La retallada ordenada per la Unió Europea suposaria, si es portés a la pràctica tal qual, un cop mortal al canal Segarra-Garrigues i a la resta de projectes econòmics i socials que bona part de la societat lleidatana hi ha posat al darrere. El desembre del 2007, vuitanta institucions, partits polítics associacions empresarials, sindicals, ecologistes i ciutadanes signaven a Tàrrega el Compromís x Lleida, una declaració de principis en què es comprometien a convertir el canal en una font de riquesa per al conjunt del territori per mitjà d'un ús raonable de l'aigua, impulsant el desenvolupament de secans de manera sostenible, fomentant l'agricultura ecològica, fugint de la simple hiperproducció agrícola que permeten els regadius moderns, i generant noves oportunitats empresarials, socials, culturals i turístiques que s'escampin al conjunt del territori.
CONTENCIÓ PEL «DESARROLLISMO» HÍDRIC
Es volia evitar, doncs, el que ha passat en altres transformacions de regadius d'altres àrees del sud d'Europa, com ara Castella-la Manxa i Múrcia, en què la introducció de regadiu ha desplaçat les activitats i poblacions originals sense generar riqueses en altres sectors econòmics excepte el de la construcció, amb un boom residencial que ha canviat per sempre el paisatge i la manera de viure a la zona.
En comptes d'això, l'aigua del canal Segarra-Garrigues havia de servir, segons els signants del Compromís x Lleida, per al foment d'un teixit empresarial nou format per petites explotacions agrícoles de qualitat ambiental, en col·laboració amb la investigació agroalimentària de la Universitat de Lleida, i amb un desenvolupament general dels pobles de les comarques de Ponent en sectors que van més enllà de l'agrari i sense degradar el territori. Aquesta autocontenció havia estat assumida fins i tot pels mateixos pagesos amb l'objectiu d'un desenvolupament més sostenible.
DISPUTA POLÍTICA I REPARTIMENT DE CULPES
Però la retallada de les àrees de reg que planteja la Unió Europea, amb els pagesos regants com a principals perjudicats, pot fer desaparèixer l'equilibri de bons propòsits entre els diferents firmants del compromís. Des que l'1 de febrer la Comissió Europea va fer el seu dictamen sobre el Segarra-Garrigues, s'han succeït a Lleida les mocions i resolucions unànimes reclamant a la Generalitat i a l'Estat espanyol una defensa ferma del canal i que s'estudiïn a fons alternatives originals que facin compatible la protecció de les aus i les àrees de regadiu. Però un cop fora de les sales de plens de la Diputació i de la Paeria, els grups polítics i les entitats es tiren els plats pel cap.
Segons els partits de govern, el problema rau en la poc rigorosa declaració ambiental del projecte que es fa fer el 2002, la qual va permetre que la societat proteccionista SEO/Birdlife fes prosperar la seva denúncia per la falta de zones ZEPA. El delegat de la Generalitat a Lleida, Miquel Pueyo, confia que les gestions del govern a Brussel·les corregiran allò que no es va fer bé el seu dia. El diputat de CiU, Ramon Espadaler, acusa el govern de no haver fet res des de la sentència del tribunal d'Estrasburg del 2007, que instava a ampliar les ZEPA, fins ara, quan la Comissió Europea ha decidit fer-ho pel seu compte a causa de la falta de resposta de l'Estat espanyol i la Generalitat. Espadaler, hi veu la «mala fe» d'ICV, grup al qual acusa de voler fer inviable el canal, «desídia» del PSC davant d'això i «impotència» a ERC. Des d'Unió de Pagesos, en canvi, la culpa és de tots dos governs: uns per fer el projecte el seu dia vulnerant les directrius ambientals, i l'altre per no haver fet cas de les advertències de Brussel·les.
)
)
