 |
John Connolly
'Els turmentats'
Bromera
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Bromera
|
|
1
Era un matí de novembre ennuvolat, els brins de l’herba gebrats
eren com estelles i l’hivern somreia per entre els núvols com
un mal pallasso que treu el nas des de darrere el teló abans que
comenci l’espectacle de veritat. La ciutat anava alentint el ritme.
Aviat faria fred de valent i aquell gran animal que era Portland
havia acumulat greix per als llargs mesos que vindrien. Al banc
hi havia els dòlars que havien deixat els turistes; s’havia d’esperar
que n’hi hagués prou perquè tothom anés tirant fins al Dia del
Memorial, al final de maig. Els carrers eren més tranquils que
abans. Els habitants de Portland, que coexistien de vegades amb
incomoditat amb els badocs i la gent que anava de compres, ara
tornaven a tenir la ciutat pràcticament per a ells sols. Reclamaven
les seves taules habituals en restaurants, bars i cafeteries. Hi
havia temps de sobres per xerrar amb les cambreres i els cuiners,
els professionals ja no havien de córrer per satisfer les exigències
d’uns clients que no sabien com es deien. En aquella època de
l’any es podia sentir l’autèntic ritme d’aquella ciutat petita, el
batec lent del seu cor no pertorbat pel fals estímul dels que hi
arribaven de lluny.
Jo seia en una taula en un angle del Porthole, menjava cansalada
i patates fregides i no feia gens de cas de la tele, on la
Kathleen Kennedy i l’Stephen Frazier parlaven de la visita sorpresa
que el secretari d’estat havia fet a l’Iraq. L’aparell tenia el
volum apagat, cosa que feia molt més fàcil ignorar-lo. Hi havia
una estufa de llenya encesa a tocar de la finestra que donava
al mar, els pals de les barques de pesca capficaven i es balancejaven
amb el ventet del matí, i en les altres taules hi havia uns
quants clients, els justos per crear l’ambient acollidor que ha
de tenir un local d’esmorzars, perquè aquestes coses depenen
d’un delicat equilibri.
El Porthole tenia el mateix aspecte que quan jo encara creixia;
potser l’havia tingut des que el van obrir, l’any 1929. El terra
era de rajoles de linòleum verd que imitava el marbre, amb una
esquerda aquí una allà, però impecablement netes. Un taulell
de fusta amb la superfície superior de coure s’estenia al llarg de
gairebé tota la sala; al davant, la renglera de tamborets metàl·lics
fixats al terra, encoixinats de negre; el taulell estava clapejat de
copes, pots de condiments i dues plates de vidre plenes de magdalenes
acabades de treure del forn. Les parets estaven pintades
de color verd clar i, si et posaves dret, podies veure l’interior
de la cuina quan les dues fulles de la finestra per on passaven
els plats se separaven en el punt que hi havia pintada una vieira.
Una pissarra anunciava les especialitats del dia, i hi havia
cinc aixetes de cervesa que servien Guiness i diverses cerveses
Allagash i Shipyard, i per als que no coneixien res millor, o que
tant se’ls en donava, Coors Light. Hi havia boies penjades a les
parets, que en un altre local d’Old Port potser haurien semblat
un detall kitsch, però que allà eren una simple manifestació del
fet que aquell era un lloc on solien anar-hi pescadors. Com que
una paret era gairebé tota de vidre, fins i tots en els matins més
grisos el Porthole era ple de llum.
En el Porthole sempre et feia companyia la remor de les
converses, però mai no podies acabar d’entendre res del que
deia ningú, no pas amb claredat. Aquell matí hi havia unes vint
persones que menjaven, bevien i començaven calmosament el
dia de la manera que ho fa la gent de Maine. Cinc treballadors
del mercat del peix del port seien en fila al bar, tots vestits amb
texans idèntics, jaquetes amb caputxa i gorres de beisbol; reien
i s’estiraven en aquell lloc càlid, les cares vermelles perquè havien
rebut la mossegada dels elements. Al costat meu, quatre
homes de negocis tenien telèfons mòbils i blocs de notes entre
les tasses de cafè, feien veure que treballaven, però pels bocins
de conversa que m’arribaven semblaven més interessats a cantar
les excel·lències d’en Kevin Dineen, l’entrenador dels Pirates.
Davant d’ells, dues dones, mare i filla, mantenien una d’aquelles
converses que requereixen bellugar molt les mans i fer cares
d’escàndol. Es veia que s’ho passaven de conya.
M’agrada el Porthole. Els turistes no hi vénen gaire, i a l’hivern,
encara menys; fins i tot a l’estiu no havien arribat a pertorbar
gaire l’equilibri fins que algú va penjar una pancarta sobre
el carrer Wharf que anunciava que hi havia molt més del que
podia semblar en aquests molls aparentment poc prometedors:
la marisqueria de Boone, el mercat del peix, l’Associació de la
Comèdia i el Porthole mateix. Però ni tan sols allò havia provocat
una allau de gent. Amb pancarta anunciadora o sense, el
Porthole no proclamava la seva existència, i un rètol de refrescos
abonyegat i una bandera que onejava eren les úniques indicacions
de la seva presència visibles des del tros principal del carrer
Commercial. Havies de saber que era allà per poder-lo veure,
sobretot els matins foscos d’hivern, i els turistes que quedaven
i que passaven per Commercial a primera hora d’un d’aquells
dies glacials d’hivern havien de tenir molt clar el lloc on anaven
si no s’hi volien deixar la salut. Amb l’estimulant vent del
nord-est que els venia de cara, pocs tenien el temps o les ganes
d’explorar els racons amagats de la ciutat.
Així i tot, de vegades els viatgers de fora de temporada s’obrien
Així i tot, de vegades els viatgers de fora de temporada s’obrien
pas a través del mercat del peix i del club de la comèdia, els
seus passos feien ressonar les planxes de fusta de l’embarcador
de l’esquerra i de cop es trobaven a la porta del Porthole, i ben
segur que quan tornessin a Portland anirien al Porthole de dret;
però potser no en parlarien a gaires amics, perquè era d’aquells
llocs que t’estimes més guardar-te per a tu. Al davant hi havia una
terrassa que donava al mar, on a l’estiu es podia seure a menjar;
a l’hivern retiraven les taules i deixaven la terrassa buida. Diria
que m’agradava més a l’hivern. Podia agafar una tassa de cafè i
sortir, sabent segur que la majoria de gent s’estimava més prendre’s
el cafè a dins, que s’hi estava calent. Podia sentir l’olor de sal
i notar la brisa marina a la pell, i si el vent i el temps eren com
havien de ser aquella flaire m’acompanyava durant tot el matí. El
que més m’agradava era l’olor. De vegades, si no em trobava bé,
m’era bastant igual, perquè llavors el gust de la sal als llavis em
recordava el de les llàgrimes, com si fes poc que hagués provat
d’esborrar el dolor d’algú fent-li petons. Quan passava això, pensava
en la Rachel i en la Sam, la meva filla. Sovint pensava també
en la dona i la filla que havien desaparegut abans d’elles.
Els dies així eren dies silenciosos.
Però avui era a dins i portava jaqueta i corbata. La corbata,
d’un vermell intens, era d’Hugo Boss i la jaqueta, d’Armani;
però a Maine ningú no feia gaire cas de les marques. Tothom
s’imaginava que si portaves roba de marca era perquè l’havies
comprada rebaixada, i que si n’havies pagat el que deia l’etiqueta
és que eres imbècil.
Jo no havia pagat el que deia l’etiqueta.
La porta principal es va obrir i va entrar una dona. Duia
un vestit jaqueta amb pantalons de color negre i un abric que
li devia haver costat car quan el va comprar, però al qual ja se li
notaven els anys. Tenia els cabells negres, però els havia tenyit
amb alguna cosa que els deixava un toc de vermell. Semblava
una mica sorpresa pel que veia al voltant seu, com si passant per
davant de les façanes atrotinades dels edificis del moll hagués
tingut por que l’assaltessin uns pirates. Em va mirar i va decantar
el cap interrogativament. Vaig aixecar un dit i ella es va obrir
pas entre les taules fins al lloc on jo seia. Em vaig aixecar per
saludar-la i ens vam donar la mà.
–El senyor Parker? –va dir.
–La senyora Clay.
–Em sap greu d’haver-lo fet esperar. Hi ha hagut un accident
en el pont i s’ha format un embús.
La Rebecca Clay m’havia trucat el dia abans i m’havia demanat
si la podria ajudar amb un problema que tenia. La perseguia
un home i la cosa, com és natural, li feia ben poca gràcia. La
policia no havia sabut fer-hi res. Va explicar que l’home semblava
que pressentís que venien els policies, perquè sempre que ells
arribaven desapareixia, per més sigil·losament que s’acostessin a
casa seva quan els informava de la presència d’aquell home.
Jo havia estat fent tantes feines com trobava, en part per
evitar pensar en l’absència de la Rachel i la Sam. Amb intervals,
feia nou mesos que no vivíem junts. No sé ben bé com va anar
perquè s’espatllessin tant les coses, i tan de pressa. Sembla que fes
poquíssim que vivien en aquella casa, que omplien de les seves
olors i els seus sons, i que, passat un minut, ja l’abandonaven
per anar-se’n a la casa dels pares de la Rachel; però no havia
anat així, i tant que no. Pensant-hi podia veure cada alteració
del camí, cada baixada i cada revolt que ens havia portat fins al
lloc on érem. Se suposava que era una separació temporal, una
oportunitat perquè tant l’un com l’altre tinguéssim temps per
rumiar i per provar de recordar què tenia l’altra persona amb
qui compartíem la vida que era tan important per a nosaltres
i que no volíem perdre. Però aquestes separacions no són mai
temporals. Hi ha hagut una ruptura, havia aparegut una escletxa,
i encara que s’arribés a una reconciliació i es decidís tornar-ho
a provar, el fet que un dels dos hagués deixat a l’altre no s’oblidaria,
ni es perdonaria, mai. Potser sembla que estic donant la
culpa a ella, però no va ser culpa d’ella. Tampoc no estic segur
que fos culpa meva, almenys no del tot. Ella va haver de prendre
una decisió, i jo també, només que la seva decisió depenia de la
que havia pres jo. Al final, les vaig deixar marxar, però amb l’esperança
que tornarien. Ens continuàvem parlant, i podia veure
la Sam sempre que volgués, però el fet que elles se n’haguessin
anat a Vermont ho feia una mica difícil. Al marge de la distància,
m’hi mirava molt amb les visites, perquè no volia complicar
més una situació que ja n’era prou, de complicada, però també
perquè jo continuava creient que hi havia aquells que estarien
disposats a fer-los mal per fer-me’n a mi. Em sembla que és per
això que les vaig deixar marxar. Costava tant de recordar-ho.
L’últim any havia sigut... difícil. Les trobava moltíssim a faltar,
però no sabia com aconseguir que tornessin a formar part de la
meva vida ni com fer-m’ho per viure sense elles. Havien deixat
un forat en la meva existència i ara unes altres intentaven ocupar
el seu lloc, les que esperaven en la foscor.
La primera dona i la primera filla.
Vaig demanar un cafè per a la Rebecca Clay. Un raig del
sol matinal li va caure despietadament a sobre, li va exposar les
arrugues de la cara, els cabells grisos que reapareixien malgrat
els tints que s’hi posava i les taques negres de sota els ulls. Una
part d’allò segurament era per culpa de l’home que, segons ella,
la perseguia, però no pas tot, bona part d’aquell envelliment
prematur tenia uns orígens més profunds. Per la manera com
s’havia maquillat, de pressa i en excés, es podia endevinar que
no li agradava mirar-se gaire al mirall i que no li agradava gens
el que hi veia.
–Em sembla que no hi havia estat mai aquí –va dir–. Portland
ha canviat molt en pocs anys, és un miracle que aquest
local s’hagi salvat.
Segurament tenia raó. La ciutat canviava, però les restes
més velles i més estranyes del seu passat d’una manera o altra
resistien: llibreries de vell, barberies i bars on no canviaven mai
el menú perquè de sempre que servien bon menjar. Per això
mateix havia sobreviscut el Porthole. Els que el coneixien el
valoraven i s’asseguraven que el negoci rutllés.
Va arribar el cafè de la Rebecca Clay. S’hi va posar sucre i el
va remenar més estona del compte.
–Què puc fer per vostè, senyoreta Clay?
Va parar de remenar, disposada a començar ara que jo havia
trencat el gel:
–És el que li vaig explicar per telèfon. Hi ha un home que
em molesta.
–Com la molesta?
–Ronda pels voltants de casa meva. Visc a prop de Willard
Beach. També he vist aquest home a Freeport o quan he anat a
comprar al centre comercial.
–L’home que diu, anava amb cotxe o a peu?
–A peu.
–Ha entrat en la seva propietat.
–No.
–L’ha amenaçada o l’ha assaltada físicament d’alguna manera?
–No.
–Quant fa que dura això?
–Més d’una setmana.
–Ha parlat amb vostè?
–Només una vegada, fa dos dies.
–Què li va dir?
–Em va dir que buscava el meu pare. La meva filla i jo vivim
a la que va ser la casa del meu pare. Aquest home va dir que
tenia uns coses per parlar amb el meu pare.
–Què li va respondre?
–Li vaig dir que no havia vist el meu pare des de feia anys,
que, que jo sabés, el meu pare era mort. La veritat és que des
del principi de l’any el meu pare és considerat legalment mort.
Vaig fer tota la paperassa. No ho volia fer, però m’imagino que,
per a mi i per a la meva filla, era important tancar la qüestió en
la mesura del possible. (...)
|
