Dels catorze panells només un està dedicat a Catalunya (cinc a Andalusia i ni un a les Illes Balears, per posar dos exemples). Els experts el consideren «entre els tres o quatre millors» del conjunt, assegura Felipe Garín. Sorolla va dubtar, molt més que en els altres murals, on situar l'escena del que seria el desè panell. El mes de setembre del 1915, el pintor valencià s'instal·la a Barcelona, per bé que ja hi havia fet una breu estada abans en el decurs de la qual s'havia entusiasmat pel port. «És bell, bell...», escriuria a la seva dona. Però el setembre del 1915 ja no ho té tan clar. I, per les raons que siguin, el rebutja definitivament. A partir d'aquí, un Sorolla desencisat, baix de moral i malalt –es queixa repetidament de tremolors– comença a buscar llocs que li serveixin d'escenari, llocs que l'ajudin «a veure el quadre». Sorolla busca a Catalunya «l'emblema de tota la costa mediterrània», remarca Garín. En la recerca, que se centra en platges i en penya-segats, l'aconsellen els artistes Carlos Vázquez, Anglada Camarasa i Rusiñol. El porten a Arenys de Mar, a Tarragona i a Sitges. Res li va bé, fins al punt que es desespera. «Si no trobo res millor, potser el fons del quadre està allí», va escriure referint-se a Sitges. Finalment, Carlos Vázquez l'anima a visitar la cala de Santa Cristina, a Lloret de Mar, que l'acaba convencent del tot: «És una meravella.» Més endavant, però, tornaran els dubtes, ara sobre els catalans que ha de pintar: «He ensopegat amb la falta de caràcter pintoresc en les gents.»

El mes de desembre acaba el mural, una composició simbòlica que evoca la pesca i la seva comercialització. Garín hi veu clares influències de Cézanne en la resolució dels pins. Catalunya. El peix n'és el títol.