A la Galeria del dimarts 27 de gener parlava del soroll i desori que sovint regnen a les biblioteques, i de la consegüent dificultat per poder-hi trobar el silenci i la tranquil·litat indispensables per a la lectura, consulta, investigació o estudi. M'avanço a aclarir –més avall fa falta– que un article d'opinió –una galeria d'aquest diari– no passa de focalitzar, d'insistir en una particularitat d'un conjunt; a la manera dels epigrames, i amb més o menys gràcia, pretén subratllar una part del tot; si algú –és un suposar– escriu que a tal hospital hi fa massa calor, o que –torna a ser un suposar– els dinars arriben a deshora, no està pas qüestionant l'excel·lència dels cirurgians ni tan sols l'eficàcia global del centre. Mestres i pares m'entendran de seguida... Amb tot, els anys solen ajudar a distingir, graduar, discernir; però de moment diem que un article d'opinió no s'hauria de contrarestar, neutralitzar, amb un recitat de manual políticament correcte.

De la dita Galeria n'he rebut tres ecos: una carta particular d'assentiment i dues tribunes de procedència institucional i no pas contràries en el fons: «És indubtable que calen espais on els estudiants puguin trobar eines, recursos i la concentració suficient per estudiar [...]», «la biblioteca pública hauria de poder oferir aquest servei [...]», etc. Es mostren, en canvi, susceptibles amb la forma –què hi farem!–, i es queixen d'inexactitud i parcialitat perquè no s'adonen, o no es volen adonar, d'allò que dèiem: responen a un articlet de 16 línies amb una generosa tribuna (com aquesta), amb cites de la memòria de la subdirecció general, de la llei de biblioteques de no sé quin any, i, agafin-se, del manifest de la Unesco! Canonades d'artilleria pesada, disparada a cegues i amb munició per a salves. Sembla que aprofitin l'ocasió per regalar-se les orelles –o la vista– amb exhibició de xifres i percentatges que jo no he discutit i que no vénen a tomb amb el que plantejo i que reconeixen explícitament.

Els percentatges elevats amb relació a consums, assistències i popularitats, seguint la moda d'avui, i també els de les biblioteques, són considerats un èxit. Les xifres relacionades amb els llibres, els documents i les persones que hi tenen relació, només i senzillament a mi em sembla normal que augmentin, i, si fos el contrari, ho consideraria un fracàs dels responsables de la intenció «política» i la gestió administrativa, i s'haurien llençat els diners del contribuent. Amb tot, donar per bo l'augment per l'augment del nombre d'assistents a una biblioteca –o a qualsevol altra oferta– ho considero arriscat. Des que es fan òperes en els estadis de futbol, el nombre de consumidors de bel canto, en xifres, ha augmentat, ara: ha millorat la sensibilitat i la cultura musical personals i col·lectives? L'invent de la reforma educativa ha assolit que el 100% de la franja d'edat fins a setze anys cursi ESO; i bé: ha millorat l'aprenentatge i han augment els coneixements, o ens hem de refugiar en els obsolets «nou concepte d'aprenentatge», «progressa adequadament» i «necessita millorar»? Que em fan pensar amb la manera de referir-se a les biblioteques com a «centres dinàmics promotors de cultura» freqüentats per «persones de totes les generacions i orígens» que hi troben «allò que necessiten per desenvolupar-se tant culturalment com socialment» amanides amb proclames de modernitat i d'europeisme. Europeisme? Deixo constància que, posem, a Alemanya és inimaginable un clima bibliotecari semblant al massa habitual en la nostra latitud. Ai de les xifres i els percentatges perfumats amb complaent –autocomplaent si més no– retòrica oficial!

Insisteixo, doncs: avui dia, a les biblioteques de la nació sol haver-hi un nivell de desori difícilment compatible amb la concentració i amb l'estudi seriós; he dit «sol haver-hi» perquè poca cosa del que és humà és generalitzable. No en són responsables tots els usuaris, però sí que els responsables són entre els usuaris. I repeteixo: els estudiants que estudien i totes les persones a les qual els és grat el silenci per treballar, llegir, consultar, investigar... necessiten uns espais adequats que podrien ser perfectament compatibles amb les sales on es toleri, i fins i tot es fomenti, el que un col·lega en diu sarcàsticament «un altre concepte del silenci». Les biblioteques poden ser més que aules de lectura i estudi sempre que puguin ser també aules de lectura i estudi.