Quan el 2001 Artur Mas va pactar amb Aznar el finançament de Catalunya, va assegurar que era un excel·lent model i en va blasmar qualsevol crítica. Model que ben aviat es va veure que no era ni el millor ni el que convenia més a Catalunya. Avui encara ens regim per aquell pacte, i ja n'hem vist les més que evidents mancances.

El procés de negociació i aprovació de l'estatut portà a un nou model de finançament que no només supera en mètode de càlcul el que va pactar Mas, sinó que té actualitzacions permanents en funció dels paràmetres que s'assignen a cada concepte i en l'augment en la participació dels impostos.

No és un procés de negociació fàcil. Hi ha terminis sobrepassats perquè la tossuderia del govern de la Generalitat, no donant per bones algunes de les propostes, fa que la negociació segueixi. El govern no s'aixecarà de la taula fins que no aconsegueixi un bon model i una bona quantitat de recursos del tot necessària per poder millorar els serveis que avui dóna la Generalitat, en perill d'asfíxia en aplicació del que s'esdevingué el 2001.

Històricament s'ha demostrat que quan els partits catalans van de comú acord el rendiment és molt més alt. Però no la unitat fictícia i desestabilitzadora –com quan es demana el vot negatiu al pressupost per part del PSC–, sinó la unitat basada i pensada per afavorir el país, servir Catalunya. Vull recordar, en aquest sentit, que aquest pressupost amb mancances lògiques servirà a Catalunya per les quantitats que inclou en inversió pactada i per l'augment important de recursos a la llei de la dependència. En tot aquest procés hem vist que CiU, usant el permanent baladreig, repetint-se en falsos arguments, com en una veritable cançó de l'enfadós, ha anat preparant el terreny per poder-se desmarcar de l'acord quan arribi. Serà un bon acord, però ells ja tenen clar que no es podrà valorar positivament. Pot més el seu neguit partidista i la seva deriva cap a un radicalisme verbal estèril que no la posició comuna de treballar per tenir un bon sistema de finançament. El ball de xifres que s'ha anat donant, com la quantitat que hauria d'arribar a Catalunya, ha anat variant no sols en funció de quin dirigent convergent les donava, sinó amb la clara voluntat de desestabilitzar. Voluntat de fer trontollar una negociació que amb el rigor, la fermesa i la necessària discreció està portant el govern. La xifra final és important, sense cap mena de dubte, però encara és més important el model per arribar a la xifra. De la negociació, del model, avui en depenen en gran part els recursos que rebrà la Generalitat durant molts anys. Per tant, quan hom planteja la negociació per un mitjà i llarg termini positiu, no pot emmirallar-se amb quantitats, sinó com arribar al millor sistema que estigui previst i d'acord amb el text estatutari, no fora d'ell com ara insinua CiU. Això són figues d'un altre paner. Malgrat que un darrer estudi d'opinió assenyali que només els 2% dels catalans i les catalanes estan preocupats pel tema del finançament, no hi ha dubte que és una negociació fonamental per aquest present i, sens dubte, amb vista al futur. El govern de la Generalitat ha donat prou proves de fermesa en defensa d'un model que combini la solidaritat, l'equilibri de les balances fiscals, la ponderació sobre la població, incloent-hi la immigració, i el principi d'ordinalitat. La fermesa, el rigor, la claredat de les propostes del conseller Castells contrasten amb la posició confusa, volgudament imprecisa, de quantitats canviants sense criteri de CiU, deixant clar que creu que el finançament és una eina per intentar debilitar el govern de la Generalitat. No considera, ni aposta, per veure-hi una oportunitat d'unitat per aconseguir bons resultats que garanteixin la necessària i imprescindible suficiència financera per bastir un projecte de país amb els drets essencials de la ciutadania coberts. Es diu reiteradament que és millor un no-acord que un mal acord. Possiblement, però estem convençuts que l'acord és possible, que la fermesa i un sòlid argumentari faran entendre finalment que Catalunya no vol privilegis, simplement vol poder desenvolupar les seves polítiques sense oblidar la solidaritat. I és en aquest sentit que la reiterada cançó de l'enfadós de CiU no sols cansa sinó que és manifestament inútil. Hi haurà finançament, serà un bon model i serà una bona quantitat.