d'Albaida o la Ribera de Xúquer. Però no. Érem a Xàtiva, la ciutat socarrada, la ciutat símbol, i per això en el recital palpitava un rerefons viu i emotiu que esclatà quan es desplegaren dues enormes banderoles amb el rei maleït de cap per avall com ha de ser. Com sempre serà! I la Malaguenya de Barxeta ressonà amb la força pròpia dels versos que renaixen de les cendres i la gola fou una bala disparada a cop d’aplaudiments davant els versos d’Estellés i l’escut de quatre barres que senyorejaven l'escena.

I de nou l’auditori fou un clam que es volia contenir, però que s’acabà desbordant. Perquè aleshores ens adonàrem que allò que ens regalava aquella veu, allò que ens oferia, no era solament el seu tresor sinó el de tots nosaltres. O, com advertí l’amic presentador, el de Nosaltres amb majúscula. I supose que per això, quan l’espectacle s'acabà, ens abraçàrem uns i altres i ens acomiadàrem amb un somriure penjat als llavis i ens n'anàrem a casa i ens adormírem amb aquella sensació de felicitat pròpia de qui se sent protegit i estimat encara. Almenys dins una veu. Almenys una nit.

Editorial