Afirmava Carvalho que els individus menors de vint-i-un anys no haurien de sortir mai de casa. A l'enyorat detectiu li agradaven les frases contundents i, per tant, no cal prendre-s'ho a la tremenda ni arrapar-se al seu sentit literal. El que volia dir és que no és fàcil portar l'adolescència i la joventut amb discreció i que és habitual que l'entusiasme, el desconcert i les imprudències pròpies de l'edat t'acabin proporcionant uns quants motius d'avergonyiment futur, alguns episodis que amb el pas del temps, quan els evoquis, et faran envermellir. Deu ser una tara de l'espècie, alguna llei de la biologia d'obligat compliment i, per tant, quan s'envesteix aquest període de la vida, s'hauria de fer amb una certa contenció, amb cauteles de funàmbul.

Exactament el contrari del que es practica en l'Oik mentns, el programa de la televisió catalana dedicat als joves, on senyoreja aquella esgotadora combinació de vitalitat, negligència i descordament que es considera pròpia de l'edat i on, els adults que hi apareixen, per donar el to o per no perdre'l, sembla que s'hagin sotmès a algun exercici de regressió. Fa uns dies, després que uns alumnes de l'IES de la Bisbal hi participessin, el seu professorat va adreçar als diaris una carta absolutament indignada. Deien que el resultat final del programa els avergonyia, que el pretext sociològic, la teòrica intenció d'explorar la vida, les ànsies, els interessos dels adolescents, l'oportunitat pedagògica, didàctica, que els docents, del dret o del revés, anant o tornant, sempre persegueixen, tot s'havia sacrificat a la voluntat de construir un reality show, un producte entretingut però ximple, una dosi de farro per a l'engreix de les audiències invocant-ne les pulsions més barroeres.

No em diran que no impressiona el xoc d'aquests dos universos i que no resulta extraordinàriament revelador. Als centres educatius se'ls encomana la tasca titànica de convertir els nostres cadells en homes de bé. De transmetre la saviesa i els valors essencials. Matemàtiques, ortografia, ciències i també principis de respecte i de tolerància, i les preocupacions ambientals, socials, d'acceptació de la diversitat, i els esforços d'integració, ja saben, tot allò damunt el qual cobegem construir la resplendent societat del futur.

I des de fa uns anys el món educatiu, tot el sistema d'ensenyament públic, potser precisament per les enormes expectatives que hi hem dipositat, ens té insatisfets. Segons enquestes recents, molt més que el sistema sanitari. I giren els debats, les publicacions, les reformes i les contrareformes, i es qüestiona la capacitat dels docents, les presumptes mesquineses de funcionari malcriat, els recels malaltissos quan es parla de jerarquies, d'avaluacions o de les lliçons del mercat. L'ensenyament, especialment el públic, ferit per l'enorme impacte dels canvis socials, és obvi que pateix. El mantenim desarmat, li encarreguem que canviï el món i li diguem que fracassa.

Però, de fet, és un dels pocs indrets de la nostra societat on es defensen els valors que es proclamen unànimement. Pràcticament arreu tot es subordina a l'audiència, o al negoci, o al poder. A la tele hi predominen les conyetes cruels i el graciós conreu de la irresponsabilitat, però a l'escola s'ha de treballar el respecte i el rigor. A la societat es promou i es justifica la bel·ligerància, la segregació, la desigualtat, però a les aules es parla de la pau, de la cohesió, de la igualtat. I no obstant això, el que ens té insatisfets és l'escola. De veritat que s'entén?