Tot just fa alguns mesos Octavio Alberola i Fèlix Villagrassa publicaven, sota el significatiu títol de Miedo a la memoria. Historia de la ley de reconciliación y concordia, una de les primeres cròniques del fallit procés de la memòria històrica esdevingut en una Espanya sense capacitat de revisar el seu passat. Segons els autors, i segons la majoria d'historiadors catalans, l'Estat ha passat del silenci oficial de la transició al pànic a reobrir les fosses anònimes de la Guerra Civil per les conseqüències morals que suposaria, no furgar a velles ferides, sinó el qüestionament de l'ordre vigent fonamentat en el resultat d'una guerra civil que encara condiciona el present.

Sostenia Paul Ricoeur que el deure de la memòria sovint és una reivindicació feta per les víctimes d'una història criminal. La no-reparació històrica real, que més enllà de fets materials forçosament comporta rehabilitacions i condemnes simbòliques, implica bastir el present des de la injustícia i la il·legitimitat de l'entramat vigent del sistema constitucional. Sense justícia, és impossible la reconciliació. I sense reconciliació, sense cancel·lar les hipoteques del passat, no és possible el futur. El fracàs del procés de la memòria històrica, expressat en la invisibilitat pública de l'Espanya i la Catalunya republicanes, i en l'entossudiment a no jutjar crims i criminals de guerra, representa un forat negre d'una democràcia fràgil i desvirtuada.

La memòria oficial, allà on parteix l'imaginari col·lectiu, està fonamentada en les relacions de poder del present. La negativa del monarca a condemnar el seu mentor polític i la del govern a no rehabilitar Companys ni anul·lar la farsa judicial que el condemnà s'expliquen pel fet d'impedir tallar les cadenes que uneixen l'ordre vigent a l'entramat juridicoinstitucional franquista i a reconèixer tàcitament la legalitat republicana.

Un esdeveniment llunyà posa en evidència, un cop més, les insuficiències actuals. A la ciutat de Trieste, dominada per Aliança Nacional, amb un alcalde berlusconià, Roberto Dipiazza, es vol dedicar un carrer al feixista local Mario Granbassi. Aquest era un periodista conegut pel programa radiofònic infantil on s'incitava les criatures a estimar il Duce, que s'allistà entusiàsticament al Corpo di Truppe Volontarie –forces italianes que Mussolini envià a la Guerra Civil– i que morí a l'ofensiva sobre Catalunya el 3 de gener de 1939, per la qual cosa fou condecorat pòstumament. Fet molt significatiu, el carrer que ocuparia Granbassi serviria per desallotjar del nomenclàtor un patriota d'origen jueu, Giuseppe Revere, pròxim a un altre retirat el 1939, en virtut de les lleis antisemites, a un historiador també jueu, Samuele Romanin.

Resulta obvi que la desacomplexada dreta italiana d'una inspiració feixista teòricament foragitada de l'imaginari oficial veu en aquesta ocasió una passa més en la rehabilitació pública del totalitarisme, en contra de la llarga tradició cultural republicana del país. En aquest sentit, l'estratègia mediaticodemagògica de Silvio Berlusconi fa bona l'anàlisi d'Antonio Gramsci que considerava el feixisme com una versió particular del capitalisme, en aquest cas, el de la gestió privada que aplica el primer ministre italià en els afers públics, que els seus subordinats s'encarreguen d'executar en contra de qualsevol consideració d'ordre moral en aquest procés d'involució de la memòria.

Per fer front a això, més de trenta reputats historiadors, opositors al franquisme i editors catalans van publicar el setembre passat una carta a un diari de la ciutat italiana tot protestant contra el que suposa una ofensa a Catalunya i als catalans. Sovint s'oblida que la intervenció italiana a la Guerra Civil a Catalunya comportà una cruel ofensiva aèria contra la ciutat de Barcelona, amb més de 3.000 civils morts. El mateix Mussolini ordenà a la seva aviació els durs bombardejos de març de 1938 com a experiment del que havia de ser la seva participació a la imminent Guerra Mundial. A diferència d'Alemanya, que el 1987 demanà perdó a la població de Gernika per l'acció de la legió Còndor, no consta cap disculpa oficial per part dels representants italians (com tampoc de l'exèrcit espanyol).

En un país normal, no haurien d'ésser trenta intel·lectuals els qui elevessin una queixa a l'alcaldia per reivindicar algú que va venir a atacar una república legítima, una Catalunya autònoma i una població civil desarmada. Correspondria als alts representants diplomàtics les pressions pertinents per retirar la iniciativa triestina. Caldria esperar que la nostra Generalitat protestés enèrgicament davant les autoritats italianes, així com l'Ajuntament d'una Barcelona màrtir respecte del que representa una ofensa a la memòria col·lectiva. Si fóssim un país normal, sense complexos i amb una autoestima restaurada, els nostàlgics del feixisme no gosarien insultar-nos des de la ciutat, bressol de la cultura i la identitat europea, d'un també indignat Claudio Magris.