diumenge, 15 de febrer de 2009
> Del reialme de la televisió a Bollywood
cinema
«SLUMDOG MILLIONAIRE» / ÀNGEL QUINTANA.
|
E n una pel·lícula italiana de l'any 1974, C'eravamo tanto amati, d'Ettore Scola, hi havia un jove que es presentava a un concurs de televisió disposat a guanyar un milió. En la recta final havia d'explicar perquè plorava el nen protagonista de Ladri di bicicleta, de Vittorio de Sica, i en comptes de contestar perquè li havien robat la bicicleta del seu pare explicava que plorava perquè el director li deia en el moment de rodar que premés un objecte punxegut amb les mans fins que li caiguessin les llàgrimes de tant de dolor. El jove era desqualificat perquè sabia més coses de les que havia de saber. Si he pensat en aquesta escena de la pel·lícula d'Ettore Scola, a propòsit de Slumdog Millionaire, ha estat perquè el concurs televisiu de l'obra de Boyle guarda més d'un paral·lelisme. El conflicte central de la pel·lícula radica a saber si un jove nascut en els barris baixos de Bombai serà capaç de guanyar un concurs de televisió. El jove no té prou cultura per arribar a la final i convertir-se en milionari, però en canvi sí que té una gran experiència viscuda que no para de donar-li pistes en el moment de respondre a les preguntes. Algun record del seu passat emergeix i l'ajuda a poder descobrir quin va ser el tercer mosqueter que va acompanyar Athos i Portos. El problema no és la manera com la intriga televisiva puntua aquesta reflexió sobre l'èxit social dins d'un món en crisi, sinó en la lectura que la pel·lícula fa de l'experiència com a font de coneixement. Danny Boyle filma el reialme televisiu com l'antítesi del món que ha marcat l'existència de Jamal –Dev Patel– en què allò que sempre ha dominat ha estat la misèria. Des de la primera escena en què ens mostra una hipotètica escena de tortura, Boyle és incapaç de trencar una imatge estereotipada de l'Índia. Enfront de la ciutat dels turistes, hi ha uns barris baixos –els mateixos que Mira Nair va filmar a Salaam Bombai– que són vistos amb una clara projecció miserabilista pròpiament occidental. El relat de la misèria, la crònica de la picaresca i les històries de supervivència són el contrapunt agre d'un relat que des del primer moment vol conquerir el cor del públic. En el reialme de la televisió, Jamal pot ser el rei perquè la vida li ha donat tot allò que a la resta dels humans ens han donat els llibres. El discurs de Danny Boyle és monolític i no busca altra cosa que l'emoció sentimental fàcil, la falsa identificació amb els desheretats. Slumdog Millionaire no és la pel·lícula sorpresa dels Oscar. Només és la manifestació d'un cinema falsament independent que es col·loca de manera vistosa l'etiqueta de transnacional per acabar jugant als excessos sentimentals en nom d'una certa vocació multiètnica. El resultat final és una pel·lícula previsible, falsa i hipòcrita. En l'última escena, Danny Boyle aconsegueix suplantar la misèria per un número musical, com si amb el gest volgués indicar que la seva fita no és altra que la d'aconseguir que Hollywood reconegui Bollywood. Per fer-ho no cal explorar les arrels d'una determinada identitat; només cal jugar amb el pastiche postmodern i derivar l'estètica MTV amb la que va triomfar a Transpotting, cap al món dels desheretats de Bombai.
|
)
