 |
Benjamin Black
'L'altre nom de Laura'
Bromera
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Bromera
|
|
Quirke no en va reconèixer el nom. Li resultava familiar, però no
podia relacionar-lo amb una cara. De vegades ocorria: algú apareixia
surant sense avís del seu passat, del seu passat de bevedor, algú
a qui havia oblidat, i li demanava un préstec o li oferia d’entrar
en alguna cosa segura o tan sols volia tenir contacte amb ell, per
soledat, o tan sols per a saber que encara era viu i que la beguda no
l’havia enviat al canyet. En general se’n desfeia, murmurant sobre
la pressió de la feina i coses semblants. Aquest hauria d’haver estat
fàcil, ja que era tan sols un nom i un número de telèfon deixat a
la recepcionista de l’hospital, i hauria pogut perdre convenientment
el paper o senzillament llençar-lo. Alguna cosa va atraure-li
l’atenció, però. Va tenir una sensació de pressa, d’inquietud, que
no podia explicar i que l’amoïnava.
Billy Hunt.
Què era allò que el nom li havia encès dintre seu? Era un record
perdut o, més preocupant, una premonició?
Va posar el paperet en un racó de l’escriptori i intentà d’ignorar-
lo. Just al mig de l’estiu, el dia era calorós i enganxós, i als
carrers l’aire amb prou feines respirable estava carregat amb una
prima capa de fum malva, i Quirke s’alegrava de la frescor i la
tranquil·litat del despatx sense finestres al soterrani, al dipòsit de
cadàvers. Va penjar l’americana al respatller de la cadira i s’afluixà
la corbata sense desfer-ne el nus, i va descordar-se dos botons de
la camisa i segué davant l’atapeït escriptori de metall. Li agradava
l’olor familiar d’aquí, una combinació de fum vell de cigarreta,
fulles de te, paper, formaldehid, i alguna altra cosa, mescada, carnosa,
que era la seva contribució particular.
Va encendre una cigarreta i la mirada tornà a derivar-li cap al
paper que duia el missatge de Billy Hunt. Només el nom i cognom
i el número que la recepcionista havia anotat amb llapis, i
les paraules «si us plau, truqui». La sensació de súplica urgent era
més forta que mai. Si us plau truqui.
Per cap motiu que se li acudís va trobar-se recordant el moment
al pub McGonagle, feia mig any, quan entre l’aldarull de la festa
de Nadal va veure la seva pròpia cara, enrojolada i inflada i amb els
ulls enterbolits, reflectida al fons del got buit de whiskey, i s’adonà
amb certesa inexplicable que acabava de beure’s l’última copa. Des
d’aleshores estava sobri. Estava tan astorat per això com qualsevol
persona que el coneixia. Tenia la sensació que no era ell qui havia
pres la decisió, sinó que d’alguna manera l’havien presa per ell.
Malgrat tota la seva preparació i els anys a la sala de disseccions,
abrigava la secreta convicció que el cos té una consciència pròpia,
i es coneix a si mateix i les seves necessitats tan bé o millor del que
la ment s’imagina. El decret que li fou lliurat aquella nit per les
seves entranyes i el fetge inflat i els ventricles del cor era absolut
i incontestable. Durant gairebé dos anys havia estat caient de
manera continuada en l’abisme de la beguda, caient gairebé tan
avall com havia fet en l’època, dues dècades enrere, després la mort
de la seva muller, i ara la caiguda s’havia estroncat.
Forçant la vista en direcció al bocí de paper del racó de la taula,
va alçar l’auricular del telèfon i marcà. El timbre va sonar lluny a
l’altre extrem de la línia.
Posteriorment, per curiositat, havia alçat un altre got de whiskey,
aquesta vegada un que no havia buidat, per esbrinar si era possible
de debò veure-s’hi al fons, però allà no hi aparegué cap reflex.
El so de la veu de Billy Hunt no donà cap pista; no la reconeixia
amb més prestesa que el nom. L’accent era alhora pla i de
cantarella, amb vocals obertes i consonants esmorteïdes. De pagès.
Hi havia un lleuger aleteig en el to, una lleugera oscil·lació, com
si qui parlava estigués a punt de posar-se a riure, o a una altra
cosa. Algunes paraules les enllaçava, pronunciades a corre-cuita.
Potser anava alegre?
–Ah, no em recordes oi? –va dir.
–És clar que sí –mentí Quirke.
–Billy Hunt. Deies que sonava com argot rimat. Anàvem junts
a la universitat. Jo feia primer quan tu feies l’últim curs. De fet no
esperava que em recordessis. Anàvem amb gent diferent. Jo estava
boig pels esports..., hoquei, futbol, tot aiò..., mentre que tu eres
de la coia artística, amb el nas ficat en un iibre o en el teatre Abbey
o en el Gate cada nit de la setmana. Vaig plegar de medicina...,
no tenia estómac.
Quirke va deixar transcórrer un batec de silenci, i aleshores
preguntà:
–I ara què fas?
Blly Hunt exhalà un sospir pesant i insegur.
–Deixa estar què faig ara –va respondre, amb to més fatigat
que impertinent–. És la teva feina la qüestió aquí.
Finalment una cara havia començat a muntar-se en la memòria
esforçada de Quirke. Front gros i ample, decididament un nas
trencat, un paller de cabells vermellosos i com filferros, pigues. Fill
de botiguer d’algun lloc del sud, Wicklow, Wexford, Waterford, un
dels comtats que comencen per W. Agradable però amb tendència
a les batusses quan el provocaven, d’aquí el septe esmicolat. Billy
Hunt. Sí.
–La meva feina? –va preguntar Quirke–. I com és això?
Es produí una altra pausa.
–És la dona –va respondre Billy Hunt. Quirke sentí una ràpida
inspiració que xiulava en aquelles cavitats nasals esclafades–. S’ha
posat fi.
|
