 |
Laia Manresa
'Joaquim Jordá. La mirada lliure'
Filmoteca de Catalunya / Pòrtic
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Filmoteca de Catalunya / Pòrtic
|
|
'EL ENCARGO DEL CAZADOR'
'El encargo del cazador' (1990) és un llargmetratge documental que retrata la figura de Jacinto Esteva, codirector de 'Dante no es únicamente severo' i amic íntim de Jordá en una època de la seva vida. Parlar d’Esteva significa elaborar alhora un doble retrat: el de la 'generació guapa' de la Barcelona de Bocaccio, la famosa 'gauche divine', i el d’un altre sector de la mateixa generació, les amistats d’Esteva que vivien al límit, perillosament: 'El món dels rics i el dels fracassats, i el Cinto enmig, fent de nexe' (García Ferrer i Rom, 2001: 107).
A les acaballes de l’any 1968, la revista Nuestro cine (números 77 i 78) parlava així de Jacinto Esteva: 'Personatge que sembla sortit d’una pel·lícula de Nicholas Ray, Jacinto Esteva ha desenvolupat fins ara una activitat més aviat insòlita [...]. Talent inspirat i anàrquic, Jacinto Esteva és el prototipus de jove director al qual s’ha de donar suport i encoratjar. Tant de bo aquesta època del cinema espanyol sigui clement amb ell'. L’any següent, el número 208 de la revista Film Ideal, en un article titulat 'Escuela de Barcelona. Principio y fin', n’aportava aquest breu currículum:
'Nascut a Barcelona el 1936. Va cursar dos anys de filosofia i lletres a Barcelona i quatre d’arquitectura a Ginebra (1957-1960). El 1960 realitzà el seu primer documental, i el 1961 s’especialitzà en urbanisme a l’Institut de la Sorbona. De tornada a Espanya, el 1962, compaginà el seu treball professional com a arquitecte amb la realització de documentals fins al 1965, funda la productora Filmscontacto i s’integra definitivament al cinema. Filmscontacto ha produït 'Lejos de los árboles', 'Noche de vino tinto', 'Dante no es únicamente severo', 'Cada vez que...' i 'Después del diluvio', a part d’haver col·laborat tècnicament en diversos films'.
El periodista rematava l’article amb la frase següent: 'Esteva acredita una sensibilitat malaltissa digna de l’estirp de Rimbaud'.
L’impuls necessari perquè nasqués la idea de realitzar 'El encargo del cazador' es va coure lentament. L’any 1985, mentre Jordá vivia a Madrid, va rebre una invitació per a anar a la inauguració d’una exposició de Jacinto. Fou la darrera vegada que va rebre notícies seves. En aquella ocasió, Jordá va decidir no assistir a la presentació de les seves pintures. Li costava retrobar-se amb un amic que havia estat importantíssim, després de tant de temps. Jordá no veia Jacinto des de l’any 1969: 'Fou [...] a l’Alfredo de Santa María de Trastevere, contemplant, estupefactes, desfilar davant nostre, amb una rapidesa endimoniada, les agulles del rellotge de l’església de davant. Era un espectacle al·lucinant: el Temps havia embogit, i es perseguia a si mateix' (Jordá, 1992: 100). Només un mes després de rebutjar la invitació, Jordá s’assabentà de la mort d’Esteva perquè rebé una trucada del diari El País sol·licitant-li una necrològica.
Uns tres anys després de tot això, Jordá rebé una altra invitació, aquesta vegada per a assistir a un homenatge a Jacinto Esteva que es feia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com que a la targeta d’invitació figurava una marca de cava com a patrocinadora de l’acte, Jordá decidí declinar la proposta. A continuació, rebé una trucada de Dària Esteva, la filla de Jacinto. Li desmentí la idea que s’havia fet de l’homenatge, li explicà que es tractava d’un acte organitzat per ella i li demanà que hi anés. Davant d’aquesta demanda personal individualitzada, Jordá acceptà finalment de viatjar a Barcelona.
L’homenatge a Jacinto Esteva durà tres dies, tres dies de gran festa i borratxera. Jordá s’ho passà fantàsticament bé i per primera vegada en molt de temps es retrobà amb una Barcelona que creia desapareguda. Conegué gent nova, com Manuel Delgado, un antropòleg jovenet fascinat per la figura d’Esteva, i entroncà una bona amistat amb Dària, la filla del seu amic mort, a qui havia conegut quan era una nena.
A partir de tot plegat, Jordá recuperà de nou el contacte amb Barcelona i començà a viatjar de tant en tant a la ciutat. En una d’aquestes visites, Dària li proposà de muntar unes deu hores de material que el seu pare havia rodat a Àfrica, bàsicament a Moçambic, l’any 1970. En un primer moment, Jordá acceptà l’encàrrec, però en el viatge d’avió fins a Madrid s’adonà que no tenia cap ganes de manipular i recrear-se en el material d’algú que era mort. L’envaí una sensació de necrofàgia que el tirà enrere. Ja a casa, trucà a Dària per comunicar-li que no es veia amb cor d’assumir el que li proposava: 'El que sí et faré, si vols, és una pel·lícula sobre el teu pare'.
Jordá encetà una fase d’investigació sobre la vida de Jacinto. D’una banda, Dària li lliurà una pila de material biogràficament valuosíssim: cartes, fotos, pel·lícules, cintes gravades, pintures, etc. De l’altra, Jordá s’entrevistà amb les persones significatives de la vida d’Esteva. Amb tot plegat, confegí una mena de guió, una estructura de seqüències que permetien elaborar un pla de rodatge per a començar a treballar.
Amb aquesta escaleta sota el braç, el primer pas que féu Jordá fou proposar la pel·lícula a Televisión Española (TVE). Manuel Pérez Estremera i Salvador Agustí entengueren el projecte i li oferiren la quantitat de divuit milions de pessetes, pressupost que Jordá valorà raonable. Només feia falta trobar una productora. L’opció més desitjable, per bé que impossible, era utilitzar Filmscontacto, la productora que havia fundat el mateix Esteva i marca de moltes pel·lícules de l’Escola de Barcelona. Després de sospesar diverses opcions, Jordá oferí els diners de TVE a l’Institut de Cinema Català, que n’assumí la producció.
El rodatge de 'El encargo del cazador' es va allargar un parell de setmanes repartides entre Barcelona, Madrid i Eivissa. En el pla de rodatge inicial, Jordá disposava, a més, d’una tercera setmana de rodatge a la República Centreafricana. Diverses dificultats de producció van obligar a substituir l’exòtica localització pel zoològic de Barcelona. Al principi de l’any 1990, el reduït equip de la pel·lícula havia aconseguit acabar de filmar tot el material i uns tres o quatre mesos després Iván Aledo, el muntador, i Jordá ja tenien el primer tall. El muntatge fou la fase més dura: 'Rodar la pel·lícula no em va afectar massa, preparar-la i sobretot muntar-la sí que em va remoure coses, treballar amb les seves cintes i amb el material va ser molt dur per a mi. Jo ja havia oblidat tot allò. No veia Jacinto des dels anys setanta. Tenia la meva vida en un altre lloc' (Vidal, 1992: 54). La primera versió durava dues hores i vint minuts.
Televisió Espayola va considerar que aquest metratge era massa llarg perquè la pel·lícula fos emesa en un horari de màxima audiència, i mitjançant un contracte amb l’Institut de Cinema Català va obligar Jordá a deixar-la reduïda a la versió actual d’una hora i quaranta minuts. Aquesta operació va significar sacrificar moltes coses: 'Era molt millor més llarga, tenies temps per a tot, per al riure, per al drama. Vaig haver d’eliminar coses que feien respirar i alguns personatges sencers, com el d’If, la nòvia eterna de Jacinto. És la dona que falta en el quadre, la dona descompromesa i feliç, la que visqué l’aventura dels diamants. Tota la seva entrevista era com una comèdia. En treure quaranta minuts tot quedà més condensat, més rígid i dur. Vaig haver de tallar el que no era rellevant per a la història, però sí necessari per a la pel·lícula, les parts que li donaven agilitat' (Vidal, 1992: 53-54).
Malgrat la reducció, Televisió Espanyola no estrenà 'El encargo del cazador' fins l’any 1999, nou anys després de la seva realització. Abans, al mes de maig de l’any 1993, la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya n’aconseguí una còpia i organitzà una projecció de la pel·lícula. Tot i que arribà a veure-la molt poca gent, El encargo del cazador adquirí un cert ressò i significà per al cineasta tornar a dirigir:
'En acabar la projecció tothom mirava les cares de molts dels qui sortien reflectits a la pel·lícula, escrutaven com reaccionaven al que es deia d’ells a la pantalla. Jo no buscava ni esperava que aquell psiquiatre que sortia a la pellícula parlant del Cinto digués el que va dir. Eren coses molt fortes, impactants les implicacions personals en aquella tragèdia familiar: suïcidi del Jacintín (el fill del Cinto) i mort (quasi suïcidi) del mateix Cinto. Tota la història avançava perillosament pel difícil terreny personal, en la frontera del privat amb la qüestió pública. Sense Dària, que controlava pas a pas i m’esperonava, no hauria estat possible” (García Ferrer i Rom, 2001: 108-109).
'Si vaig a Àfrica aquesta setmana i cau l’avioneta, et prego que recopilis els meus escrits amb paciència i temps i els publiquis. Encara que només sigui per a satisfer la imbècil vanitat d’un mort. Una abraçada ben forta, Cinto'. Aquest és l’encàrrec del caçador, l’encàrrec que Jacinto Esteva deixà per escrit a la seva filla Dària, i així comença la pel·lícula. Damunt d’unes imatges filmades a Àfrica de búfals corrent i aus carronyeres que aixequen el vol, la veu cavernosa de Jordá llegeix les paraules d’Esteva que ressonen amb la força d’un testament. La seqüència immediata està gravada al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona i està protagonitzada per Dària. La filla d’Esteva visita el panteó on està enterrada tota la seva família i a continuació llegeix de nou, com si ho fes per a ella mateixa, la darrera part de l’encàrrec del seu pare. Dària, a qui Jordá dedica la pel·lícula, esdevé la guia que permet al realitzador orientar-se en tot el complicat embull que envolta Cinto. En realitat, ella és l’única que està en disposició de fer aquest paper, perquè és la que s’ha atrevit a submergir-se fins al fons en les aigües tèrboles de les misèries familiars. Finalment, no sols en sortirà amb vida, sinó que, a més a més, ho farà enfortida.
A partir d’aquest moment, desfilen per la pel·lícula una vintena de persones significatives en la vida de Jacinto Esteva. El seu germà Carlos i la seva germana Rosa María que recorda un germà especial, una mena de caixa de sorpreses contínua que posava constantment a prova el seu amor; les seves tres dones: Annie Settimó amb qui tingué dos fills; Romy, la model de l’Escola de Barcelona amb qui visqué una relació apassionada i difícil, i Ana Ventosa, la darrera companya d’Esteva; el seu amic Ricard Bofill amb qui se’n va anar a Ginebra a estudiar arquitectura; els col·legues del món del cine Luis Ciges, Pere Portabella, Francisco Ruiz Camps, José Maria Nunes, Manel Esteban, Ramon Eugenio de Goicoechea, Manuel Pérez Estremerai Luis García Berlanga en una sala de projecció; els seus amics de la gauche divine reunits a Bocaccio i els seus amics de borratxeres i timbes infinites reunits en un bar de les Galeries Tuset; també els metges que el van tractar, el doctor Pozueloque el va ajudar a sortir de l’alcohol l’any 1977 i el doctor Tomàs; Julio Garriga, el seu soci caçador, amb qui arribarà a tenir la primera companyia de caça d’elefants de Moçambic; i, finalment, el galerista Antonio Leyva que va acollir la seva darrera exposició de pintura; a part dels seus gossos, especialment Sócrates, i la figura el·líptica del seu fill Jacintín, mort abans que ell per ingerir un got de cianur. El suïcidi de Jacintín, que en paraules de Dària 'avança el pare en el seu afany autodestructiu', marca els darrers anys de vida de Jacinto Esteva i se situa com a eix vertebrador del procés anihilador que el condueix a la mort.
Dària és qui aconsegueix filar les aportacions de tota aquesta gent, les diverses dimensions de la vida de Jacinto, així com els espais que va habitar: Barcelona, Eivissa i Àfrica. Amb valentia i lucidesa, és capaç de donar sentit al collagede peces que formen la vida del seu pare i de resoldre al seu torn la seva pròpia història personal, un drama dolorós i complex. Amb tot plegat, Jordá forma un retrat apassionant, commovedor i implacable del que fou la persona de Jacinto Esteva.
També és Dària qui tanca la pel·lícula. En la darrera seqüència, filmada a la casa d’Eivissa, reflexiona sobre el que veritablement hi havia implícit a dins l’encàrrec que li feia el seu pare: 'Jacintoem demanava que el mantingués viu després de mort [...]. Jacinto demanava que el recordés i que m’assemblés a ell. Va deixar una carta en una caixa forta de l’any 1980 demanant-me que no caigués en el fàcil pendent del sentit comú. Això era demanar-me que m’assemblés a ell'. I conclou per fi: 'El seu encàrrec se m’escapa per complet de les mans'. Repassa llavors els tres intents que ha fet d’acomplir l’encàrrec que pesava sobre ella. El primer, acabar la novel·la que Jacintova deixar a mitges. El segon, l’homenatge que va organitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona. I el tercer, la pel·lícula mateixa. I sense deixar de mirar a càmera afegeix: 'És impossible explicar algú fixant-lo en una película perquè és com congelar-lo i la vida flueix d’una altra manera, és diferent. Per més que parli mai no aconseguiré explicar la història. En tot cas, potser sigui un intent més'. Per acabar gloriosament, alliberant-se de tot el pes que ha carregat durant tants anys: 'I sobretot té el gran avantatge que estic fins al capdamunt de sentir a parlar de Jacinto'. I dirigint-se a Jordá suplica que la talli. Amb tota la intenció, el cineasta no reacciona. Llavors Dària mira l’operador Carles Gusi. La càmera li sosté la mirada uns segons, fixament, després es perd en una panoràmica cap a la dreta fins que la imatge es fon en negre i la pel·lícula troba d’aquesta manera el millor final que podia tenir.
|
