E l conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, va manifestar recentment davant l'associació de productors la seva preocupació perquè l'índex d'assistència de públic a la projecció de pel·lícules catalanes no arribava al 2 per cent del total del consum cultural del país. La xifra és terriblement baixa, però pot relativitzar-se si entenem que el cinema, avui, no es veu només a les sales i que hi ha altres mitjans –televisió, internet, DVD, festivals...– que ajuden a difondre les pel·lícules. Però la qüestió central que amaguen les xifres no té tant a veure amb les múltiples formes de consum sinó amb un aspecte tan preocupant com és la inexistència de sales on es puguin veure determinats productes. El cant dels ocells, d'Albert Serra, per exemple, es va estrenar només en tres sales a Catalunya –dues a Barcelona i al Truffaut de Girona– perquè els grans circuits barcelonins de cinema en versió original –Verdi i Renoir– no van voler projectar-la i perquè no n'hi havia cap més en què la pel·lícula pogués circular. Arropiero, el vagabund de la mort ha pogut ampliar un xic el circuit, i ha aconseguit trobar una sala a Lleida, però el seu director, Carles Balagué, es lamentava indignat de la manca d'un circuit estable que permeti que aquestes pel·lícules circulin. Què passa amb Tarragona, Reus, Mataró, Sabadell, Terrassa, Manresa, Olot, Figueres, la Seu d'Urgell, Ripoll i Tortosa? És que no hi ha sales de cinema on es puguin projectar les pel·lícules produïdes en el nostre país? A la majoria d'aquestes ciutats només hi ha el canal múltiplex, i aquest no està disposat a projectar res llevat de les estrenes més comercials. Totes les pel·lícules que no vinguin avalades per les multinacionals estan condemnades a l'oblit. Davant d'aquesta perspectiva és lògic que només un 2 per cent del públic vagi a veure pel·lícules catalanes.

Entre les propostes que ofereix el conseller destaca la d'incrementar les subvencions per ajudar a la creació de productes més comercials en català. Sincerament, crec que tota política de promoció a la producció, si no va acompanyada d'una bona política de difusió no arribarà mai enlloc. Què en farem de fer pel·lícules més cares si aquestes continuen sense tenir un circuit? Per què hem de conquerir el territori dels múltiplex si resulta que aquests rebutgen el cinema en català?

Fa uns anys la Generalitat va decidir impulsar una política orientada a la creació d'una xarxa de teatres a Catalunya que permetés que algunes obres circulessin i per crear un circuit estable. Mentre els ajuntaments s'enorgullien de tenir un teatre propi, deixaven que les empreses immobiliàries convertissin els cinemes de poble en blocs de pisos. El cinema era vist com un negoci en crisi i, de manera progressiva, van anar desapareixent els locals. Ningú va pensar que potser també calia crear una xarxa de cinemes públics, municipals, que ajudessin a mantenir viu el cinema a la població, a tenir una programació cultural digna i a alimentar la tasca que durant anys, en molts pobles, han assumit els cineclubs. Algú pot pensar que potser ara és massa tard, però la veritat és que quan sento a parlar de polítiques d'inversió en el cinema molt poques vegades sento que es parli d'iniciatives encaminades a les sales públiques. Mentre hi hagi una festa a TV3 en què es pugui celebrar el naixement d'una flamant acadèmia, tot plegat sembla que va bé. Mentrestant, ningú es pregunta com es poden difondre aquestes pel·lícules pagades amb diner públic, algunes de les quals són del més bo i millor de les que s'estan realitzant a Europa.