Passat el migdia del dimecres 21 de gener, vaig arribar-me fins a l'MK2 Beaubourg, un multicinema amb prestigi cinèfil situat vora una de les cantonades de la plaça (o potser se n'hauria de dir esplanada) dominada per l'edifici del Pompidou. Ho vaig fer perquè en una sala d'aquest cinema parisenc, on durant un any i mig es va exhibir Honor de cavalleria, començaria poc després la primera projecció d'una de les onze còpies d'El cant dels ocells amb les quals la pel·lícula d'Albert Serra s'estrenava aquell mateix dia a França. Això mentre que, amb la reticència de distribuïdors i exhibidors, a l'Estat espanyol s'hi va estrenar amb només quatre còpies, dues de les quals a Barcelona, una a Madrid i una altra a Girona. També em vaig arribar a la zona del Beaubourg perquè, en un cafè situat en una altra cantonada, havia quedat amb Albert Serra per comentar la recepció del seu cinema a França, on ha trobat el suport de la cinefília més radical, i els actes relatius a la presentació del seu nou film.

Havia arribat al lloc força abans de l'hora convinguda amb el recent triomfador dels premis Gaudí. Així és que, tot i que feia un fred que pelava, vaig passar-me una estona davant de l'MK2 Beaubourg (un dels complexos del productor i exhibidor Martin Karmitz, que va produir la trilogia de Kieslowski) observant-hi que El cant dels ocells s'estrenava comercialment a França amb un cartell diferent en què, en contrast amb la negror a contrallum de l'anterior, hi domina el blanc amb les figures dels Tres Reis (o dels tres Lluïsos banyolins que la protagonitzen) sota un penya-segat davant del mar. També hi vaig observar que, entre altres ofertes, la pel·lícula de Serra compartia la cartellera del multicinema amb la nova proposta del turc Nuri Bilge Ceylan, amb Les plages d'Agnès, obra amb la qual Agnès Varda fa un recorregut autobiogràfic, i Parc, una pel·lícula del francès Arnaud des Pallières en què Sergi López s'esforça perquè s'entrevegi la foscor del seu personatge. Hi havia un català més que es feia present a l'MK2 Beaubourg: Pere Portabella, del qual continua exhibint-se El silenci de Bach al migdia dels diumenges.

Encara tenia temps fins que arribés Albert Serra. Havent comprat alguns diaris en un quiosc, em vaig asseure en un cafè, sense que fos el de la cita, disposada a llegir el discurs de presa de possessió de Barack Obama i a saber què deia la premsa francesa sobre El cant dels ocells. També m'havia comprat el número de gener dels Cahiers du Cinéma, la revista que, havent-se convertit en la màxima propagadora internacional de la fe en el cinema d'Albert Serra, destaca amb un requadre en portada d'El cant dels ocells i, com que la considera l'esdeveniment cinematogràfic del mes, hi dedica a l'interior set pàgines, tres de les quals de comentari crític i quatre amb notes de les intencions del cineasta banyolí i fragments del seu guió.

Pel que fa als diaris del dia, ni Le Figaro ni Le Parisien en deien res, d'El cant dels ocells, però intuïa clarament que Libération en parlaria força i, a més, de manera elogiosa. El seu suplement de cinema dels dimecres, dia de les estrenes a França, s'obria amb Morceaux de conversations avec Jean-Luc Godard, d'Alain Fleischer, i continuava amb una pàgina sencera dedicada al nou film de Sam Mendes en què, lluny del Titanic, Leonardo di Caprio i Kate Winslet formen una parella que naufraga. Però a la cinquena pàgina, amb una gran fotografia dels Treis Reis errant per un paisatge de terra volcànica, s'hi podia llegir una extensa crítica d'Olivier Séguret, que defineix El cant dels ocells com un dels rars objectes no identificables (i que sobretot no s'han d'identificar mai) que el déu Cinema permet alguna vegada ploure sobre la nostra Terra resseca. Séguret, un dels crítics més distingits de Libération, hi afegeix entre altres belles consideracions: «En un blanc i negre radiant de bellesa lluminosa, Serra filma els seus personatges com si hi compartís el llit i el farcell de roba, com si fos un escuder invisible i modest, a la manera d'un escriba en què els pergamins testimonials serien una càmera.»

UN FILM RELIGIÓS?