Tot i saber que una declaració d'aquesta mena no és freqüent, he de confessar que d'en Toni Strubell me n'agraden moltes coses. Una, el seu entusiasme a prova de qualsevol torbació. Dues, la seva capacitat d'intuïció i d'anticipació: semblaria que abans que les coses passessin en Toni ja fos allí. Tres, la seva vocació pedagògica que, essent com és d'alt valor, fuig de mediocres proselitismes i fàcils adhesions. Quatre, la seva pràcticament obsessiva comparació dels fets d'ací amb els fets d'allí. I aquest allí és Europa, l'Europa del nord dels Pirineus, vull dir.

Segur que haver nascut a Òxford i haver viscut vint-i-cinc anys al Regne Unit ens en podrien donar alguna explicació. Però no totes. Quan Strubell ens diu que Catalunya és l'única nació d'Europa sotmesa a situacions d'una perversió meditada i premeditada, paga la pena creure-se'l perquè no planteja una proposta demagògica sinó que documenta amb absoluta radicalitat cadascuna de les seves afirmacions.

El que acabo d'escriure s'evidencia clarament en el llibre que Strubell ha publicat recentment titulat El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya, on passa revista, sense acritud ni cap victimisme, a les actituds, a la manera de fer, de diferents estaments de l'Estat espanyol envers Catalunya en aquests darrers trenta anys.

El balanç que en resulta deixa clares les dificultats, per no dir la impossibilitat, d'encaix entre aquell Estat i aquesta Nació, i evidencia que la transició no ha estat tan modèlica com ens l'han pretès vendre sempre i, molt especialment, gens exportable en benefici dels que n'haurien de ser els hipotètics receptors.

Les anàlisis que ens presenta són diverses: des del procés de negociació de l'Estatut i les campanyes de boicot endegades en contra seu, fins al paper de la judicatura i la reiterada i persistent voluntat d'alguns dels seus membres de mantenir l'statu quo heretat de la dictadura. Des del cas de TV3 al País Valencià, que s'afegeix a la decidida i constant campanya d'aculturització catalana promoguda per la majoria de forces polítiques que allí tenen responsabilitat de govern, fins al més conegut cas dels papers de Salamanca i la Comissió de la Dignitat, de la qual l'autor del llibre ha estat impulsor, coordinador i indiscutible alma mater.

El recorregut analític continua i passa revista a les cada vegada menys avergonyides actuacions dels partits polítics amb implantació d'àmbit estatal (ací Strubell hi hauria d'haver fet jugar també els estrictament catalans), a les inclassificables declaracions de la jerarquia eclesiàstica i de la COPE com la seva nau capitana o a les flagrants mancances de la llei de la memòria històrica, que a hores d'ara encara no ha reparat degudament la memòria de les víctimes del franquisme. L'autor ens aporta encara unes lúcides reflexions en relació amb les causes de l'actual anonimat del president Macià, al descarat sacrifici del president Maragall i una molt interessant comparació de la diferència de tremp entre la Catalunya del 1906 i la del 2006.

Strubell, una vegada més, ens ofereix un treball de qualitat, una feina ben feta que acaba amb una pluja d'idees i propostes de futur que haurien de ser tingudes en consideració. I ens torna a demostrar que és un home amb moltes afinitats i amb una fidelitat estricta al nostre país.