L a llei d'educació va entrar al Parlament a finals de desembre. Després, en un temps rècord, hi ha hagut més d'una seixantena de compareixences de sindicats, associacions diverses i ens representatius del sector. Quan la llei va entrar al Parlament, el desacord amb els sindicats sobre el text era, amb matisos per cada organització, evident. Podíem arribar a pensar que en el procés de compareixences i amb el temps que ha anat passant hi hauria un apropament de posicions significatiu amb l'objectiu d'obtenir el consens del sector en la nova normativa. Res més lluny d'això. Les posicions encara estan més distants, ara, fins a l'extrem que els sindicats, un altre cop de manera unànime, plantegen noves mobilitzacions i accentuen les crítiques, no sols a la llei, sinó també a la manera com actua la Conselleria. Sembla que la necessitat i voluntat d'aprovar la llei amb urgència i de pressa estigui per damunt del necessari procés de negociació, que potser seria llarg, però seria la garantia d'una aplicació del text legislatiu amb garanties d'èxit.

Es proposa, ara per part dels sindicats, el dia 12 de febrer com a nova data de mobilització. El professorat està cridat a concentrar-se davant dels ajuntaments com a mostra de rebuig del procés de negociació (?) i aprovació de la llei, de part dels seus continguts i de denúncia de les mesures que es prenen sense cap tipus de consens o de debat entre els implicats. I es fa davant dels ajuntaments perquè, al marge que no tinguin competències, sí que tenen prou nivell i estatus i responsabilitat política perquè siguin receptors de les reivindicacions dels mestres i alhora transmissors al govern de la Generalitat d'un malestar que continua estant present entre el sector.

Hi ha discrepàncies de fons, segur. La definició del concepte de servei públic, la manca de concreció en l'acompanyament econòmic de la llei, els traspassos i nivells competencials en l'administració i la gestió, el concepte d'autonomia dels centres i la manera d'elecció dels directius de les escoles... Aquests són alguns del temes de discrepància, però més enllà d'un inicial desacord, segurament amb un debat obert i amb negociació i apropament es podria trobar una fórmula que complagui tothom, amb les renúncies que comporta sempre la negociació. Però més enllà d'aquests temes de fons, no és menys pesant en la discrepància i l'allunyament dels sindicats de la conselleria el seguit de mesures que es prenen per iniciativa unilateral del govern. És evident que impulsar els canvis necessaris és obligació del govern i, en aquest cas, de la conselleria, però sembla poc pertinent que en un procés obert de negociacions es vagin fent propostes que encara crispen més l'ambient i fan créixer la desconfiança del sector educatiu vers la conselleria.

Un altre front de confrontació Ara la conselleria sorprèn amb la proposta d'hores extres dels mestres que en vulguin. Aquesta mesura no fa augmentar l'horari laboral, sinó que treu hores d'una feina per fer-les lectives. La proposta ha estat clarament denunciada com una fórmula per retallar plantilles i deixar de banda les contractacions amb vista al curs vinent cobrint les necessitat amb els mestres que s'avinguin a fer més hores lectives. Déu n'hi do, quina mena d'incentiu per millorar l'educació! Però quan encara cueja el tema, la conselleria anuncia la modificació del calendari escolar. La decisió és, sens dubte, necessària per fer el calendari una mica més racional i adequat a les necessitats socials i pedagògiques, però amb l'ambient que hi ha ara només serveix per obrir un altre front de confrontació amb els sindicats i amb els ensenyants.