Als cinemes hem pogut veure en els darrers dies que a Alemanya, tant en el temps de la Segona Guerra Mundial com als anys seixanta, els residents acostumen a parlar anglès. Així, Tom Cruise adquireix a Valkyria el posat d'un militar nazi fastiguejat pels excessos de Hitler que dirigeix una fracassada trama contra el führer, i a El lector, l'alemany Bruno Ganz parla en anglès per tal de representar el paper d'un professor d'una facultat de dret que reflexiona en veu alta als seus alumnes sobre el problema de la culpabilitat històrica alemanya. Malgrat que ens costi penetrar en el món de l'Alemanya americanitzada que ens proposen les dues pel·lícules, en tots dos casos hi ha un seguit d'elements identitaris en alemany que ens recorden que la qüestió de la versemblança lingüística pot ser sublimada per raons comercials. El problema generat per aquestes dues pel·lícules ens pot conduir a la Barcelona de postal de Woody Allen a Vicky, Cristina Barcelona, on els rètols de les botigues de fruita eren tots en castellà i on Javier Bardem passava una bona estona recordant a l'enèrgica Penélope Cruz que parés de renegar en castellà perquè la pel·lícula que filmaven era en anglès. Així, mentre Steven Soderbergh s'esforçava perquè el seu Che circulés pel món en castellà, Clint Eastwood feia que els japonesos de Cartas de Iwo Jima parlessin la seva llengua o Dany Boyle a Slumdog millonario es proposa guanyar l'Oscar amb una pel·lícula parlada un 50% en Indi, altres cineastes continuen imposant la globalització lingüística en un cinema que cada cop és més transnacional.

Totes aquestes reflexions sobre si la versemblança lingüística o identitària és més important que la versemblança comercial, es compliquen quan ens trobem pel·lícules rodades a Catalunya que no només eliminen la llengua del país, sinó també tots els signes d'identitat. La majoria d'aquestes pel·lícules són d'una productora catalana, i a més tenen subvenció de l'Institut Català d'Indústries Culturals de la Generalitat. Fa uns mesos vam veure que Cobardes, de José Corbacho i Juan Cruz, ens mostrava un l'Hospitalet monolingüe on en comptes de Mossos d'Esquadra encara hi havia Guàrdia Civil. Ara, Manuel Gómez Pereira, a El juego del ahorcado, ens mostra una inventada Gerona, en la qual l'any 1989 pels seus carrers no hi havia cap mena de signe identitari català. Podem admetre, per motius de versemblança, que els protagonistes castellans d'una pel·lícula parlin castellà si són a Girona; el que resulta més curiós és veure com tots els rètols en català han estat maquillats en castellà. Són tan fortes les hipotètiques raons comercials que fan que sigui necessari esborrar completament el català i tots els signes identitaris d'una ficció?

Entre les pel·lícules que aquesta setmana han ressuscitat de l'oblit, gràcies a les caceres del jutge Garzón, hi ha La escopeta nacional, de Luis García Berlanga. No sé si recorden la pel·lícula, però hi havia el personatge anomenat Jaume Canivell, interpretat per José Sazatornil, que feia negocis empresarials a Madrid. La pel·lícula de Berlanga era en castellà, però respectava el català que parlava José Sazatornil amb la seva amant, Mònica Randall, fins al punt que la llengua catalana era tan o més important que l'indi respecte a l'anglès a Slumdog millonario. Si l'any 1977, amb La escopeta nacional, no hi havia cap recel a afirmar que el català no era cap obstacle comercial, per què ara es tenen recels?