Em truca en Ramon Solsona per preguntar-me si a Mataró diem «portaplatets». En Ramon Solsona fa cada matí una secció que es diu La paraula del dia al programa de Jordi Basté de RAC1, i vol munició per demà. Sí, Ramon, a Mataró diem «portaplatets» per dir «delator». En realitat portaplatets, expressió treta del llenguatge escolar, és més suau que delator. És com la diferència que hi ha entre dir «espieta» i dir «espia». Mentre aquests dies a Madrid només es parla dels espies del PP i de l'escopeta nacional protagonitzada pel jutge Garzón i el ministre del PSOE Bermejo, en Ramon i jo sortim de cacera de paraules i parlem de portaplatets. La política espanyola –i la catalana de propina– és tan poc estimulant que m'he fet el propòsit de no parlar-ne gaire i de buscar sortides paral·leles. Gràcies, Ramon, per portar-me de munteria. Munteria, que segons el diccionari que consulto vol dir «cacera major, normalment amb gossos i a cavall», no és una paraula que es faci servir gaire, en català. Nosaltres som de cacera menor. Així ens va. Ens va com Josep Sazatornil a la pel·lícula de Berlanga. Mentre ell volia vendre porters automàtics, els altres, els de Madrid, resolien problemes d'alta política, o almenys de la política que compta i dringa. El conseller Castells, si anés de munteria pels camps de Jaén, tornaria amb un colomí. De fet, sempre que va a Madrid torna amb un colomí amb plom a les ales que es diu finançament.

Li explico a Ramon Solsona, ja que hi som posats, que a Mataró també diem «fer toris» per dir «fer campana» Ja ho sabia. En Ramon ho sap tot. Fa uns anys, davant un institut de Mataró es va obrir un bar amb aquest nom: Toris. Llavors jo dirigia l'edició del Maresme d'aquest diari i ho vaig trobar molt enginyós. Muntar davant un institut un bar que nomia (nomia!) Toris era una provocació. En Xavier Galceran, perdiguer de raça, va escriure la informació, i quan el seu text va arribar als correctors de Girona –llavors, com ara, la majoria dels correctors eren a Girona– ens van telefonar per dir-nos que no entenien la gràcia. «Toris? Al diccionari ens surt que és un partit anglès.» Unes paraules que tu tens per normals i que dius cada dia són intel·ligibles a uns pocs quilòmetres de distància.

També informo en Ramon que a Mataró dels xuixos, la pasta farcida de crema de la qual els gironins s'atribueixen la paternitat, en diem globets. Un dia que vaig dir a l'Emili Gispert, director d'aquest diari i fill de forner, que a Mataró dels xuixos que el seu pare elaborava en diem globets, va exclamar: «Mira que sou rars, els de Mataró.» El cas és –li comento a en Ramon– que un dia vaig anar a comprar torrons a can Foix de Sarrià, la pastisseria del poeta J.V. Foix, i me'ls van embolicar amb un paper imprès que deia que una de les especialitats de la casa eren els loubets. De seguida vaig pensar si el globet mataroní no era una corrupció o, com n'anomenen els filòlegs, una ultracorrecció de la paraula loubet. Vaig investigar i vaig trobar que el famós cuiner i creador de postres Auguste Escoffier (1846-1935) havia nascut en un poble prop de Niça que es diu Villeneuve-Loubet. Els gironins afirmen que el xuixo va ser creat a principi del XX pel pastisser Emili Puig, però ¿no podria ser que aquest Puig hagués après de fer xuixos al costat d'Escoffier, el qual hauria batejat el pastís amb el nom de la seva ciutat, i el nom es va perdre en arribar a Girona? Xuixo es veu que ve de chou à la crème. De chou derivaria chou-chou, i de chou-chou, xuixo. En Ramon i jo ens diem que seguirem apuntant. Només li recordo que Villeneuve-Loubet és el nom afrancesat d'una ciutat de la Provença, i que com deia Narcís Comadira fa poc a la revista Presència evocant unes paraules malèvoles de Josep Pla, J.V. Foix escrivia em provençal com Espriu escrivia en castellà i Carles Riba en llatí, pensant-se que ho feien en català. A veure si gràcies a globet-loubet descobrirem que a Mataró parlem en provençal per vés a saber les influències.

Mossèn Cinto sortia a caçar paraules pels Pirineus amb una maleta i un paraigua; mossèn Alcover ho feia amb sotana i un barret de teula, i Joan Coromines, amb xiruques. Ramon Solsona va a cop de telèfon, ones hertzianes i internet. Quedem per degustar un loubet a Sarrià, un globet a Mataró i un xuixo a Girona. No hi ha munteria que no acabi amb un àpat.