Ha hagut de ser una historiadora italiana la que fes la gran narració dels 23 anys de govern de CiU. Es diu Paola Lo Cascio, va néixer a Roma l'any 1975 –el de la mort de Franco–, i el llibre resultant dels seus estudis que ahir va presentar es titula Nacionalisme i autogovern; Catalunya, 1980-2003. L'ha publicat Editorial Afers, té prop de 400 planes de lletra atapeïda plenes de notes i és el resultat d'una tesi doctoral que ha dirigit el doctor Agustí Colomines. Jordi Pujol, el gran protagonista de l'estudi, el fil que uneix l'obra portada a terme pels seus successius governs, en va fer la presentació a l'aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

És important ser observats científicament per gent de fora. Els indígenes carreguem massa sovint a sobre tots els prejudicis i partits presos acumulats pels anys i per les vivències personals. Paola Lo Cascio va arribar a Catalunya amb uns prejudicis diferents, molt italians, molt jacobinistes, que no prometien res de bo i que el director de la tesi va exigir que corregís abans de posar-se a la feina. Encara li va fer una altra exigència: que abans d'acabar el treball s'expressés correctament en català. Ahir va quedar demostrat que la historiadora va fer cas del seu tutor amb escreix. La senyora Lo Cascio parla un català perfecte.

I bé, quina és la novetat que una estrangera ha vist en els governs de Pujol que no haguem vist, que se sàpiga, els d'aquí? Doncs que l'èxit de CiU no va consistir a presentar-se o a ser percebuda com una força nacionalista sinó com una força nacional, «que no és el mateix». És una força nacional, segons Lo Cascio, la que és capaç de sintetitzar, de recollir sensibilitats polítiques diferents. La llei de normalització lingüística, per exemple. No va ser la imposició d'un govern nacionalista –i ho podria haver estat quan va disposar de majoria absoluta i més tractant-se d'una llei tan sensible i fonamental per a qualsevol nacionalista– sinó que va ser consensuada i aprovada per unanimitat al Parlament, i encara fruit d'una iniciativa del PSUC. És una força nacional, segueix Lo Cascio, la que munta una xarxa hospitalària sense tenir en compte que en moltes ocasions les ciutats més beneficiades són governades per partits adversaris. Pujol, a la presentació, havia dit que CiU havia hagut de governar davant l'hostilitat no de l'oposició, que això és normal, sinó dels sectors intel·lectuals que creen opinió a través de la premsa. ¿Com és que, tot i així, vam governar 23 anys i molts amb majoria absoluta? Lo Cascio va donar resposta a la pregunta que Pujol no se sap contestar: perquè CiU era tinguda pel votant –un votant que després en altres eleccions votava diferent– com una força nacional. El pal de paller.

L'estudi és tan minuciós que Pujol va arribar a dir que potser no li caldria escriure el segon volum de les memòries que està preparant, on narra l'obra de govern. Era broma. Una cosa és allò que els historiadors expliquen des de la distància, i en el cas de Paola Lo Cascio de distància geogràfica i mental, i una altra és el que pot aportar el protagonista dels fets relatats: aquella decisió que sembla incomprensible, aquella altra que segur que serà criticada però que el polític ha de prendre, moltes vegades en soledat, sabent que és equivocada o criticable. «De vegades, entre dues opcions no n'hi ha cap de bona.»

Pujol va qualificar de «molt bo» l'estudi de Lo Cascio però li va fer unes observacions. La historiadora va dir que algunes les tindria en compte per a edicions o treballs futurs, i unes altres ja les hi va discutir llavors mateix. Per Lo Cascio, CiU va deixar de ser l'eix central que havia estat, va perdre la capacitat de síntesi, quan va emprendre l'ordenació territorial, un projecte pensat per als interessos ara sí nacionalistes de la formació. La Lo Cascio no es talla. Els que fan observacions des de fora ja ho tenen: o s'arronsen perquè se saben intrusos o planten cara perquè els mèrits els ho permeten. Paola Lo Cascio és d'aquestes segones. Petita, menuda, però un gran caràcter. De fora ens comencen a mirar.