 |
Albert Cubeles i Marc Cuixart (coord.)
'Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a
Ajuntament de Barcelona
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Ajuntament de Barcelona
|
|
La biblioteca de Josep Goday Casals
Als diversos edificis de Goday esmentats fins ara es veuen ja els elements a partir dels quals es pot concretar la seva aportació personal al que entenem per arquitectura noucentista. Potser, diran uns, tot és pura nostàlgia. En tot cas és una nostàlgia de quelcom que, com s’ha dit, no va existir mai i, per tant, és invenció; invenció d’una arquitectura que llegeix el passat amb tanta frescor com atent està al que passa en territori dels nostres veïns del nord, sempre més avançats en temes socials. En aquest sentit Josep Goday, a més de viatjar, també estava al cas del que es publicava. Coneixia perfectament el llibre de Henry Baudin Les Constructions Scolaires en Suisse, de 1907, i tenia a la seva biblioteca, des de la publicació el 1917, el de Les Nouvelles Constructions Scolaires en Suisse, del mateix autor. Autèntics llibres de capçalera per Goday i els altres membres de la Comissió de Cultura. Paga la pena, doncs, conèixer quina mena de llibres tenia l’arquitecte fent una passada ràpida per la seva biblioteca, perquè ens permetrà acabar de situar el personatge.
Recordo la seva biblioteca. La van repartir quan va morir l’àvia Adela i, per tant, es va perdre. És trist, però així va succeir: sis fills, sis parts. Recordo moltes tardes de diumenge remenant llibres i més llibres. No és que fossin, ell i el seu germà Salvador, uns erudits ni uns “obsessos” dels llibres, però sí que responien al perfil de persones cultivades, un tipus d’intel·lectualitat que sovintejava en ambients de professionals lliberals, gent llegida, que estava al dia del que passava i amb l’antena a punt per rebre novetats.
Pel que fa a premsa diària, a casa miraven, rebien i compraven cada dia La Veu, La Publicitat, La Vanguardia i El Matí, i, quant a revistes, llegien L’Esplai-Miradori estaven subscrits des del primer número a D’Ací d’Allà, Illustration Française, National Geographic Magazine i Ciutat, ideari d’art i cultura. Pel que fa als llibres, la biblioteca dels Goday estava composta bàsicament per tres seccions: literatura, arquitectura i medicina, a més d’haver-hi l’Enciclopèdia Espasa, en Josep Goday en la qual hi va col·laborar tot sovint. Pel que fa als llibres de “llegir”, estaven subscrits a la “Proa”, la “Biblioteca Literària” i la “Bernat Metge”, com també a la “Colección Universal” de Calpe, “La Biblioteca Univers” i la “Col·lecció Nelson”, i hi havia molts llibres de novel·la i poesia, i també d’història, com ara La història nacional de Catalunya, de Rovira i Virgili.
D’arquitectura, a més dels ja esmentats llibres de Henry Baudin, hi havia un llibre de gravats d’Andrea Palladio editat a Berlín, un altre també alemany sobre Schinkel, una edició preciosa del Vitruvius Britannicus, de William Chambers, amb uns gravats espectaculars, compendis d’arquitectura italiana i francesa, el Dictionaire Raissoné de l’Architecture de Violet-le-Duc i diverses traduccions dels deu llibres de l’arquitectura de Vitruvi, a més de molts llibres de mobiliari, com ara Sitzmöbel, de Herbert Hoffmann, English Forniture and Decoration o Empire Biedermeier. Sobre aspectes més tècnics i constructius, recordo L’art de bâtir, de Jean Rondelet, en una edició de format enorme del 1850; la tercera o quarta edició d’Éléments et théorie de l’architecture, de Julien Guadet; Histoire de l’architecture, d’Auguste Choissy; un llibre d’il·lustracions de J.N.L. Durand; el llibre de Paul Séjourné Grandes voûtes; una magnífica edició d’un tractat del segle XVIII sobre arquitectura hidràulica; llibres i més llibres de geometria, estereotomia, topografia, etc. També hi recordo alguna cosa sobre arqueologia romana i egípcia i un atles sobre les excavacions a Efes editat pel British Museum. Allà jo vaig llegir Construcción de ciudades, de Camilo Sitte, traduïda per Emilio Canosa i publicada el 1926. També hi vaig descobrir El jardín meridional, de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, en una primera edició de 1934.
De revistes especialitzades en arquitectura en rebia diverses: des del 1923, l’Architectural Record, on, a més a més de realitzacions nord-americanes, el 1928 Frank Lloyd Wright hi publicà per parts The Meaning of Materials, i on, cap al final de cada número, una magnífica secció, “Foreign Periodicals”, escrita per Henry-Rusell Hitchcock Jr., donava notícia del que es feia a Europa. També va rebre durant un període més curt L’Architecture d’Aujord’hui i el Moderne Bauformen. En totes aquestes publicacions hi va veure i llegir el que es construïa a Nord-amèrica i Europa d’arquitectura en general i, particularment, d’arquitectura escolar.
A mi, quan jo tenia catorze o quinze anys, els llibres que formaven la “secció clàssica” m’interessaven fins a cert punt. El que jo buscava com a adolescent que volia ser arquitecte eren “coses més modernes”, i aquí sí que vaig gaudir remenant les revistes a les quals estava subscrit i amb la descoberta d’algun llibre realment sorprenent per la modernitat i actualitat, com ara dos de Le Corbusier, Urbanisme i précisions i L’esprit nouveau, i un del 1932 d’Alberto Sartoris, Gli elementi dell’architettura funzionale. Jo, que mirava els plànols del moble arxiu que tenia a la mateixa sala de la biblioteca, no entenia com un home pogués alhora saber tot allò i dibuixar uns edificis que, aleshores, em semblaven antics. És ara que començo a entendre que aquella rabiosa modernitat plàstica de la nova arquitectura estava basada moltes vegades en un estil més que en una aposta real pel racionalisme o funcionalisme, que era la denominació d’origen on tots s’aixoplugaven, de la mateixa manera que en la denominació d’origen academicista o classicista s’inclouen arquitectes que són veritables racionalistes, en el sentit profund del mot.
Òbviament, no tota la biblioteca era completa en el moment en què som de la seva vida, però sí que aquest petit repàs ens ha de servir per il·lustrar el tipus d’informació que anava adquirint a mesura que arribava a la plenitud de la vida.
D’entre tots aquests llibres em ve a la memòria un que parlava d’un tal Robert Owen. No vull deixar d’explicar com em va fascinar la història d’aquell empresari industrial. Un nen prodigi que havia nascut vers el 1770, ple de teories filantròpiques que el van conduir a fundar New Lanark (1800). Allà hi treballaven 1.300 obrers o “mans”, tal com se’n deien aleshores. Valent-se d’un estratagema cap als seus socis, es va quedar amb tota l’empresa i va poder aplicar-hi les seves idees. Va començar pels nens: hi construí un jardí d’infància, un kindergarten, tal com ara ho coneixem. Els nens hi anaven des que aprenien a caminar i l’ensenyament era a base d’educació física, repòs i jocs educatius. Més endavant va inaugurar una escola per a més grans, l’activitat principal de la qual era la dansa, conjuntament amb exercicis físics i amb “projectes” que estimulaven el millor de cadascú. Estaven prohibits els càstigs i, per rematar la feina, es practicava la coeducació. La intuïció d’Owen sobrepassa qualsevol imaginació i les seves idees sobre les parts perjudicials que tenen totes les religions i les conveniències dels sindicats obrers i el cooperativisme deixarien astorat qualsevol neoliberal dels nostres dies.
Hi havia un altre llibret, Abecedari de Tolstoi. Primer llibre de lectura, que sí que conservo perquè era de quan la meva mare anava a escola. Du el seu nom escrit amb llapis i lletra de nena i una data: 9-X-36. El títol a l’interior porta un subtítol que diu:
'Primer llibre de lectura per a ús de les famílies i de les escoles'. Els crèdits diuen: “Versió catalana de Joan Sellarés. Segona edició. 1931. Llibreria Catalonia Barcelona”. El pròleg, escrit per Joan Pallarés, no té pèrdua:
“Dues paraules a la Mainada
El comte Lleó Tolstoi nasqué en 1828 i morí en 1910. Tota la seva vida és un doll de generositat, els seus actes són el reflex d’un gran home, les seves idees el besllum d’una ànima pura i dolça. El seu nom de Lleó és el contrasentit més grotesc que mai no podés esdevenir.
De tota la vida que estimà a més no poder els infants, i això de tal faisó que, tot just eixit de la Universitat de Kazan, quan tenia vint-i-un anys, obrí pel seu compte una escola, que ell regentaria, al poblet de Iasnaia Poliana. I es pot dir que ja no abandonarà mai més les seves funcions de mestre d’escola, puix que gairebé tota la seva abundosa producció literària fou elaborada alternant-la amb la pròpia activitat escolar.
L’escola de nois de Tolstoi en aquella època ja fou una cosa completament nova. Els seus petits alumnes jugaven lliurament pel bosc, ell els alliçonava fent-los adonar de petites coses, els contava tot el que li venia a la imaginació i, sovint, els interpel·lava per saber què pensaven, i així, endinsant-se en la psicologia de la infància, podia treure més profit de la seva tasca.
Fruit d’aquestes observacions, fou el que escrivís les curtes històries i els petits fets que ara podreu llegir a continuació. Cada una conté una ensenyança i tots tenen una intenció profunda de moralitzar. Els llibres a l’ús en aquell temps no lligaven amb el criteri pedagògic de Tolstoi, i aquest, per amor als infants, escriví fins a quatre llibres d’aquests per a omplir els nois de les delícies del seu pensament.
Segons hem dit al començament, Lleó Tolstoi tenia el títol de comte. Ell poc cas en va fer d’aquesta distinció i es donà amb tot fervor al poble, el qual havia de consagrar-lo amb les més qualificades distincions. Tolstoi —prenent les paraules d’altri— posà en el cel la veritable Pàtria i intentà que resplendissin en la Pàtria les llums del cel; humanitzà ço diví i volgué divinitzar ço humà. Recollí els vells, va calçar els descalços, condemnà l’oci, aconsellà la humanitat i convertí la troica siberiana en carro de triomf a través de l’estepa nevada.
Per tot això cal que venereu Tolstoi, aquell home de cervell generós i de les mans sempre obertes en una ofrena del cor.
Que els nois catalans riguin i plorin amb el llibre del gran rus és el que volem.
El nostre petit treball, amb això, bé quedarà prou compensat.”
Després d’aquest inflamat final de pròleg, cal situar una mica Lleó Tolstoi en el panorama pedagògic del moment. El 1857 va fer un viatge per Alemanya, Suïssa, França i Itàlia per tal d’estudiar els sistemes pedagògics moderns. Va aprofundir el seu coneixement sobre la figura de Johannes Heinrich Pestalozzi (1746-1827) i la de Friedrich Fröbel (1782-1852). El primer, admirat per Fitche i altres intel·lectuals i literarats contemporanis com Schiller, i anomenat ciutadà honorari per la República francesa i escollit com a director d’un orfenat que havien construït a Stans el 1798, tenia prestigi arreu d’Europa i era admirat pel tsar Alexandre i estimat a la seva Suïssa natal. Jo el vaig descobrir gràcies a un esbós de Francesc Canyellas que corria per casa de l’àvia, un apunt per a un esgrafiat d’una de les façanes d’un dels Grups Escolars.
L’altre personatge, Fröbel, va establir amistat amb Pestalozzi a Iferten a partir del 1810 i va seguir els seus models pedagògics. Finalment, el 1837 va fundar a Blakenburg, Turíngia, el primer Kindergarten o jardí d’infància.
Explico tot això perquè un altre tzar, Nicolau I, abans d’accedir al tron va viatjar el 1815 a Anglaterra, va conèixer Robert Owen i es va interessar d’allò més per les seves pràctiques pedagògiques. Tolstoi, que era noble i fou un militar victoriós i un escriptor de molta fama, en plena joventut va freqüentar la cort de Sant Petersburg i de ben segur que coneixia les teories d’Owen, tant pel mateix zar Nicolau I o per altres conductes, ja que les normes que regien en la seva escola Iasnaia Poliana eren més properes a les d’Owen que a les del seu admirat Fröbel. L’escola era gratuïta, s’hi admetien nens de qualsevol procedència, podien entrar i sortir quan volien i no s’admetia cap tipus de càstig.
Un altre llibre que corria per la biblioteca de l’avi era el publicat per Heinrich i Cia. a Barcelona l’any 1906 i escrit per Hellen Key, titulat El siglo de los niños. Efectivament, fou en aquest segle quan la infantesa es convertí en objecte de dret, quan es materialitzaren els camins oberts pels predecessors que hem esmentat. El segle XX, doncs, dóna, com cap altre segle abans, pensadors en pedagogia que aprofundeixen en aquest període misteriós i meravellós de la ment de l’infant, on es barregen espontàniament la raó i les emocions. Educar en aquest període és ajudar a construir personalitats i l’educació deixa d’ésser tan sols una transmissió de coneixements. Que el lector m’excusi, sobretot si és pedagog, per aquest capbussó en el que recordo que tenia Josep Goday a la seva biblioteca dedicat al món dels nens i l’ensenyament. Evidentment, alguns dels seus amics eren pedagogs, el seu germà pediatra, i ell constructor d’escoles: a Goday li interessava aquest tema, li agradaven els nens i van ser aquests primers encàrrecs dels maristes i de la Diputació de Barcelona els que li van obrir les portes per dedicar-se a l’arquitectura escolar, des d’una òptica empeltada de tendresa i comprensió vers la infantesa.
(...)
El projecte de Goday
A la caixa 18 del Donatiu Jordi Verrié inclòs en els Fons per a la Història de l’Educació de la Universitat de Girona hi ha el text mecanografiat d’una conferència de Josep Goday i Casals amb el títol “Els problemes escolars en les grans ciutats”. A l’original no hi ha cap data, però alguns dels paràgrafs són exactes a l’epígraf “Raons que s’han tingut en compte per a fer la distribució dels edificis escolars” del llibre Les construccions escolars de Barcelona. Doncs bé, en aquest escrit Goday interroga sobre qüestions que ens fan pensar que aquesta conferència està concebuda com a element divulgador de la tasca de la Comissió de Cultura acabada de crear. Pel to i per les dades que aporta, no crec que fos pronunciada més enllà del 1917.
Goday constata que “Amb la creixença ràpida de Barcelona en el darrer terç del segle passat, el problema de la instrucció i educació primària agafaren una volada insospitada [...]”, de tal manera que “Aquest caràcter de capitalitat econòmica i de centre d’atracció indubtablement contribueixen al desenrotllament material de la ciutat, però com a contrapartida creen una sèrie de problemes importantíssims, com són el problema hospitalari i de beneficència i el problema de la instrucció i educació”.
Goday té molt clar que aquests problemes són la manifestació d’una qüestió més profunda, de la societat i la seva cohesió, perquè els nous habitants de la ciutat, els immigrants, són majoritàriament en aquells moments “[...] antics cultivadors de la terra, homes resignats en llur lloc d’origen”, que “[...] en contacte amb els elements dissolvents de la ciutat, sense arrels de lligam a la nova terra, creen una massa enorme fora de l’esperit i sovint contra l’esperit de la ciutat, entesa aquesta segons el sentit clàssic en el qual la ciutat no és constituïda solament per les pedres, sinó per la cultura i la civilització”. L’arquitecte arriba a aquesta conclusió: “La magnitud del problema és tal, que ni els organismes antics de l’Estat, particulars i ordres religiosos no són suficients per a resoldre’l.” I es pregunta: “¿Què s’ha de fer, doncs, per incorporar aquestes masses a l’esperit de la ciutat? És l’Estat? És la Ciutat?” Evidentment, Goday respon a la pregunta: confia en la ciutat com a promotora de donar solució a la urgència d’educar, de fer ciutadans.
Hem dit que Goday tenia una gran predilecció per les matemàtiques, i com a bon matemàtic, per definir la seva proposta va buscar el mínim comú denominador de les situacions que com a ítems li van posar damunt la taula en el marc de la problemàtica barcelonina. L’equació era complexa, perquè distintes variables entraven en joc. Aquestes variables eren, primer, la inserció dels edificis en el teixit urbà de la ciutat, tenint en compte quins eren els barris que, com tot ciutat vella o les barriades obreres, presentaven uns majors dèficits. En segon lloc, les característiques dels nous edificis escolars, que havien de ser grans però en la justa proporció, per tal de mantenir l’equilibri entre una màxima capacitat d’alumnes sense distorsionar l’escala urbana de l’entorn. La tercera variable es situava en relació amb la correcta resolució de les relacions de superfície, volum, il·luminació i pati per alumne, i amb l’atenció de les demandes d’espais que la nova pedagogia plantejava, com són la sala de gimnàs, la de treballs manuals i dibuix, o els espais comuns per a reunions, conferències, teatre, etc. També, i en quart lloc, calia conferir un segell particular a les noves construccions, de tal manera que distingís les escoles alhora que dignifiqués la ciutat. I, finalment, calia resoldre totes les anteriors variables a base d’un sistema constructiu, eficaç, durador i econòmicament viable. Goday, com si seguís la fórmula lapidària de William d’Ockham, 'Entia non sunt multiplicandia', va saber resoldre aquest complex problema sota la premissa d’aconseguir el màxim amb el mínim. La seva obsessió, doncs, era la de trobar el “tipus”, el “model” d’escola que resolgués la poli-demanda que se li presentava, que en matemàtiques estrictes, correspondria a la “fórmula”. Els matemàtics parlen de “l’elegància” de les fórmules, i aquesta “elegància” té molt a veure amb la simplicitat i un cert sentit estètic, de bellesa.
Goday explica les característiques del projecte barceloní concebut per Manuel Ainaud i ell mateix —el binomi pedagog-arquitecte de Barcelona— a partir de la posada en marxa de la Comissió de Cultura el 1916. En primer lloc calia conèixer exactament la realitat, què era l’escola pública a la ciutat, per tal de diagnosticar amb precisió què succeïa i determinar quins remeis calia aplicar per assolir l’objectiu. Tot això passava per definir “[...] les característiques de les escoles de la ciutat, precisant el caràcter de les aules i del material escolar, les obres auxiliars de l’escola primària, les obres post-escolars, les obres socials de relació entre la família i l’escola, l’obra d’orientació en la professió i esdevenidor dels fills i la missió cultural de la Corporació Municipal.” Finalment apunta les raons que s’han de tenir en compte per a fer la distribució dels edificis escolars per la ciutat.
Per fer aquesta distribució era precís tenir presents, molt presents, les limitacions que imposava el medi: “Raons econòmiques i pedagògiques obliguen a reduir el nombre d’edificis, i per tant cadascun d’aquests ha de servir per a una gran cabuda.” Una altra condició complicada era la disponibilitat de sòl, una condició que requeria un coneixement específic de la realitat urbanística barcelonina i de les característiques del mercat immobiliari. Sobre això Goday explica:
“Per fer la distribució dels emplaçaments dels edificis escolars, es tingué en compte, en primer terme, aquells bastiments propietat de l’Ajuntament que en l’actualitat estan destinats per a escoles públiques. S’ha comptat igualment amb el terreny propietat de l’Ajuntament i amb aquells altres que pertanyen al ram de la Guerra, però existint ja l’acord per cedir-los al Municipi mitjançant determinades compensacions.”
I afegeix:
“Els solars que hauria d’adquirir l’Ajuntament han estat situats aproximadament en aquells llocs que tot i responent al pla de conjunt que s’ha establert poguessin, no obstant, ésser adquirits a preus més beneficiosos i, per últim, en el mateix plànol s’assenyalen llocs per establir-hi escoles a l’aire lliure, a muntanya i al mar com a centres de curació climatològica, que tant beneficien la multitud de nois malaltissos que acudeixen en una gran proporció a les escoles públiques de Barcelona.”
Val la pena remarcar la doble voluntat que es planteja Goday: d’una banda, busca quasi desesperadament emplaçaments per fornir d’escoles Ciutat Vella i, d’altra banda, no vol deixar perdre un patrimoni arquitectònic. Sobre aquesta qüestió planteja que “En tot el perímetre de la ciutat antiga, on els grans solars no abunden, la cabuda per grup no podrà ésser molt nombrosa. Per això, en aquest lloc s’assignen major nombre d’escoles [...]” a la vegada que indica algunes d’aquestes escoles hauran d’aprofitar “[...] aquests grans casals dels nostres antics carrers aristocràtics [...]”. Donar aquesta mena d’ús a aquestes construccions donaria peu a “[...] l’Ajuntament a fer una bona obra, establint-hi escoles en aquelles cases senyorials dels carrers Montcada i Còdols, per exemple. Conservant així notabilíssims exemplars de les nostres antigues construccions civils.” Obrim un petit parèntesi: és interessant tornar a trobar aquesta confluència de les especialitats de Goday, l’arquitecte i l’historiador. I el temps li dóna la raó pel que fa a la recuperació de les nostres antigues construccions senyorials: avui no hi ha escoles; hi ha museus, equipaments per a la instrucció, l’ensenyament i la cultura, les grans obsessions dels homes de la Comissió de Cultura.
Centrant-se encara en la problemàtica de Ciutat Vella la conferència segueix amb l’anàlisi dels problemes específics que planteja aquesta part de Barcelona, donada la seva densitat: “En pocs llocs de la ciutat vella podem trobar suficients solars per bastir-hi grans edificis escolars. Amb preferència cal escollir els solars actualment ocupats per convents, els quals tenen una tendència a abandonar l’interior de la ciutat [...]”. I continua dient-nos: “[...] Per l’estructura especial de la urbanització de la ciutat antiga en el seu interior, serà molt difícil que en els edificis a construir es pugui disposar de patis per a jocs, gimnàstica i de jardins annexos per a fer-hi pràctiques de botànica [...].” És per aquest motiu que Goday considera la solució d’habilitar com a possibles espais per a l’esbarjo de la mainada “[...] les mateixes terrasses dels edificis i tal vegada en les galeries portificades que puguin construir-hi.” Aquest és un problema especialment sever a Ciutat Vella, però es pot estendre al conjunt de la ciutat, perquè la totalitat de les escoles que es puguin arribar a fer, amb els seus patis “[...] seran indubtablement insuficients per a una educació completa de l’alumne i pensant que l’educació física ha d’ésser un dels punts a mirar amb més atenció, vist que el noi que assisteix a l’escola pública és el que viu en llocs poc higiènics i sense els mitjans per a enrobustir-se que foren menester.” Per resoldre aquesta qüestió la proposta és la creació d’uns “[...] camps d’esport i jardins escolars, situats en la perifèria de la ciutat, on poden anar els alumnes de les escoles públiques en determinats dies de la setmana, on els jocs i esports podran fer-se amb tota llibertat, on els jardins escolars serien un mitjà pràctic i moral d’educació”.
Ens trobem, doncs, davant la creació d’una doble trama que se sobreposa a la ciutat. La primera, de topografia més gran, està constituïda pels Grups Escolars; la segona, més fina i nombrosa, pels jardins escolars i els camps d’esport. Aquestes dues trames es completen amb una tercera: les construccions de caràcter educatiu i terapèutic, per les escoles a l’aire lliure. En aquest tercer cas la seva situació està determinada per la mateixa topografia natural de Barcelona: a la cota 350, amb un aire més pur, hi ha les Escoles del Bosc, i arran de mar, per a la pràctica de la helioteràpia i talassoteràpia, es projecta l’Escola del Mar. Aquestes escoles complementen l’abast de la xarxa escolar que proposa la Comissió de Cultura.
Goday interpretà els fets d’aquesta manera: dels arquitectes de Munic, va extraure la idea d’un model d’escola, diferent però amb quelcom igual, el romanticisme de l’arquitectura vernacla i l’exaltació del genius locci; dels de Hellerau, la mirada vers el classicisme i la serenitat en els volums; i dels suïssos, la resta: potser la part menys poètica, però la més important per al bon funcionament dels edificis. Tot això Goday va traduir-ho en realitats urbanístiques i arquitectòniques mitjançant les seves realitzacions. Trobem el seu rastre en la primera edició del llibre Les construccions escolars de Barcelonaque editen l’Ajuntament de Barcelona i l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura el juny de 1918, i el trobem tant en alguns dels textos que hem citat com en l’elaboració del plànol d’emplaçament d’edificis escolars on surten les escoles propietat de l’Ajuntament, les que l’Ajuntament construirà, les que construirà en solars del ram de guerra, les que edificarà en solars que adquirirà, les escoles a l’aire lliure que van associades a camps de jocs i les escoles annexes d’alumnes amb discapacitat, així com els camps de joc i els jardins d’infants. I també el trobarem en la vessant arquitectònica del programa de Colònies escolars que va posar en marxa la Comissió de Cultura.
Com a arquitecte és indiscutible la responsabilitat de Goday en tota aquesta planificació. I també serveix per posar de manifest amb claredat una nova faceta de Goday poc coneguda i per això no reconeguda: la d’urbanista. Penso que ell tenia perpètuament dins el cap la ciutat de Barcelona i que amb els seus col·laboradors no parava de rumiar com i a on establir aquesta doble xarxa d’equipaments escolars-camps de joc i jardins per als infants. Podem dir també que com amant de les matemàtiques va saber resoldre aquest problema complex assolint un més que notable grau d’elegància en la seva solució. No són esdeveniments d’un gran ressò propagandístic, no són manifestacions grandiloqüents: són escoles i places per a infants. És una veritable i autèntica aposta de futur d’una societat que necessita com el pa que menja i l’aire que respira educar, educar i educar els petits. Però és que són la infància i l’escolaritat els motors que mouen una transformació de la ciutat. Aquesta és una revolució callada, incruenta, d’una bellesa ennoblidora. Sempre allunyat, doncs, de les grandiloqüències, amb aquesta labor silenciosa de fornir la nostra ciutat d’escoles i placetes, amb el suport de qui a poc a poc esdevingué amic seu, Manuel Ainaud, de Jaume Bofill i Mates, que sempre li va fer costat, i de Puig i Cadafalch, Goday va concebre un projecte que resultà d’una eficàcia notabilíssima sobretot si tenim en compte que la majoria d’emplaçaments que ell va proposar són ara ocupats per equipaments, ja siguin escoles o jardins.
El resultat és espectacular. |
