N o diu res a favor de la meva sensibilitat, però quan una meva amiga va trencar amb el seu xicot marroquí vaig pensar: «Meeer... s'ha acabat el cuscús!» Certament, mai més no he menjat el cuscús d'en Hassan, una delícia gastronòmica que, a més, degustàvem en àpats que adquirien un caràcter ritual. Quan vaig veure la pel·lícula La graine et le mulet, del cineasta francès d'origen tunisià Abdellatif Kechiche, vaig sentir una renovada enyorança de la menja que, de tant en tant i pregant-lo moltíssim, preparava en Hassan. La remembrança devia ser inevitable, perquè ho era de la relació més memorable que he tingut amb el cuscús i perquè aquest es fa omnipresent al film de Kechiche, distribuït comercialment a l'Estat espanyol amb el títol de Cuscús, que simplifica l'original en prescindir de le mulet (mújol), és a dir, del peix, que també és fonamental. Aquest acompanyament del peix em va resultar desconcertant. Cuscús amb peix? No es menja habitualment, la sèmola, amb les diverses verdures i carns (sense porc, és clar) amb les quals s'ha preparat el brou?

Anunciada la importància del cuscús, però també del peix, amb el títol original, explicàrem l'argument d'aquesta pel·lícula rodada a Seta: un home gran d'origen nord-africà perd la feina a les drassanes i decideix convertir en realitat el somni d'obrir un restaurant en un vaixell ancorat al port. Ho aconseguirà, però no sense dificultats administratives que posaran a prova la seva tossuderia (una qualitat, per cert, del mújol) durant el procés d'unes gestions que farà amb l'ajuda inestimable d'una noia enèrgica i decidida que, separat l'home de la seva dona, és la filla de la seva amant. El plat estel·lar del restaurant serà, com pot imaginar-se, el cuscús acompanyat de mújol. De fet, aquest és el plat que, periòdicament, reuneix entorn d'una taula la família a la qual l'home, tot i la separació de la dona, continua vinculat. Al capdavall, són els seus cinc fills, alguns dels quals han format la seva pròpia família. Però, a més, la relació amb l'exdona és prou cordial (Kechiche, trencant tòpics i estereotips, mostra la transformació de les famílies nord-africanes i dels rols que hi tenen les dones dins del món occidental o, de fet, a les antigues metròpolis) perquè sigui la cuinera del cuscús que se servirà al nou restaurant. La idea d'obrir-lo l'explica l'home en un d'aquests àpats familiars amb cuscús i peix que, amb la càmera a la mà i atent als gestos i les paraules dels comensals, Kechiche filma en una seqüència excepcional d'una mitja hora de durada. És un dels grans moments, si no és el millor, d'una pel·lícula que, a parer meu, adquireix més força quan, com si disfrutés del pur present, és més a prop de la vida i en certa manera renuncia a la narració, tot i que aquesta resulti imprescindible al també director de L'esquive (L'esmunyedissa), film en què els alumnes d'un institut de la banlieue de París assagen una obra de Marivaux.

Que la possibilitat d'atrapar a la manera de Pialat alguna cosa de la vida en brut, malgrat que estiguessin prèviament escrits els diàlegs d'una seqüència com la de l'àpat familiar, li resulta tan important com el desig de la narració ho va explicar (com ho deu haver fet altres vegades) Abdellatif Kechiche en una roda de premsa a París a la qual vaig assistir fa poc més d'un any. Aleshores, la pel·lícula havia guanyat el premi del jurat en la Mostra de Venècia de l'any 2007, s'havia estrenat amb èxit a França i era a punt de ser la triomfadora dels premis Cèsar, destinats al cinema de producció francesa. Que, amb el títol de Cuscús, La graine et le mulet no s'hagi estrenat fins ara a l'Estat espanyol, es deu a problemes de la distribuïdora. En aquella roda de premsa, Kechiche va explicar que aquella seqüència va ro dar-la durant quinze dies, durant els quals els actors (bona part no professionals o pràcticament debutants) menjaven cuscús dues vegades. Per això els demanava (o els suggeria) que no sopessin la nit abans. Sembla que alguns dels actors van arribar a avorrir el cuscús. Allò que aleshores no va explicar Kechiche, però que després és sabut, és que el cuscús el cuinava la mateixa actriu (Bouraouia Marzouk) que interpreta la mare/matriarca, és a dir, el personatge que el prepara dins de la ficció, que així s'alimenta de la realitat viscuda durant el rodatge. Semblaria, doncs, que la graine (també en el sentit de llavor) està lligada a les dones. Però, i què fa el peix? Aquest peix que tant m'estranya. Es podria interpretar que el cuscús és la tradició o allò que remet als orígens nord-africans dels personatges. Això, mentre que el peix (sent, a més, el mújol, que també es distingeix per la capacitat d'adaptació) és la incorporació lligada al lloc on habiten. I estaria lligat a allò masculí? No és tan fàcil, aquesta identificació, perquè, de fet, alguns personatges femenins de Kechiche demostren capacitat d'adaptació o, en tot cas, de lluita. Tot i les dificultats perseverants. Tot i que els/les joves, havent nascut a l'antiga metròpoli, potser encara tenen un futur més incert que aquells emigrants que, com ara el pare de Kechiche, van arribar a França dècades enrere. La graine et le mulet està dedicada a la memòria del pare i a través seu a una generació que va tirar endavant en condicions difícils i amb molts sacrificis. El director havia pensat en el seu pare perquè interpretés el protagonista de la pel·lícula. Però va morir i Abdellatif Kechiche aleshores va recordar un amic del pare i company seu a les drassanes de Niça. Aquest home, Habib Boufares, no havia fet mai d'actor, com tampoc el pare de Kechiche. Sí que van treballar molt durament i, pel cineasta, són uns herois.