Des dels conflictes en la més diversa geografia, fins als problemes de la més contraposada naturalesa, dels econòmics als mediambientals, tot està pendent de Barack Obama. Totes són situacions extraordinàriament complexes. Quines són les primeres mesures que s'han de prendre per afrontar la crisi econòmica? Com poden marxar els Estats Units de l'Iraq i l'Afganistan sense que la zona es desestabilitzi completament? La nova administració ha de parlar o no amb Hamas per resoldre el contenciós àrab-israelià? Que difícil saber per on començar!

Hi ha, però, una situació –difícil, molt difícil!– que tinc la sensació que Obama hi arriba just quan està prou madura perquè, amb la seva empenta, trobi una solució. M'estic referint a la situació cubana. Segons ells mateixos m'han explicat, durant la precampanya Obama es va reunir amb la Fundación Nacional Cubano-Americana. Va escoltar molt i, a la fi, va admetre que el tema cubà no era el seu fort, per la qual cosa es va comprometre a tenir molt en compte l'opinió de la Fundación abans d'actuar en relació amb la dictadura dels Castro.

El paradoxal del cas és que, malgrat no tenir un coneixement gaire gran del tema cubà, Obama, amb una relativa facilitat, pot canviar radicalment l'escenari. Com? Desmantellant l'embarg i la llei Helms-Burton! Aquesta llei, coneguda amb el nom dels seus dos impulsors, però que en realitat es diu llei per la llibertat i la solidaritat cubanes, va ser possible per l'obstinació de la Fundación i el seu president, Jorge Mas Canosa, en un moment que els republicans tenien majoria tant al Congrés com al Senat. Quan Clinton va arribar a la presidència no volia ratificar-la. L'enfonsament d'unes avionetes que anaven a rescatar balseros va fer que l'any 1996 Clinton, finalment, l'aprovés.

Dotze anys després, ni l'embarg és realment efectiu, ni la llei ha aconseguit el seu objectiu de fer trontollar la dictadura castrista. La Helms-Burton més aviat ha proporcionat una coartada dialèctica als Castro, que han atribuït a l'embarg tots els desastres de l'economia cubana, en lloc d'assumir que les coses no funcionen per la inoperància de les seves polítiques. I és que l'embargament i el discurs sobre l'embargament s'han convertit en la clau de la supervivència del règim. Així, avui, la pràctica totalitat de l'oposició interna s'hi oposa. Fins hi ha qui la qualifica com a llei Helms-Castro. Quant a l'exili de Miami, certament, donen suport a l'embarg els radicals del Consejo por la Libertad de Cuba, que encara no fa gaire compartien àpat amb Bush al Versalles de la Calle Ocho. Llevat d'aquests, minoritaris, tothom veu que l'embarg, més que solucionar res, ha estat un llast. Si un llegeix l'entrevista que faig al meu llibre Dissidents de Cuba, s'adonarà que la llei fins i tot incomoda Jorge Mas Santos, actual president de la FNCA i fill de l'impulsor de la llei, en Mas Canosa.

Si alguns estem demanant a la nova administració d'Obama que aixequi l'embargament no és només perquè ha estat completament ineficient. També ho estem demanant perquè creiem que l'aixecament podria suposar un autèntic big bang a la vida cubana. Sense embargament s'ensorra tot el discurs castrista. Estic segur, d'altra banda, que amb l'arribada d'inversions, de remeses i de visites, ara, es desbarata completament el bloqueig i l'embargament a què els Castro estan sotmetent al seu poble.

El president Clinton va veure's forçat per una dinàmica que venia de l'època de Reagan. Ara, però, tot queda molt lluny i els demòcrates tenen majoria tant al Congrés com al Senat per invalidar la llei.