dimecres, 11 de febrer de 2009
> De la sardana al «zapateado»
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
D ies enrere, vaig escoltar per televisió una altra atzagaiada de les que ens dediquen els carpetovetònics del centre de la península Ibèrica, que continuen estimant-nos bojament i es desfan per entendre la nostra idiosincràsia (excepcions a part). No en recordo el nom, però es tractava, em sembla, d'una portaveu de Castella-la Manxa. La senyora, parlant del finançament dels pobles d'Espanya i del famós Estatut de Catalunya, es va despenjar amb una certa ironia, dient, més o menys: «El Estatuto me suena a sardana.» Home! Si realment fos així, aquesta dona hauria après molt, entre altres coses, de germanor, d'igualtat, de solidaritat, de ponderació, d'equilibri, de justícia social, de pau, d'elevació de l'esperit, és a dir, de tota una sèrie de coses que era justament de les que estava més allunyada i que són les virtuts que, plàsticament, es poden veure encarnades en la concepció actual de la sardana, independentment que, en els seus orígens, fos, com tantes, una dansa arrauxada. La senyora s'ho ha mirat malament. És possible que, donat el seu estat d'ànim que jo en dic «de llaga d'estómac», més que dir que li recordava la sardana, havia d'haver parlat del zapateado, ball andalús en el qual els practicants marquen els compassos percudint fortament el terra amb els talons de la sabata. Més o menys –si bé, llavors, de forma descompassada– el que fan els nens petits quan els porten la contrària en alguna cosa o no poden aconseguir el que volen. Com la senyora governanta de la Meseta.
|
