L'últim temporal marítim, precedit d'altres episodis similars menors, ha fet disparar les alarmes per la repetició d'aquest fenomen i pels importants danys que ha provocat en infraestructures portuàries, edificis, platges i passeigs marítims. De fet, aquestes conseqüències, signe inequívoc de la fragilitat del nostre sistema costaner, han posat un altre cop en relleu la necessitat de reforçar i protegir moltes d'aquestes instal·lacions mentre s'obvia una intervenció integral en els espais amenaçats, molts dels quals formen part del domini públic maritimoterrestre i de les servituds de trànsit i de protecció.

Malauradament, segons la legislació vigent (llei 22/1988 de 28 de juliol, de Costes) moltes d'aquestes construccions, com ara alguns passeigs marítims desproporcionats o bé les nombroses edificacions existents amb anterioritat a la llei i emparades per llicències, continuen ocupant la franja litoral i perpetuant autèntiques barreres entre l'interior i el mar. A més, a això cal afegir-hi les diferents infraestructures portuàries i altres afegits, presumiblement de contenció o de protecció, que a la pràctica impedeixen la lliure circulació dels sediments de manera natural cap a la costa. Aquest últim fet, juntament amb la pobra aportació de sediments fluvials, és la principal causa que les nostres platges no puguin realitzar la seva principal funció: la defensa de la costa.

De fet, a Catalunya, malgrat que té més d'un 90% de costa atermenada, a efectes de delimitar-ne els límits i garantir-ne l'ús públic, encara resten exemples força visibles que il·lustren l'ocupació desmesurada de la ribera, la creació de barreres urbanes mitjançant volums i la nefasta política d'altres temps en què es va promoure la dessecació d'aiguamolls a canvi de construir conjunts residencials vora mar.

D'altra banda, amb l'aprovació l'any 2005 per part de la Generalitat del pla urbanístic dels àmbits del sistema costaner (PDUSC-2), es proposa afectar una franja de 500 metres a tots aquells sectors de sòl urbanitzable mancat de pla parcial per restringir la urbanització dels àmbits d'influència del domini públic i garantir la protecció d'espais d'interès ambiental, paisatgístic o cultural. No obstant això, tot i les expectatives del text propositiu, l'acceptació total o parcial d'un bon nombre d'al·legacions procedents de l'àmbit municipal i també de particulars retallaria substancialment la proposta inicial.

Més recentment, i en compliment de l'Estatut de Catalunya, s'ha iniciat el traspàs de competències sobre l'ordenació i la gestió del litoral del govern de l'Estat al de la Generalitat (RD 1404/2007, de 29 d'octubre), però sense que hi hagi cap canvi normatiu o legislatiu que aturi la inexorable regressió de les platges i corregeixi la impossibilitat que es regenerin de manera natural. D'aquesta manera, malgrat el consens quant a les causes, l'impuls de polítiques efectives i duradores que protegeixin el mateix sistema costaner sembla que queden lluny dels canvis que la costa experimenta. Els mateixos canvis que alguns no desitgen veure reflectits a les seves escriptures.

Tot i així, vistes les conseqüències dels últims esdeveniments, algunes d'irreparables i moltes altres encara patents (i ho seran per molt temps), tot allò que no corregeixi la llei de costes bé s'ho podria endur el mar, per desgràcia de tots.