Per Nadal vaig anar al cine Maldà de Barcelona a veure El cant dels ocells d'Albert Serra, la pel·lícula catalana que dilluns passat va ser declarada la millor del 2008. Molt bé l'Albert Serra i molt bé el jurat. El cant dels ocells és la pel·lícula més bona de totes les que he vist últimament, i hi incloc Il divo, que presenta un Giulio Andreotti que sembla que a la vida no hagi fet res més que conspirar i resar; Gomorra, que no s'entén ni saps on passa si no has llegit el llibre, i El intercambio, de Clint Eastwood, construïda amb un guió que no s'aguanta per enlloc, uns actors criminals i un sentit del temps perdut del tot. Clint Eastwood és un director de segona que de vegades fa pel·lícules de primera i de vegades de tercera. El intercambio és de tercera. La crítica l'ha aclamat, però és que la crítica té una misteriosa flaca per Clint Eastwood. Un dia els crítics faran el favor d'explicar-me què li veuen de tan excepcional. Quan algú em pregunta el significat d'aquella dita que afirma que més val caure en gràcia que ser graciós jo sempre contesto: «Clint Eastwood.»

El cine on vaig veure El cant dels ocells està situat en una de les estances del primer pis del palau del Baró de Maldà del carrer del Pi. Per arribar-hi s'han de pujar unes escales de pedra una mica tronades i ratades, però nobles. Unes escales palaciegas, per usar el català amb què el senyor Rafael d'Amat i de Cortada, el baró propietari de la casa, va escriure Calaix de sastre, la gran crònica de la Barcelona i la Catalunya del XVIII. Aquest català de lèxic corromput però amb la sintaxi perfecta i molta gràcia va arribar ben viu fins als nostres avis anteriors al Noucentisme i a la immersió lingüística.

El cine Maldà és un lloc molt ben trobat per veure El cant dels ocells, una pel·lícula en blanc i negre, primitiva i encantada, parlada en un català popular com un càntir de terrissa, que explica el periple que van fer els tres Reis de l'Orient per anar i tornar de la casa on havia nascut el nen Jesús. Home: com que la pel·lícula és més franciscana que Francesco giullare di Dio de Rossellini i més de paret seca que L'evangeli segons Mateu de Pasolini, posats a triar es podria projectar dins d'una església romànica. Penso ara mateix en Sant Benet de Bages, el monestir que Caixa Manresa ha convertit en un centre cultural i on l'altre dia vaig poder contemplar, projectades sobre les parets de l'absis, les pintures originals que havia contingut.

Albert Serra, que anteriorment, basant-se en El Quixot, havia ofert Honor de cavalleria, és enigmàtic. Amb aquella cara de Fassbinder que fa, dilluns va recollir el premi amb una americana creuada de botons daurats que semblava prestada per Samaranch o pel Rei. Pel rei Joan Carles, no pels Reis de la pel·lícula. Els rars han de cultivar la raresa, si volen ser presos seriosament, i Serra és seriosament rar. De vegades la pel·lícula sembla el pessebre vivent del Teatre de Guerrilla o una metàfora de com el govern tripartit deambula, però Serra no va per aquí. En tot cas presenta un manifest auster i amb humor enmig de tanta quincalla i tant DOG.

Quan havia sortit del cine, em vaig adonar que hi havia perdut el mòbil. Hi vaig tornar per recuperar-lo, però ja estava tancat. Era l'última sessió. Vaig preguntar al dependent de la botiga La Baguetina Catalana que hi ha al davant a quina hora obria el cine l'endemà, i l'home es va sorprendre. No s'havia adonat fins ara que allí hi hagués un cine. El Maldà és per a pelegrins que han vist una estrella. L'endemà a la tarda, abans de la primera sessió, m'hi vaig presentar. Mentre esperava l'empleat que havia d'obrir la sala, la taquillera em va confiar que El cant dels ocells tenia un públic escàs. La nit abans l'havíem vista sis espectadors. Va arribar un home de fesomia oriental que se'm va presentar com el que obria la sala. Ens vam ajupir, ens vam arrossegar per terra, i enlloc no apareixia el mòbil. Fins que hi vam trucar des d'un altre telèfon, i va donar senyals de vida amb una vibració. L'home oriental el va trobar atrapat entre el respatller d'una butaca i una altra. Li vaig fer un petó. El meu mòbil és una carraca però conté una informació que m'estimo molt. Als missatges i la bústia de veu hi havia unes felicitacions de Nadal.

Els sis de gener, els Reis em van portar un mòbil. S'havien passat una nit i un matí tancats al Maldà escoltant les vibracions de la carraca i van valorar que aquell espectador que fa visitacions a les nativitats d'Albert Serra es mereixia un recanvi.