El triomf de La teta asustada, de Claudia Llosa, al festival de Berlín planteja un curiós debat sobre la nacionalitat de determinades pel·lícules. Claudia Llosa, resident a Barcelona, ha aconseguit un 80 per cent del finançament entre Madrid i Barcelona, fent que tant Televisió Espanyola com TV3 ajudessin la seva coproducció. La pel·lícula, però, s'aparta dels estàndards que podrien definir un determinat model de cinema nacional, tant espanyol com català. Llosa ha rodat la pel·lícula al Perú, a les zones perifèriques de Lima amb el desig de retratar les tensions entre una cultura ancestral, en la qual perviuen un seguit de rituals arcaics, i una modernització que avança lentament però que determina algunes conductes de la seva burgesia. Per rodar la pel·lícula no ha tingut cap complex a utilitzar la llengua quítxua i a recuperar les cançons que les dones canten per espantar els mals auguris personals. El resultat és una pel·lícula transnacional que ens indica que és possible partir de capitals internacionals per tal de finançar uns relats que reivindiquen la força d'allò local. La globalització del cinema no està renyida amb el retrat de mons petits capaços d'universalitzar les seves peculiaritats. Des d'aquesta perspectiva, La teta asustada és una obra valenta i important.

Claudia Llosa no s'ha cansat de repetir que el títol de La teta asustada remet cap a la malaltia psicològica que pateixen certes dones que són filles de dones que van ser violades pels guerrillers de Sendero Luminoso. La malaltia crea una mena d'esterilitat fruit d'una memòria que no pot esborrar-se i que es transmet de mares a filles. Fausta, la protagonista, és una dona que porta una patata a la vagina. La imatge del tubèrcul que comença a germinar es converteix en una forta metàfora de l'esterilitat de Fausta. Al començament, la seva mare mor. Ella canta una cançó en quítxua que parla que quan la mare va ser violada ella era dins del seu ventre. Al llarg de la pel·lícula, el camí que du a terme Fausta no és altre que un camí cap a l'alliberació, cap a l'exorcisme de la por heretada d'una vella memòria. Per alliberar-se de la por ha de poder enterrar el cadàver de la seva mare i ha de saber conviure amb els rituals de fertilitat que esclaten al seu voltant. Al llarg del film, la repressió sexual de Fausta és contrastada pels diferents actes que marquen el casament de la seva cosina. Claudia Llosa filma l'univers de La teta asutada amb el clar desig de donar vida a un món concret en què les velles costums conviuen amb les velles pors. Al costat d'aquest univers, trobem el món de la burgesia de Lima, encarnada per una pianista que se sent meravellada de les cançons que canta Fausta i que es sent traïda quan veu que la noia és incapaç d'entendre les lloances que ha tingut com a pianista en un concert. La vella cultura s'enfronta a la cultura burgesa, però Claudia Llosa pren partit pel vell món, ja que per ella allò més important no resideix en la vanitat generada per la modernitat, sinó per la humilitat del món antic. La teta asustada és un cant a la puresa dels gestos d'un univers primitiu on, malgrat les pors i els mals auguris, encara és possible mantenir una certa innocència.