Sóc de poble de tota la vida i amb tot l'orgull; però de poble, poble, dels petits: filla de Saus (Alt Empordà) i casada a les Olives (Baix Empordà). Sempre m'he mogut entre els dos Empordans.

Sóc de les que han tingut la sort d'haver viscut temps d'anar a buscar aigua a la font per beure, d'anar a rentar la roba al safareig públic (les mares, els llençols, i nosaltres, la robeta de les nines), d'anar a buscar la llet amb la lletera d'alumini, de sentir la flaire del raïm acabat d'aixafar, d'escalfar-nos amb la llar de foc i anar a fer llenya a bosc, de viure matances del porc, d'utilitzar la comuna, de comprar moltes coses a granel, de reutilitzar el vidre, de reciclar i aprofitar molt bé les coses abans d'haver-les de llençar, d'aprofitar tots els residus orgànics per alimentar el bestiar o per femar l'hort, d'anar a bosc, platja o muntanya i trobar-hi quietud i netedat, i d'un llarg etcètera que em porten molt bons records. Les tres R (reduir, reciclar i reutilitzar), com diuen les tres bessones en un dels seus contes, no són pas cap invenció dels urbanites; n'hi ha que ho hem fet tota la vida.

En qüestió de només vint anys hem vist canviar molt l'aspecte dels pobles petits, que ho han fet gràcies (o no) a la invenció de la segona residència o de qui ha posat negocis per als turistes. Les segones residències potser sí que aporten riquesa i vida en algun cas, però també s'ha de reconèixer que han ajudat a fer malbé l'entorn natural i la vida pròpia d'aquests pobles; més totxo, més quitrà, més despesa energètica, més residus, més necessitats de serveis en general... El que m'indigna més de tot plegat és que hi hagi persones que pretenguin, si és que no ho aconsegueixen, eliminar costums quotidians que formen part d'una tradició popular, com ara el toc de les campanes, el cant dels galls al dematí, les flaires dels purins o dels ramats quan travessen els carrers del poble, els sons de les esquelles de les vaques, el pas pels camins ramaders...

Tot el que ens dóna la terra, amb l'esforç dels que la treballen, forma part de la nostra vida diària, i molt més del que la majoria es pugui imaginar; ens n'alimentem, i si no col·laborem a mantenir-la, no sé pas què pot passar. Ja sé que és parlar d'impossibles, però potser hauríem de recuperar algunes de les maneres de fer tradicionals i aturar, encara que només fos una mica, la tecnologia que ens envolta, que ens crea dependència i la fem imprescindible.

Qui o què va ser primer? El bestiar i les campanes o el visitant?