L'any 1966, el director hongarès Anatole Litvak va dirigir una pel·lícula policíaca ambientada en l'Alemanya nazi i titulada La noche de los generales. L'assassinat d'una meuca a Varsòvia era l'excusa per fer una radiografia de l'univers de la SS, sota la forma d'un thriller en què sorgia el fantasma de la política de la conspiració. La pel·lícula jugava amb un càsting de renom –Peter O'Toole, Omar Shariff i Tom Courtenay– i tenia la peculiaritat de construir una dramatúrgia molt britànica al voltant d'un relat que volia ser molt alemany. Els mateixos defectes semblen ressuscitar, més de quaranta anys després, a Valkiria, de Brian Singer. En la primera escena de la pel·lícula observem que l'oficial Claus Philipp Maria Schenk Graf von Stauffenberg està redactant un text en què manifesta que, com a alemany, odia profundament Hitler perquè està portant la seva nació cap a la destrucció. L'escriptura no triga a desaparèixer per donar pas a la veu en off en anglès de l'oficial, el qual, tot i tenir un nom tan llarg i tan alemany, té el físic de Tom Cruise. A partir d'aquest moment el relat de la conspiració d'un seguit d'oficials nazis contra Adolf Hitler adquireix el mateix to d'ambigüitat que tenia La noche de los generales, ja que el tema fort que serveix de pretext de la pel·lícula no és més que una excusa per lluir un seguit d'actors típicament britànics interpretant el joc de conspiradors alemanys vestits amb uniformes de la SS. Així, la presència, a part de Tom Cruise, d'actors tan marcats per l'escena britànica com ara Kenneth Branagh, Tom Wilkinson o Terence Stamp acaba fent que la credibilitat de la pel·lícula sigui més que discutible.

Un cop admesa la deriva anglosaxona en el retrat del món alemany, Valkiria no tarda a mostrar les seves febleses. En la primera part ens ensenya un personatge que perd un ull i una mà en la campanya alemanya del nord d'Àfrica. Von Stauffenberberg esdevé el cap d'una operació destinada a conspirar contra Hitler, a ocupar el seu poder i a canviar el destí de la història. Som a l'any 1944 i els conspiradors confien que les seves accions trobaran un contrapunt amb els aliats. El principal problema de Valkiria és que la conspiració de Tom Cruise i els seus aliats no és més que una missió impossible. L'espectador sap que el destí de la història no es pot canviar, que Hitler es va suïcidar en el seu búnquer i que totes les campanyes de conspiració per destruir el seu poder van ser inútils. Brian Singer és conscient que no fa més que dibuixar un relat amb un final anunciat, però malgrat això s'esforça a poder explicar de quina manera era possible somniar en una hipotètica teoria de la conspiració a l'Alemanya nazi. La posada en escena és funcional, el ritme funciona amb discreció i els actors no fan més que intentar lluir-se en el cor d'una pel·lícula que pretén ser més important del que veritablement és.