A l segon rengle de la fila zero de l'acte convocat dimecres passat a Girona de Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació hi havia socialistes gironins. No vull pas dir que aquestes persones, fundadores del partit socialista, fossin totes militants actuals del PSC. Ara bé, són reconegudes personalitats del socialisme català, amb o sense carnet. La majoria, sense.

Una acció com Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació que no arreplegués aquest fort contingent del socialisme que hi ha entre la societat catalana seria fallada. Entenguem-nos. No estic parlant d'estrictes posseïdors de carnet. Parlo d'aquella gent que pertany al socialisme profund. Que si estigués a França, Alemanya, Suècia o Turquia seria socialista i que als EUA hauria format part de la gran agrupació complexa del Partit Demòcrata i cridaria visques a Barack Obama amb llàgrimes als ulls.

Jo pertanyo a aquesta gran família del socialisme internacional i, per tant, també del socialisme català. I reclamo l'autodeterminació com a eina per obtenir la sobirania del meu poble.

Em perdonareu si personalitzo en uns certs aspectes. La causa es pot entendre: he representat el PSC durant 12 anys –8 anys com a cap de llista– a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners, la ciutat on vaig néixer i on ara visc. He fet gairebé un monogràfic del socialisme català a través del que escric a El Punt. He polemitzat a favor del socialisme per les ones d'FM. He dedicat i dedico la meva literatura amb el país com a fons bàsic. I arrossego una trista història dins el PSC, que vaig ajudar a formar i on vaig tornar amb Maragall i en vaig sortir amb ell.

M'he mantingut propera al PSC a través de la Convenció pel Futur, unes jornades de reflexió i debat que el partit va organitzar i que s'acabaren l'any passat. La tendència Antoni Castells-Ernest Maragall, si és que se'n pot dir així, va dibuixar un possible horitzó en què encara s'endevinava previsible un estat federal amb tots els pobles de l'Estat espanyol. El primer pas que feien era lluitar perquè el PSC tingués grup propi a la cambra dels diputats. És a dir, que el PSC fos, finalment, sobirà, bé que articulat amb el PSOE, com ho pot estar el socialisme internacional. El congrés del partit va fer caure els esforços d'aquesta ala, que, val a dir-ho, era també la de Girona.

Arran d'aquestes circumstàncies, vaig enviar a les plataformes de debat properes al PSC aquestes paraules: «En aquests moments hi ha una moguda social a tot Catalunya entorn dels interessos de la identitat catalana. Si el PSC deixa de representar aquests interessos identitaris, els socialistes catalans –i no parlo de genètiques, ni de discriminacions, ni de fantasmes que s'utilitzen com a arguments dissuasius–, doncs, els socialistes catalans quedarem definitivament sense una formació política que ens representi.»

I finalitzo la impúdica intervenció tan personal per afegir-hi, amb humilitat però amb fermesa, una crida als homes i dones socialistes que, com jo mateixa, es troben en aquestes circumstàncies. Que creuen en la sobirania de la nostra nació i que creuen que per arribar-hi cal exercir el dret de l'autodeterminació. No esperem què faran o deixaran de fer les instàncies polítiques superiors immerses en embolics diplomàtics sovint partidistes. Actuem. Organitzem-nos entorn d'una plataforma socialista sobiranista. Trobem algú que ens coordini –penso en aquest algú–, i endavant!

Com a primer pas, crec que cal participar en aquest moviment de Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació. No deixem a les mans d'una part de la societat catalana un clam que neix d'arreu i al qual s'apunta, també, gent arribada de nou. I, sobretot, no permetem que uns quants partits gosin apoderar-se, sols, d'un moviment que neix d'un brou de cultiu que bull en tota la nostra societat. Un brou que ens afecta, ens amalgama i ens unifica a tots els que vivim a Catalunya i patim la política depredadora a què l'Estat espanyol ens sotmet. La política consistent a picar-nos les empreses per dur-les enllà del nostre territori, fer-nos pagar una sèrie de carreteres luxoses que creuen tot l'Estat quan l'N- II és una vergonya permanent. Que ens espolia amb impostos mal distribuïts. Senzillament, que ens va destruint de mica en mica. La necessitat ens ajunta a tots els que vivim en aquest país, i si aprofitem aquest moment podem fins i tot implicar la immigració recent en el projecte comú.