Hi ha pel·lícules que desconcerten. El curioso caso de Benjamin Button es mou en el risc de caure pel pendent d'allò ridícul, però que mai hi acaba de caure. La pel·lícula no només és capaç de sublimar allò més tronat, sinó que quan ho sublima és capaç de crear grans emocions amb un seguit d'imatges que, d'entrada, estaven condemnades al fracàs. En la capacitat de sublimar-ho tot i de fer d'allò inversemblant motiu d'admiració incondicional radica el misteri d'aquesta obra que certifica, per a qui encara no ho tenia clar, que David Fincher és un dels més grans cineastes americans.

Per què pot ser ridícula El curioso caso de Benjamin Button? El primer element absurd que la guia està en el seu pretext argumental, l'únic element que es conserva del conte original de F. Scott Fitzgerald, i que té a veure amb la història d'un personatge que neix vell i mor com un nadó. El temps de la faula avança al revés i entra en contradicció amb la linealitat del temps històric. La dilatació temporal fa que la pel·lícula tingui, per una banda, l'estructura d'una obra grandiloqüent i que, per una altra, hagi de jugar constantment amb els efectes de maquillatge. Així, l'espectador es trobarà amb un Brad Pitt deformat que acaba tenint cara d'anunci de iogurt o amb una Cate Blanchet que vol ser més jove del que aparenta i que acaba amb el rostre irrecognoscible per les arrugues. El maquillatge tot ho determina, ja que del seu virtuosisme depèn la versemblança d'una història que, encara que travessi tot el segle XX, resulta poc creïble. El curioso caso de Benjamin Button pot resultar ridícula si ens creiem que els personatges travessen veritablement la història o si ens creiem que amb unes quantes capes de maquillatge n'hi ha prou per mostrar l'envelliment.

L'espectador que s'enfronta a El curioso caso de Benjamin Button ha de fer abstracció de tota possible filiació realista per observar la pel·lícula com una faula. El personatge de Benjamin Button és, per exemple, reflex d'una Amèrica que va néixer vella i que ha fet tot allò possible per rejovenir-se. L'huracà Katrina, que marca el límit de la història, no és només el símbol d'una catàstrofe natural, sinó l'element que representa per a Amèrica la fi del segle XX. És la representació màxima del fracàs de l'era Bush, que no va dur els americans cap al segle XXI sinó cap a l'agonia del segle XX. Encara que tots aquests elements ens duen cap a la història americana, la pel·lícula funciona sobretot com una gran faula sobre la tensió eterna que tots podem viure entre l'ésser i l'esdevenir. En el nostre present tots som una cosa concreta, però mentre som no parem de somiar en allò que podem esdevenir. El problema sorgeix quan aquest esdevenir –futur– està lligat amb el pas del temps, amb la vellesa i amb la nostra decadència. En l'horitzó d'allò que serem hi ha sempre la mort, i aquest fet constitueix la tragèdia inevitable. Benjamin Button no fa més que alterar aquesta dialèctica. El futur no és només un somni utòpic, sinó una realitat complaent. Quan Benjamin esdevé un altre, aquest altre és sempre més jove de com realment és. Aquest fet crea una tensió, ja que el personatge acaba esdevenint el mirall de l'envelliment dels altres. Malgrat tot, a l'horitzó de Benjamin Button també hi ha la idea de la mort. David Fincher sap jugar amb la grandiloqüència del cinema clàssic, amb el to dels grans melodrames capaços de complaure en la cerimònia dels Oscar, per acabar formulant una gran faula on no es parla només d'Amèrica, sinó d'allò que acabarem sent nosaltres mateixos. El camí que du d'allò ridícul cap a allò sublim és fàcil de transitar.